La revista degana en valencià

Cal superar la descompensació

“El País Valencià comença a despertar de la letàrgia impenitent dels darrers huitanta anys”

A poc a poc, anem espavilant, encara que siga a cops de fracassos repetits i continus. El País Valencià –que així és com el sentim i reconoxem un bon grapat de persones conscienciades pel lloc que ocupen en la història—comença a despertar de la letàrgia impenitent dels darrers huitanta anys.

Sempre hem estat considerats des de l’altiplà, com a un apèndix del seu territori, com la platja que ells no tenen, com l’horta que tant desitgen, com a gent emprenedora a la que envegen i, sempre ens hem hagut de treure el poble valencià, els fesols del perol mitjançant recursos propis i hem arribat fins on hem arribat, pels nostre mèrits.

S’ha de dir però, que en acabant la llarga nit del franquisme, vam viure un tebi despertar, pero el règim del 78 aletargà aquesta societat, a base de sacrificar els millors líders socials en favor de la restauració d’una administració diferent, que mai no ha arribat a cristal·litzar.

Ara, en l’any 18 del nou segle, sembla que torna a ressorgir el moviment associatiu de la mà d’organitzacions que agrupen dones, jubilats, aturades i aturats, famílies desnonades i col·lectius castigats per aquesta gran mentida inventada pels poderosos, anomenada crisi.

D’aquesta manera tan simple i al mateix temps tan diversa i polièdrica, s’agrupen les persones per poder abordar els greus problemes de pobresa econòmica, elèctrica, anímica, social i cultural a la que ens sotmeten els plans d’estudi tan encotillats i estrets als que obliguen els nostres joves, els qui res no saben del nom dels nostres ocells ni dels nostres rius, de les nostres plantes flairoses i medicinals.

Res no en saben de la nostra història llaurada a base de silencis i d’opressions, primer de part d’edetans i contestants, després de la ciutat de Valentia, més tard dels reis de la Corona d’Aragó i finalment, dels dictadors llunyans o pròxims, dels colpistes i conculcadors de la democràcia… d’aquells que apliquen barroerament l’article 155 d’una constitució mancillada en favor dels interessos de la banca i els poderosos; dels lladres de guant blanc.

Ara, en l’any 18 del nou segle, el País Valencià procurar llevar-se el somordo, a base de cultura i, a un pas de trencar amb el règim del 78 a poc que s’apliquen procediments participatius i que s’òbriga definitivament l’administració a la democràcia plena, en què la ciutadania obtinga representació directa i sense mediatitzar per disciplines de partit o consignes sectàries que la fragmenten i encotillen.

Per damunt d’aquestes posicions, hi ha comarques que aconsegueixen posar en valor rutes, tradicions, costums i llocs del País Valencià, al mateix temps que s’afigen cada vegada més pobles a aquest cant coral que recupera memòria històrica, traces d’antigues costums i un major respecte per nosaltres mateix, pels nostre personatges històrics, pel nostre paisatge sonor, mediambiental, cultural, social, lingüístic i ètnic. El País Valencià s’espolsa aquest somordo i tan sols ens falta fixar definitivament el nostre mapa comarcal, per acabar de diluir les diputacions en favor de mancomunitats que caminen en una mateixa direcció, per tal d’evitar així, les diferències sorgides per la descompensació i els favoritismes.