Tens 0 productes a la teua cistella
29/12/2020
La propagació del COV-19 sembla no tindre límit i ens està abocant a una catàstrofe humana, sanitària i econòmica sense precedents. Encara no ens hem recuperat de la crisi de 2008 i la pandèmia ho ha trasbalsat tot. Dues crisis que tenen orígens diferents però un rerefons comú: els problemes estructurals de l’economia espanyola i, òbviament, de la valenciana. Problemes que responen a debilitats en l’estructura productiva, precarietat laboral, inserció internacional feble i altres mancances que el COV-19 ha tornat a posar de manifest.
Malgrat la continuïtat dels problemes estructurals i la inacció permanent per solucionar-los, les propostes actuals de política econòmica que venen de la UE obrin un espai per a la transformació. La crisi de 2008 va ser la de les polítiques d’austeritat i les reformes flexibilitzadores sense límit. Ara, però, el plantejament és diferent. Les mesures que estan duent-se a terme en la UE descansen en una expansió monetària que sembla infinita i una política fiscal que s’ha alliberat de les restriccions del Pacte d’Estabilitat. Un model d’intervenció que clarament respon a l’esquema keynesià: en temps de crisi, el sector públic ha de suplir la manca d’activitat del privat, donar suport a les famílies i empreses per mantenir el consum i l’ocupació i expandir la despesa pública tant com es puga, de manera que així aconseguirem frenar la caiguda del creixement i l’ocupació.
Aquestes polítiques funcionen, però són un ajust conjuntural. És com mantenir el pacient amb vida, però el gran repte de la política econòmica és canviar el model productiu i les bases del funcionament de l’economia. I és precisament ací on apunta la UE amb el Pla de Recuperació per a Europa aprovat al juliol de 2020. Dues qüestions fan pensar en un cert optimisme. En primer lloc, la gran quantitat de recursos que vindran dels fons europeus per a la recuperació i que, per fi, són finalistes. No s’hi val gastar en qualsevol cosa, sinó en línies prioritàries, com ara la sostenibilitat mediambiental, TIC o un creixement més inclusiu. Són intervencions que ben plantejades poden generar una dinàmica de canvi. En segon lloc, aquestes intervencions necessàriament passen pel territori; sols des d’espais concrets es poden fer propostes realistes de transformació.
Els problemes que té l’economia valenciana són de molta envergadura, i pel mecanisme de mercat i competència és impossible resoldre’ls. El sector públic ha de ser motor d’innovació i transformació territorial guiada per l’interés públic i no pel benefici privat. La despesa pública no pot ser sols combustible per a expandir la Demanda Agregada; ha de ser motor de canvi i impulsora de les transformacions. Eixe és el repte.
