Cal que en parlem

17/11/2021

Duguem gairebé cinc dècades repetint que cal parlar de la situació mediambiental arreu del món. Els primers foren, entre d’altres, climatòlegs, biòlegs y ecòlegs. Al País Valencià, un dels primers a fer-ho fou el farmacèutic i professor d’Ecologia de la Universitat de València, Miquel Gil i Corell. Ens van advertir del perill que corrien tots els éssers vius del planeta si continuàvem emprant combustibles fòssils i gasos d’efecte hivernacle i menyspreant o no tenint en compte el medi ambient. A continuació, hi arribaren els especialistes en salut. Finalment, un bon grapat d’experts pertanyents a altres àmbits científics.

Malauradament, ens diuen que ja no es tracta tan sols d’eliminar-ne l’ús de combustibles fòssils, sinó també d’aquelles energies substitutives que contaminen greument la Terra. Igualment, caldria impedir conseqüències tan desastroses com les sequeres, les inundacions i la contaminació d’aigües dolces i marines i de queviures provocada per productes químics ben agressius.

Hui no existeix cap dubte que l’origen del problema rau en el capitalisme. Domina el món des de fa més de dos segles i la seua reproducció depèn de l’explotació de la classe treballadora. Si no el substituïm per un altre menys depredador, no sols hi patirem els assalariats les conseqüències de les seues inevitables crisis periòdiques, sinó també tots els éssers vius. Amb l’esguard centrat en els propers quinze anys, l’única solució si volem salvar el planeta, és acabar amb el capitalisme. Sols així evitarem que la seua estructura espoliadora i a curt termini ens faça desaparèixer amb d’altres espècies. Fer-ho comportaria un canvi d’hàbits, però sols així evitarem que les pròximes generacions habiten un món perillós i explosiu.

De res no serveixen ja les mesures keynesianes o socialdemòcrates aplicades per alguns governs en un passat proper o en el mateix present, perquè ni han pal·liat les necessitats més peremptòries ni la pobresa mundial.

Així i tot, fins que liquidem el model capitalista, es podrien anar aplicant algunes mesures urgents, com ara l’augment del gravamen fiscal efectiu a les grans fortunes i les transnacionals; la lluita objectiva contra el frau fiscal; l’aplicació de mesures més severes contra la corrupció econòmica i política; la nacionalització de la banca o, almenys, la creació d’una banca pública més preocupada per ajudar les petites empreses i els particulars que no pas per l’obtenció especulativa de beneficis; la suspensió immediata i indefinida dels desnonaments; una nova regulació del sistema energètic amb empreses públiques de gestió i producció de recursos energètics per a reduir considerablement la pobresa energètica; la derogació de les reformes de pensions tendents a la privatització; l’aprovació d’una renda bàsica i reformes estructurals del mercat laboral perquè no es coarten els drets individuals i sindicals dels treballadors; els ajuts a estudiants i joves en general fins que s’integren en un mercat laboral digne; i, finalment, la derogació de la censura i la repressió —com ara la Llei Mordassa espanyola— a fi que puguem exercir lliurement els nostres drets de manifestació i expressió.

Aquestes mesures ens permetrien iniciar la substitució del model capitalista per un altre centrat en la cura, la igualtat de gènere, la potenciació de la solidaritat, l’aniquilació de la competitivitat i el respecte al medi ambient. No podem pas oblidar que el capitalisme és un tumor que cal extirpar a escala mundial si volem sanar i no acabar en la tomba els éssers vius del planeta.

Tornant al canvi climàtic, cal conscienciar el públic progressivament, ja que són els individus mateixos els qui han «d’adonar-se’n» de la necessitat d’aturar-lo. L’única forma efectiva d’aconseguir-ho és eixir al carrer per guanyar-se l’un rere l’altre la màxima quantitat de públic. El mètode consistiria a preguntar a cada sector poblacional el que li interessa per a, seguidament, introduir-hi el model de discurs que poguessin comprendre. Si aconseguim allotjar en les seues ments la idea que obtenir un món millor és el que realment importa, constataran que la societat de consum ha de ser extirpada de les seues vides. Les eines amb què comptem per aconseguir-ho són el llenguatge, la percepció del que cal dir, quins conceptes introduir-hi i com fer-ho.

Certament, la gent comuna no sap què és el capitalisme ni tampoc no té clar en què consisteix el canvi climàtic. Així mateix, l’endogàmia generalitzada està servida, perquè cada grup acostuma a desconèixer el que s’esdevé en altres grups i intenta imposar els seus principis a tothom. Sols adaptant-se al llenguatge de cada grup es podrà accedir-hi. Llavors, podrem constatar que, entre un 40% i un 60% de la població, desconeix la realitat. Així mateix, que la majoria lluita per mantenir o millorar el seu estatus consumista i se n’oposa a la pèrdua. Ho hem comprovat en alleugerir el confinament durant l’actual pandèmia.

Cal recórrer  tres etapes per a neutralitzar el canvi climàtic: pensar el problema individualment i col·lectiva, parlar-ne per acordar un pla i decidir com dur-lo a terme i, finalment, actuar.

