Caixa d’eines: fer front i aturar el feixisme. Deu propostes

El feixisme té unes característiques que el defineixen, i que van molt més enllà de les desfilades, els uniforms i els discursos. Entendre aquest procés no és pas un exercici acadèmic. Només si identifiquem els mecanismes que permeten l’avanç del feixisme podrem construir eines eficaces per frenar-lo. En el present assaig entenc el feixisme no com una categoria restringida als règims europeus d’entreguerres, sinó com un procés polític de descomposició democràtica que pot adoptar formes històriques diferents.

El feixisme avança quan destrueix els vincles que fan possible una comunitat lliure, i només es pot combatre reconstruint aquests vincles en els àmbits nacional, social, cultural, econòmic i democràtic. Aquesta és la tesi de la qual partisc i a la qual espere donar algunes respostes per combatre’l.

La dissolució de la comunitat humana i la transformació de l’individu en massa informe. La violència envers l’altre com a base de les relacions socials. La identificació amb un grup superior amb un destí mil·lenari. La submissió a un líder que encarna tots els valors del moviment i el qual és infal·lible. El terror institucional cap a totes les capes de la societat per sostenir la jerarquia dominant. Aquest cinc trets constitutius del feixisme no es donen tots a la vegada, sinó que van introduint-se en la societat d’una forma dinàmica, tot generant-hi un procés que porta des d’una societat democràtica cap a una societat autoritària, amb colors més o menys propers al feixisme tradicional.

Al nostre País, a més a més, el procés de creixement del feixisme té alguna connotació que fa que la societat valenciana siga més permeable. La manca d’estructures d’Estat, el model autonòmic està esgotat, i compta amb la resistència de l’esquerra espanyola per a avançar en poder organitzatiu; una economia ofegada pels interessos espanyols,  sols donant una ullada al model de finançament i l’escassa execució dels pressupostos estatals al País Valencià, ja tenim una idea molt clara de com pot funcionar l’economia valenciana; i un procés de desnaturalització del fet nacional valencià, on els atacs a la llengua, els símbols, les manifestacions culturals pròpies o la organització del territori, són elements de dissolució nacional que des de fa anys l’espanyolisme està duent a terme. Tot plegat fan del País Valencià una col·lectivitat humana on el feixisme pot arrelar més fàcilment, com de fet ja passa. No és cap casualitat que el primer govern PP-Vox, es produís al nostre País, com tampoc que el PP haja assumit tot el programa del feixisme, i tot al bell mig d’una desfeta social com la que va suposar la DANA.

Combatre el feixisme és una necessitat humanista, però requereix d’eines que siguen útils, no hi ha prou amb proclames, i molt menys accions polítiques dubtoses, com el doble llenguatge que fa servir el PSOE, que mentre denúncia amb raó el genocidi palestí, i esdevé capdavanter d’una ètica necessària; continua augmentant la despesa militar i negociant amb la indústria israeliana. No hi ha una recepta fàcil, però sí podem identificar elements d’acció personal, comunitària, social i política que vagen construint un dic real a l’avanç del feixisme.

Es necessari que donem resposta a una qüestió: Què necessita el feixisme per créixer?. La resposta és multifactorial i sense voler limitar-la inclou: 1- nacionalisme excloent; 2- individus aïllats; 3- por i violència; 4- marginació; 5-desigualtat; 6- mentida, 7- ignorància i desmemòria;  8- masculinitats ressentides, 9- militarisme, i 10- deshumanització. Podem trobar les eines per combatre el feixisme de forma eficient si atenem de forma ordenada a les resposta anteriors.

1) El nacionalisme excloent espanyolista. Aquest nacionalisme és, de fet, la seva font principal. En aquest sentit, són exemples vàlids Galícia i Euskadi on el nacionalisme d’esquerres ha aconseguit mantenir-lo fora de les principals institucions. Al País Valencià, l’estratègia hauria de ser enfortir l’única opció nacional progressista amb presència arreu del país i deixar de traslladar el guirigall polític espanyol a la nostra terra. Combatre l’espanyolisme, no sols des del vesant polític, també des de la societat civil, sobretot de la mà de la lluita per tal de mantenir i eixamplar l’ús del valencià com eina diferenciadora d’un món, l’espanyol, corcat pel nacionalisme radical excloent, on la uniformitat cultural I lingüística es fa servir com a eina de destrucció de les comunitats que són diferents. Enfortir tots els elements que ens fan distingir-nos de l’espanyolisme és una eina cabdal per combatre el feixisme.

