Cal ser agraïts

10/05/2021

L’agraïment és la millor expressió de bona voluntat, perquè sempre suposa el reconeixement de la bona acció de l’altre. En aquest cas vull manifestar l’agraïment que els cristians devem al papa Francesc. Agraïts, sí, agraïts a un cristià que, en arribar al lloc més alt de la jerarquia eclesiàstica catòlica, ha obert la caixa de les esperances per als seguidors de Crist, molts dels quals es sentien (mai millor dit) com ovelles sense pastor.

¿Com no sentir-se gratificat per la postura, l’actitud d’un home, que ventila joiosament la caixa on s’amaguen les pors, les sospites i les exclusions; que és capaç d’anunciar al món que hi ha una Bona Nova per a tots, malgrat els interessos i les mentalitats tradicionals; que retorna a agafar l’humanisme de Jesús de Natzaret com l’element definitori d’eixa Bona Nova?

És evident que alguns (tal volta massa nombrosos encara) o no poden o no volen acceptar-ho. És palés també que hi ha una forta resistència a eixa manera de presentar el kerigma salvador, però sort que també és manifesta a tot el món la presència del papa Francesc, que amb les seues paraules, les seues actituds i els seus escrits eleven la mirada de moltíssima gent.

Alguns es senten un poc defraudats per la manca de noves definicions, de noves lleis canòniques, però jo crec que Francesc sap i pensa que la transformació veritable no arriba amb imposicions, perquè allò que és important és l’inici d’un procés de canvi de mentalitats en l’Església; ja que després de tants segles d’absolutisme, de rigidesa ideològica, de clericalisme i, per damunt de tot, de negació de les llibertats que la humanitat va assolint, un canvi és simplement impossible que siga ràpid si vol ser eficaç. Paciència, amics meus, paciència sense cansar-se de donar suport a eixa nova direcció del pensament eclesial.

Perquè, al meu entendre, el papa el que està agafant és un camí sinodal, un camí d’escolta on tots puguen opinar i aportar des de la vivència de la seua història de fe. Perquè un sínode fet de pressa, sense consultar pausadament les bases i sense incorporar les seues aportacions, simplement no és un sínode, sinó una manipulació intencionada del poder. Molt prop tenim exemples d’això.

Recordem les seues encícliques d’un flaire tan distint, la seua visita recent a l’Iraq i el començament de diàleg amb el govern xinés. Recordem les cites del patriarca d’Istanbul i del gran imam d’Abu Devi, als quals considera companys en la mateixa tasca espiritual, i frases com les del sermó que concloïa l’encontre sobre protecció dels menors en l’Església: «És necessari canviar la mentalitat per a combatre l’actitud defensiva-reaccionària de salvar la institució»(1), o «Serà justament aquest sant Poble de Déu el que ens allibere de la plaga del clericalisme, que és el terreny fèrtil per a totes aquestes abominacions»(8).

Sí, sí. Agraïm molt la labor personal del papa Francesc en el seu huité aniversari de pontificat. Un regal de la Providència. Felicitacions.