En la primera etapa, haurem d’inquirir si el perill és autèntic i tan greu com ens han contat els científics. Encara que ens semble que exageren, no és convenient que eludim la reflexió. No siguem «negacionistes»… Encara que la discussió arribe a l’acalorament, no hem d’obviar el debat. Malgrat que ho han fet els polítics en les campanyes electorals per por a perdre votants. Actitud realment immadura, ja que un bon polític sempre pot recórrer a assessors competents i consultar l’abundant material bibliogràfic existent. Sols posant interès i essent responsables, obriran un debat democràtic ben documentat. Hi neutralitzaran així als científics no experts en el tema, que sols defensen els interessos de les multinacionals del sector dels hidrocarburs, que els hi paguen…

Certament, la irresponsabilitat dels polítics obliga la ciutadania a assumir la funció pròpia de governs i organismes internacionals, que hipòcritament diuen preocupar-se pel nostre present i futur. Haurem, doncs, de promoure la conversa, el diàleg i el debat en el nostre quefer quotidià: centres socials, cafeteries i restaurants, llocs de treball, escoles, hospitals i esglésies de qualsevol confessió, salons de cases i taules de menjadors… L’objectiu és aconseguir que donen fruit essent constructives, atentes i cordials. Si aprenem a practicar un debat eficaç, estarem preparats per a estendre’l a la resta de la societat. Crearem així un moviment social ampli que podrà exigir als governs una política mundial que acare els perills que entranya el canvi climàtic.

No obstant això, qui llegesca aquestes línies té tot el dret del món a preguntar si el canvi climàtic existeix de debò. Els organismes internacionals interessats en el tema així ho afirmen i han arribat a un bon grapat d’acords per impedir-lo o frenar-lo. Aquí tenim, si més no, l’Acord de París (2016), que, per cert, ha servit per a ben poc.

També podria preguntar qui les llegesca en què ens basem els periodistes, si no som científics experts en medi ambient o climatologia. Si bé és cert que no podem fer afirmacions rotundes, sí que podem confiar en els experts, com confiem en els metges que curen les nostres malalties, els arquitectes que edifiquen les nostres llars o els enginyers que construeixen les nostres carreteres, ponts, avions, vies de tren, etc.

Igualment, tot ciutadà pot indagar en Internet sense anar-hi més lluny sobre qui defèn què. Comprovarà que els científics que afirmen l’existència del canvi climàtic procedeixen fonamentalment de la climatologia, la química, la biologia i la medicina; mentre que els discrepants procedeixen de la meteorologia, la física o l’enginyeria, i són finançats pels qui tenen interessos importants en combustibles fòssils, fundacions de dretes i fons d’inversió… És a dir, companyies que son força sospitoses en negar el canvi climàtic.

A continuació, després d’analitzar les dades publicades, ens hauríem de preguntar si són exactes, d’on ixen, com podem saber si són normals… Després, intentar comprendre-les veient com canvien els paràmetres amb el temps; és a dir, si es mantenen o evolucionen en un sentit o altre. Finalment, extraure conclusions sobre el que està ocorrent. Lògicament, haurem de basar-nos en estàndards. Encara que la majoria no entenem els «detalls» científics, sí que som capaços de seguir línies argumentals enraonades. Això ens permetrà besllumar la realitat a través dels resultats.

El mètode científic habitual consisteix a observar els processos del present i prendre’n nota. És el que s’ha esdevingut amb el CO2.  Els científics estan cinquanta anys mesurant la seua concentració en l’atmosfera. També han pres nota de la correlació entre el seu augment i l’escalfament del planeta. Les seues conseqüències en l’efecte hivernacle s’han estat estudiant més de cent anys. Així doncs, han pogut demostrar que hi ha una relació causal entre la combustió del carbó, el petroli i el gas —que allibera molt de CO2— i l’escalfament del planeta.

Els qui neguen el canvi climàtic a conseqüència de la mà humana han adduït que podria ser degut a la variació de la nostra distància respecte del sol, l’activitat de les taques solars o l’activitat volcànica. Però els experts han constatat que aquestes teories no encaixen amb l’evolució de l’escalfament de la Terra. De fet, hi hagué processos similars en temps pretèrits i aquest escalfament no s’hi va produir. En conseqüència, descartat allò impossible, cal quedar-se amb el probable, per molt desagradable que siga. Amb tot i això, hi ha gent que pensa que els científics poden equivocar-se en les seues apreciacions per molt meticulosos que hi siguen. Tanmateix, no és un fet que abunde, tal com ens ha demostrat la història.

Si seguim dubtant de la ciència i preferim basar-nos en el punt de vista social, no podem negar que el que sabem ho hem après d’altres. En efecte, l’aprenentatge consisteix a anar esbrinant a qui creure i per a quina cosa. Per això anem al metge quan emmalaltim o avisem el llauner quan se’ns espatlla una aixeta… Per a què, doncs, dubtar d’un grup de científics especialitzats en un àmbit determinat?

Des d’un punt de vista psicològic, cal apuntar que als científics els agrada tenir raó i lluitaran allò de no dir per a convèncer-nos de les seues teories per tal que se’ls reconega. A més a més, no sols volen endur-se el mèrit que les seues tesis són les encertades, sinó també neutralitzar les tesis dels seus contraris. En el cas del canvi climàtic, s’oposaran als qui defensen els interessos de les petrolieres. Qui de nosaltres no ha pogut comprovar en alguna ocasió la satisfacció amb què els científics pregunten als seus col·legues si han tingut en compte un plantejament contrari per a deixar-los en evidència?

Això, però, no significa que hàgem de considerar la ciència com un dogma de fe, ja que no existeixen les certeses absolutes. Els científics treballen amb presumpcions, però això no implica que els climatòlegs que han constatat el canvi climàtic estiguin bojos per haver-ho denunciat. Com no acusem de bojos els metges quan descobreixen una malaltia desconeguda. La medicina és una ciència molt respectada; també la climatologia, perquè compta amb èxits segurs a escala mundial des de fa molt de temps. A més a més, no resulta curiós que tots els climatòlegs del món estiguin d’acord en el fet que el canvi climàtic és una realitat? Si als científics els agrada tenir raó, per què no denunciar uns climatòlegs als altres si consideren que el canvi climàtic no existeix?

Pensem-hi, però, després, parlem-ne…