2) L’aïllament de l’individu. Quan la comunitat humana, tal com la va definir i defensar Hannah Arendt, es dissol. Lligada a la proposta anterior, però anant-ne més enllà, cal treballar en la construcció d’un espai comunitari valencià autocentrat en els valors culturals propis enfortint les xarxes socials, des de les associacions musicals, a les falles, o els clubs esportius i les muixerangues. Però aquesta comunitat ha de tenir el seu reflex en una organització que arreplegue totes les forces que treballen dins la societat en defensa dels drets civils: des de les plataformes de defensa de la llengua fins a les ONG que treballen per la integració de les persones immigrants: n‘hi ha experiències reeixides. Al Principat, la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, una xarxa que agrupa més de dues-centes entitats, manté ben viva la mobilització antifeixista. Al nostre país també hi ha exemples de xarxes transversals, com ara la Plataforma per un Finançament Just o la Plataforma pel Dret Civil Valencià. Destruir la comunitat que formem els valencians és una estratègia gens amagada del feixisme, en conseqüència les accions han d’anar justament en el sentit de potenciar les nostres tradicions, lluitar pel dret valencià, construir un territori més enllà de les províncies. Les províncies han sigut, i són encara per la llei electoral , un cau d’amiguisme I nepotisme on el cuc feixista creix fàcilment de la mà de la submissió a la jerarquia.

3) La violència i la por. El feixisme és un moviment violent, i la violència hi compleix dues funcions: sembrar la por per destruir la cohesió social i silenciar la població, i actuar com un element propagandístic per captar els sectors més radicals de la societat. Davant la violència feixista cal una estructura jurídica orientada clarament a la denúncia i persecució de cada agressió, però també una resposta cívica i social al carrer davant de cada acte feixista. No podem permetre que campen lliurement pels nostres barris i ciutats. La violència com element constitutiu del feixisme ara es beneficia dels vent que bufen des dels Estats Units i les dretes radicals populistes d’arreu del món. Torna la necessitat de bastir discursos pacifistes dins del discurs polític general, a la vegada que es fomenten les accions de protesta pacífica contra el militarisme creixent de la societat.

4) El feixisme creix entre els col·lectius que se senten apartats de la societat i agredits en els seus drets. Calen millors polítiques socials, però sobretot eines per a la integració de les persones immigrants. Actualment, entre el 22 % i el 24 % de la població del País Valencià ha nascut a l’estranger, mentre que entre el 18 % i el 20 % ha nascut a la resta d’Espanya. Això significa que aproximadament el 60 % de la població és nascuda al País Valencià. Tot i no disposar de dades desglossades, el perfil electoral de Vox permet pensar que el seu suport és més gran entre la població nascuda al País Valencià. Una primera lectura podria indicar que una part de la població autòctona se sent amenaçada per la immigració, encara que segurament hi ha altres factors. Tanmateix, la desnacionalització del País Valencià, juntament amb la immigració i l’espanyolització, poden esdevenir factors de creixement del feixisme entre nosaltres. Per això caldrà disposar d’eines per a renacionalitzar el país i gestionar adequadament la integració de les persones immigrants, siga quin siga el seu origen. Durant massa temps l’esquerra oficial ha bandejat el debat de l’ emigració. Encara ara veiem com una esquerra monolítica nega la capacitat per a gestionar l’emigració a les Comunitats Autònomes.

5) El feixisme és també una resposta a la polarització social i l’augment de les desigualtats. Aquesta polarització té com a base la desaparició progressiva de la classe mitjana, un procés que s’ha accelerat des de la crisi del 2008. Al nostre país, com a conseqüència de l’estructura econòmica imposada per l’Estat espanyol, aquesta realitat és encara més profunda. La lluita contra el feixisme passa també per transformar el model econòmic, una tasca que implica tota la gent que viu i treballa al País Valencià. És evident que aquest canvi no pot dependre únicament de l’acció ciutadana, sinó que, a més, exigeix una transformació profunda de les relacions de poder. No hi ha un altre camí. Els darrers vuit anys de governs liderats pel PSOE no han comportat cap canvi estructural en el model econòmic colonial del País Valencià. Si continuem aplicant les mateixes polítiques, n’obtindrem els mateixos resultats. Com diu la dita, la bogeria consisteix a repetir una vegada i una altra la mateixa acció esperant resultats diferents. Immigració i desigualtat social, són junt amb l’espanyolisme els elements que ara conformen el discurs feixista. Al País Valencià la realitat econòmica va més enllà del sistema de finançament. No hi ha prou ja amb maquillar el finançament, cal combatre les causes profundes de la desigualtat al País Valencià: model de creixement basat en el turisme, sou baixos, pèrdua del patrimoni familiar, dèficit en infraestructures. Són molts els elements estructurals de l’economia espanyola que incideixen en la desigualtat al si de la societat valenciana, i el model autonòmic se’ns queda molt curt. Construir sobirania valenciana és una eina necessària per fer front al feixisme.

