Tens 0 productes a la teua cistella
En acabar les festes de Nadal –que per a molts són simplement festa i per a altres molts són festes cristianes, incloent-hi tots els que donen un sentit transcendent a la immediatesa vital–, podem continuar parlant de la mentalitat social. Perquè… algú dubta que en bona part del món el Nadal són festes socials?
No sol passa en el Nadal, sinó en moltíssimes festivitats religioses, per exemple la Pasqua, les primeres comunions, les festes del pobles, les onomàstiques…, inclosa la festa setmanal del diumenge. Vol dir que els éssers humans de totes les èpoques i cultures van filant un ordit de costums, d’idees, de símbols i de ritus culturals a partir d’unes idees base que s’han establert en la mentalitat del grup humà.
Ocorre no solament en les idees religioses, sinó també en les socials, econòmiques, polítiques, higièniques… i en tot allò que la humanitat necessita per a sobreviure com a grup, perquè la humanitat avança quan cada generació pot recolzar en una base consistent per a iniciar la seua marxa vital. Eixa base cultural –jo diria que ideològica– és transmesa en cada societat amb tots el mitjans d’educació que té al seu abast, perquè d’ella depén la seua supervivència, però no hem de pensar que tot el que conté eixe conjunt cultural transmés és totalment bo; no, sempre tindrà coses, actituds i idees bones i roïnes.
Què passa quan els aspectes roïns en són més que no els bons? Doncs que eixa part roïna corroeix l’estructura social de tal manera que la societat comença a deteriorar-se fins que pot arribar a desaparéixer com a tal. Així deuen haver desaparegut molts grups humans en l’antiguitat, tot i que ara, per la globalització, en lloc de desaparéixer són assimilats per altres. Però em pertoca parlar de la mentalitat religiosa, i a ella vull referir això susdit.
La mentalitat religiosa va filant un ordit cada vegada més espés i també més fondo, perquè les idees religioses entren molt endins de la mentalitat social. Festes, tradicions, ritus, oracions, litúrgies, escultures, llocs i tot tipus de símbols van afegint-se permanentment a eixe teixit social, però tot esperit religiós ha nascut sempre de la recerca d’un sentit vital i eixa troballa, eixa nova primordial, pot anar amagant-se, ofegant-se en eixe ordit tradicional. En el cas nostre, la Bona Nova de Jesús pot ser aombrada pels quasi dos mil anys d’existència, perquè l’element més important del cristianisme és l’amor que el Creador té a la seua obra de la qual nosaltres, les persones, en som part, i eixe amor necessita cada dia que siga practicat per tot arreu. En realitat, la Creació podem entendre-la com un efluvi d’amor de Déu Pare, perquè «de les entranyes de misericòrdia del nostre Déu ens visitarà un sol que ve del cel» (Lc 1,78). Per ell «tot ha vingut a l’existència i res no hauria sigut sense ell», i sempre ha estat «present en el món que per ell (el món) ha vingut a ser» (Jn 1,3 i 10).
La Bona Nova, l’Evangeli, no és per a la vida futura, ni per a la salvació eterna, sinó per a la vida present; eixa vida en aquest univers del qual les persones, ara com ara, som l’única part reflexiva i conscient. Tota religió humana és nata per a la vida present, per a donar un sentit superior a la vida reflexiva, sense el qual aquesta no podria ser feliç, i encara està açò més clar en la predicació del Nostre Senyor. La religió és per al món i no el món per a la religió. Les promeses per a després de la mort són regal de Déu i depenen totalment de la nostra actuació en el viure quotidià, un viure que pot anar en la senda de l’amor o en la contrària: «ens visitarà un sol que ve del cel per a il·luminar els que viuen en la foscor i en les ombres de la mort i guiar les nostres passes per camins de pau» (Lc 1,79).
Una i altra vegada hem de recordar que la missió del creient és recuperar incansablement la idea matriu, la Bona Nova, de la mentalitat cristiana, perquè en cas contrari la mateixa força de la tradició religiosa anirà corroint l’estructura mental fins a fer-la innecessària per a la vida, cosa que per a massa gent batejada comença a ser normal.
Revista Saó Núm.509, pàg.10. Gener 2025.
