La revista degana en valencià

Cal saber si parlem de marro o de marró

19/04/2022

El Repunt 78

Marro és una d’aquelles paraules que els diccionaris solen dir d’origen incert i algú relaciona el marro amb marrar, que vol dir equivocar-se. Però, hi ha el joc de marro, del qual jo era un especialista quan era xiquet i crec que és l’únic exercici o esport que he practicat al llarg dels meus vuitanta anys, ja que ni per aprovar les maries, ni finalment en la mili, vaig fer gimnàstica ni encara menys marcar el pas, perquè m’escamotejava molt bé. El marro també és el solatge del café, i de la fruita liquada i passada pel sedàs. I quan hi ha molt d’embull, complicacions, problemes, etc. diem que hi ha molt de marro.

Una altra cosa és el marró, el color castany. Precisament en francès, a la castanya d’índies li diuen marron i no fa molts anys començaren a dir manger le marron, literalment menjar-se el marró, referint-se a qui ha de fer front a una responsabilitat que no és seua, que en castellà diuen cargar-se el muerto, encara que no fa molt ha anat extenent-se l’expressió comerse el marron. Lamentablement, també a nosaltres ens ha arribat el barbarisme i ja sentim l’aberrant menjar-se el marró, en lloc de pagar els plats trencats, pagar la festa, carregar-se-la…

Tanta introducció és perquè vull fer un repàs d’unes quantes situacions a què hem de fer front, sense tenir la culpa de res, ni cap responsabilitat. En primer lloc, ara que hem de fer les declaracions de la renda, i hem de pagar a l’estat espanyol, que paguem tots és menester, inclosos els qui no s’hi senten o no són espanyols, però treballen i viuen ací; sabem, però, que sols paguem els assalariats, les petites i mitjanes empreses, els ciutadans de mitja capa… perquè les grans fortunes, les grans empreses, els grans títols, els grans de tot, els peixos grossos, no paguen res o molt poc, i s’escapen de fer-ho amb estratègies d’evasió i de camuflatge que els facilita el mateix estat. Tampoc paga l’església, de manera molt pecadora, per cert. Pensem, per exemple, amb el rei demèrit Joan Carles Borbó, personatge estrafolari i immoral, del qual haurien de fer-se públiques les declaracions de renda, d’ell i de tota la seua família. Si tanta gent no paga, qui ho ha de fer per ells? Qui haurà de pagar els plats trencats, la festa, qui s’ha de carregar el mort? Qui pregunta ja respon: nosaltres.

Una altra cosa és saber qui paga el que roben els polítics i els malfactors hidalgos. Que són els hijosdalgo espanyols, els fills o familiars d’algú que és important. Com aquests hidalgos ni treballen, ni encara tenen grans rendes, que ja les tindran quan hereten, mentrestant han de viure cercant comissions, estafant l’administració gràcies als bons contactes, intermediant en operacions fosques, gràcies a la mena de patent de corsaris que tenen. Podem posar com a exemple el que ha passat a Madrid, amb l’estafa del material sanitari per a fer front a la pandèmia. Uns hidalgos d’aquells de usted no sabe con quien està hablando han estafat l’ajuntament de Madrid i el govern autonòmic, gràcies als lligams familiars amb Almeida i Ayuso. Qui haurà de pagar els més de sis milions que han cobrat amb comissions il·legals aquests hidalgos? Els madrilenys s’hauran de comer el marron. Precisament a Madrid ja hi ha una font pública amb una inscripció que els adverteix: Deo volente, Rege clemente, populo contribuyente, se construyó la fuente… perquè Déu vol, el rei (Ayuso o Almeida) és clement, i el poble ho pagà, s’ha construït la font.

Alcem el vol i contemplem a dos passos de ca nostra, pel nord, el que està passant a Ucraïna, on l’aberrant Putin ha envaït i està massacrant els ucraïnesos, de manera totalment il·legal. Estem veient a la televisió el que estan fent els russos i sembla increïble, perquè sense cap consideració i com si l’haguessen inspirat els mateixos tsars o els soviètics, Putin està atacant i destruint Ucraïna i els ucraïnesos. Aquests i llurs famílies són uns herois. Visca Ucraïna! I ja veurem, perquè el país que han destruït els russos s’ha de reconstruir. La pregunta és: qui pagarà els plats trencats? Una bona part la pagarem nosaltres, perquè Europa ha estat molt solidària amb els ucraïnesos i continuarem essent-ho. I ara que ho pense, quina llàstima que la nostra actuació no fos la mateixa amb els fugitius del Pròxim Orient, o de l’Àfrica!

Per acabar vull referir-me als sahrauís que, amb tota la raó del món, poden sentir-se estafats i traïts per Espanya. Crec que és important que continuem fent-los arribar la nostra solidaritat, i que sàpiguen qui els ha traït i qui no. La commoció entre tanta gent amiga del poble sahraui, gent del poble que hem acollit durant tants estius xiquets i xiquetes sahrauís, amb els qui ens hem agermanat i creat vincles per a tota la vida, és enorme. És evident que els sahrauís han estat venuts a la monarquia alauita del Marroc, tal com va decidir de fer-ho el sàtrapa i boig de Trump. Ara és Pedro Sànchez qui ha continuat el camí de la traïció, quina vergonya! Als sahrauís els hem de fer saber que continuarem al seu costat, mentre hagen de pagar els plats trencats. I gràcies que Algèria els continuarà protegint i per això vull reconèixer que si ja no venen el seu gas a Espanya, tot haurà estat per culpa de Sànchez (Psoe), que haurem de pagar nosaltres Així és evident que en tots els embulls i embolics que hem vist hi ha molt de marro, i sabem dels sofriments i dificultats que espera als sahrauis. Aquest és un tema molt greu que tindrà conseqüències, perquè si cap socialista té la més mínima confiança als marroquins, s’equivoquen, com els partits que donen suport a Sànchez en l’afer. Si és cert, com crec, que els nacionalistes perifèrics donem suport als sahrauís, haurem pres una decisió correcta, encara que haurem de carregar-nos el mort. El mal pas de Sànchez li costarà la reelecció.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top