6) La ignorància es fomenta tant des de l’escola com des de les plataformes digitals. En el primer cas, només una acció decidida de modificació dels currículums educatius hi pot canviar aquesta situació. En el segon, hem de construir la nostra pròpia xarxa comunicativa que s’enfronte als altaveus del feixisme. Hi ha “ influenciadors” valencians i, sobretot, hi ha una cultura musical viva que aplega cada any milers de persones als concerts. Aquestes xarxes es poden enfortir, i cal fer-ho des d’estructures organitzades i sense cap complex. Ja hi ha una extensa literatura al voltant de com les xarxes socials estan construint, conscientment, un món feixista. No sols antidemocràtic, sinó un feixisme realment existent, de la mà de la violència i l’aïllament. Les accions front a aquest estat de coses passa per augmentar la consciència del fet I l’acció a les xarxes.

7) Combatre la ignorància, la mentida i la manca de memòria que alimenten el feixisme. No és una tasca fàcil aquesta lluita en l’era del tecnofeixisme, però tampoc no és impossible. La millor manera de fer front a la mentida és enfortir la memòria. Ja existeixen col·lectius que treballen per la memòria democràtica; reforçar-los és una de les tasques prioritàries. Tot i que la lluita contra la mentida, tot recordant aquell vell adagi, es resumeix en “la lluita de la llibertat contra la esclavitud és la lluita de la memòria contra l’oblit”. És una tasca gegantina que ha d’impregnar tota acció política, però que cal reclamar i exigir des de la societat civil organitzada als partits antifeixistes, que han de col·locar en lloc preeminent dels seus programes, una acció decidia I ferma contra l’oblit I la mentida a què ens obliga el tecnofeixisme actual.

8) El feixisme creix també alimentant-se del masclisme. No hauria d’estranyar que siga entre els homes joves on més creix el suport a aquestes idees. Cal una reflexió sincera sobre els errors comesos des de determinats col·lectius LGTBI+ i feministes en la manera de comunicar alguns dels seus plantejaments, perquè una part del jovent masculí se sent agredit. No dic que aquesta agressió siga real, sinó que aquest és el sentiment que predomina entre una part de la població masculina. Aquest sentiment no és gaire diferent del que algunes persones experimenten davant la immigració. Són debats difícils i delicats, però això no justifica evitar-los. Durant massa anys, alguns moviments pels drets civils han mantingut una actitud percebuda com a moralment superior respecte d’altres sectors de la societat. El que s’ha anomenat moviment woke ja està sent objecte d’anàlisis que plantegen la necessitat de redefinir-ne determinats plantejaments o, almenys, la manera de comunicar-los. També a casa nostra. L’efecte sobre el jovent masculí requereix d’una investigació profunda, però una primera aproximació caldria fer-la sobre el següent marc conceptual: vulnerabilitat psicològica + aïllament + dinàmiques hormonals pròpies de l’adolescència + xarxes socials + percepció d’amenaça a la identitat masculina → més probabilitat d’adherir-se a comunitats que ofereixen identitat, pertinença i una narrativa política. Una turmenta perfecta que empenta el jovent masculí cap a l’extrema dreta.

9) El feixisme creix alimentant el culte a les armes i la guerra com a expressió màxima de la violència. En conseqüència, alguns col·lectius vinculats a la cultura de les armes poden esdevenir espais especialment permeables al seu discurs. Però el principal perill prové de la militarització de la societat i de les nombroses guerres que hi ha al món, impulsades, en bona part, pel trumpisme i la dreta radical populista. Cal tornar a situar el pacifisme al centre del debat polític com una eina fonamental de lluita antifeixista.

10) El feixisme creix des de la deshumanització de la vida i, en conseqüència, de la deshumanització de l’altre. Tant des del menyspreu envers les dones, les persones negres, musulmanes o jueves, com des de qualsevol forma de desvalorització de la diferència. És d’aquesta negació de l’altre d’on s’alimenta el feixisme. I aquesta diferència només es combat amb cultura, educació i igualtat d’oportunitats.

Podem frenar el feixisme, i tant que podem. El coneixem bé; sabem quines són les seues causes i les seues armes, sabem on és i com actua. Cal que l’activisme polític i social s’ho prenga seriosament i incorpore la lluita contra el feixisme com un element central dels seus programes d’actuació política i social.

Cinc qüestions finals obertes per a començar a construir solucions des d’una comunitat que es vol democràtica:

• Com reduïm la soledat i l’aïllament social?
• Com reconstruïm espais de confiança?
• Com eduquem en el desacord?
• Com evitem que les xarxes socials substitueixin totes les formes de comunitat?
• Com fem que els joves troben reconeixement sense necessitat d’identitats excloents?