Cal tornar els grecs a l’edat de pedra

¿Quines lleis votaran els senadors?

Quan hi arriben els bàrbars, donaran la llei.

Kavafis

 

Octubre, 1944. Churchill va dir: «Grècia per a nosaltres». Novembre, 2006. Warren Buffet declarà: «Hi ha una lluita de classes i l’estem guanyant els rics». Febrer, 2010. Reunió del G-7: «Cal tornar els grecs a l’edat de pedra».

Geopolítica, capitalisme i despotisme europeu, amb la complicitat de les corruptes elits locals, autèntic «estat paral·lel» (parakratos) han fet de Grècia el que ara és, un Estat sense sobirania, un poble empobrit, un protectorat en mans dels bàrbars que ja són dins de la ciutat.

El govern de Syriza intenta expulsar els bàrbars, salvar les víctimes d’una misèria agreujada per 5 anys de rescat. La seua lluita és fonamental, perquè està en joc quelcom més important que uns milions d’euros. A Grècia ens juguem aturar la nova embranzida d’un colp d’estat silenciós que aspira a fer del món un mercat de consumidors consumits i treballadors precaris, una cleptocràcia sota l’hegemonia dels EUA i els seus aliats. La crisi els ha proporcionat l’oportunitat desitjada.

Crisi i capitalisme són inseparables. La raó, simplificant, no és altra sinó que el sistema produeix més mercaderies de les que poden comprar uns treballadors mal pagats i governs amb uns recursos minvats pel consentit frau fiscal. Per vendre cal donar crèdits, endeutar a tothom. El treball viu una mutació: de mitjà de vida passa a ser un mitjà per a endeutar-se. Per tant, en pujar l’atur, els impagats ho fan exponencialment i la crisi es realimenta: crèdits incobrables, fallides, atur massiu. Torna la depressió.

La crisi actual nascuda als EUA té característiques que la fan més greu encara. Per atraure capitals amb els quals mantenir el seu depredador mode de vida, Wall Street va enllestir la major estafa financera de la història, venent arreu del món bilions d’actius financers fraudulents. Als inversos, els podien pagar si entraven més diners i nous compradors. Però, en disminuir el flux de capital cresqueren els impagats i ja no es pogué ocultar el robatori. El podrit sistema financer estava a punt de fer fallida. El crèdit es tallà en sec. Durant uns dies, el pronòstic de Marx es féu realitat: el capitalisme s’enfonsava. Però els neoliberals van recórrer al (seu) Estat, que amb els estalvis de tots obrà el miracle de nou: convertir el deute bancari en deute dels ciutadans.

La crisi made in USA té versions nacionals. Grècia hi afegia la corrupció estructural, els privilegis fiscals a les empreses i a l’Església ortodoxa. Com diria Fo, no pagava ni Déu. Sols calia el rescat de la troika per agreujar més la situació: el PIB s’enfonsà un 25 %, l’atur s’enlairà al 22 % i s’ha generat un sofriment que, a més a més, no ha servit per a reduir un deute que és impossible pagar.

Per això es diu que el pla de la troika és un error. No ho creiem. L’objectiu fonamental no és cobrar el deute, i molt menys ajudar el poble. Ho va dir la Sra. Thatcher: «l’economia és el mètode; l’objectiu, l’ànima». A Grècia, l’ànima que cal guanyar són la sobirania i la riquesa d’un poble retornant-lo, si no a l’edat de pedra, al Londres de Dickens.

Per aconseguir l’objectiu, els rescats inclouen dos elements antidemocràtics: 1) control de l’economia per la troika, que de fet passa a governar el país. 2) reformes estructurals: reducció de drets laborals, lleis antisindicals, privatitzacions, mesures que debiliten els treballadors, degraden les condicions de vida i, com ha denunciat Habermas, la pròpia democràcia europea. Ho va dir amb brutalitat el lliberal Sr. Hayek: «m’estime més una dictadura amb mercat que una democràcia sense ell». Parlava del Xile de Pinochet. La Sra. Merkel, més moderada, ha dit: «la democràcia ha de ser d’acord amb el mercat» (Marktkonforme democratie). Per ajudar Grècia a acordar-s’hi, les retallades no han afectat l’exèrcit, la policia o els jutges. Això és el neoliberalisme: Estat autoritari al servei del Mercat.

Però el poble grec no vol continuar fent el rol de cor passiu de la tragèdia. La victòria de Syriza els ha obert un finestral d’esperança. Ho tenen molt difícil. Sols disposen de legitimitat, raó i vots. En contra el G-7, nom de la internacional capitalista, que no pot, no sap i no vol escapar de la inevitable dinàmica de les crisis sense acumular més riquesa en mans d’uns pocs, preparant la crisi següent, mercantilitzant-ho tot i a tots, car «l’únic vincle entre els homes que no destrueix el capitalisme és el del diner», com deien Marx i Engels.

Ens juguem molt a Grècia. Del que passe depén que comencem a sortir-nos de la dictadura neoliberal, que no triomfe el capitalisme més inhumà, que puguem celebrar el principi de la victòria contra els bàrbars.

Sort, Syriza: «bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels».

Miquel Pérez Sancho. Professor d’Economia Aplicada a la UV

Article publicat al nº 402, corresponent a març de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar