Després de l’huracà Francesc ha arribat una certa calma tranquil·la i apacible amb Lleó

És clar que em referisc al Papa, Bisbe de Roma i Pastor de l’Església Universal, Vicari de Jesucrist i Successor de l’apòstol Sant Pere. Ell té, per raó del seu ofici, potestat plena i suprema en l’Església, potestat que ha d’emprar per a confirmar als cristians en la fe catòlica, per a governar tot el Poble de Déu i per a fer i establir ponts entre Crist i els hòmens.

La paraula “pontífex” prové de dos termes llatins: “pons” (pont) i “facere” (fer) i significa aquell que ajuda a fer o establir ponts entre els hòmens i Déu. Certament, com diu la 1a carta a Timoteu (2,5), només hi ha un sol mitjancer entre Déu i els hòmens: Jesucrist, el Fill de Déu i Fill de la Verge Maria, l’únic Salvador del món.

Per això l’Església i els cristians no ens hem de fer la propaganda a nosaltres mateixos, sinó que la nostra missió és anunciar a Jesucrist i la seua bona notícia, el seu Evangeli a totes i tots. L’elecció de Francesc com a Papa va ser una sorpresa enorme, i encara és prompte per a fer una objectiva valoració del seu llegat.

Des de la fe en Jesucrist, ell accentuà les virtuts de la humilitat, la misericòrdia, la compassió, la justícia social, l’amistat entre les persones i entre els pobles, el diàleg a l’interior i a l’exterior de l’Església, la cura de la creació, etc.

El Papa Francesc va procurar una Església servidora i no gens triomfalista, una Església constructora de ponts entre les persones, sense renunciar al centre de la fe cristiana que és Jesucrist.

És necessari que rellegim l’exhortació apostòlica “Evangelii gaudium” del 24 de novembre del 2013, encara que el primer document del pontificat de Francesc va ser l’encíclica “Lumen Fidei” sobre la fe, escrita pel Papa Benet XVI i signada per Francesc el 29 de juny del 2013.

El lideratge de l’estimat Francesc fou una forta crida a l’acció, no a tenir la boca tancada, sinó a anunciar l’Evangeli de Jesucrist i posar-lo en pràctica amb totes les seues conseqüències personals i socials. Tot el món va plorar la mort del Papa argentí.

L’altra sorpresa va ser l’elecció del nou Papa, que prengué el nom de Lleó XIV. Hem notat com després de la tempesta ha vingut la calma. El Papa Lleó no té el caràcter impetuós i vibrant de Francesc, té un caràcter més seré, més calmat, més tranquil.

La seua missió és la mateixa que Crist li encomanà a Francesc: “Pastura els meus anyells, pastura les meues ovelles” (Jn. 21, 15-18). De moment, el Sant Pare Lleó ha insistit en dues qüestions fonamentals: la pau a tot el món, sobretot als llocs on viuen el drama de la guerra i els enfrontaments, i la unitat a l’interior de l’Església.

Els cristians que pensen que el Papa Lleó canviarà la doctrina sobre el celibat sacerdotal, sobre l’ordenació sacerdotal exclusiva per als varons, sobre l’homosexualitat, sobre l’Eucaristia i els altres sagraments de l’Església, sobre la cura de la creació, sobre la dignitat inviolable de cada persona humana, etc., estan molt equivocats.

No és intenció del Papa Lleó canviar la doctrina, entre altres coses perquè no ho pot fer. El Papa no és un sobirà absolut que fa i desfà segons li sembla o com opina la majoria o a mesura que li diuen els seus col·laboradors més íntims. El Papa està al servici de Crist i de l’Església, i  la contribució més gran que aquesta Església pot oferir al nostre món és evangelitzar i donar a conéixer a tots a Jesucrist, el Salvador.

Ara bé, la forma de governar de Lleó és diferent de la de Francesc, almenys en les formes. I tots sabem que una cosa és la teoria i una altra la pràctica. O com solem dir en teologia: una cosa és la doctrina i una altra la praxi, la pastoral concreta que l’Església porta a terme en el dia a dia.

Hem de recordar que estem celebrant un Sínode sobre la Sinodalitat en l’Església. Vam començar l’any 2021 amb la intenció de promoure una Església que fomente més i millor la comunió, la participació i la missió de tots els seus membres (homes i dones).

L’octubre del 2024, l’assemblea sinodal reunida a Roma va fer públic el Document final del Sínode, el qual va ser assumit i signat pel Papa Francesc. Després, el Papa Lleó (elegit el 8 de maig de 2025) ha volgut donar continuació al procés i a l’estil sinodal propi de l’Església.

La Secretaria General del Sínode va enviar a totes les diòcesis, les conferències episcopals i les agrupacions continentals   un document que pretén ajudar a tots els membres de l’Església   (homes i dones) no solament a aplicar unes directrius vingudes des de dalt, sinó més bé com un procés de recepció de les orientacions expressades al Document final del qual hem parlat.

Del 24 al 26 d’octubre del 2025 tindrà lloc a Roma el Jubileu dels Equips Sinodals i dels òrgans de participació de tots els continents. Al llarg de l’any 2026, si Déu vol, s’estudiaran els itineraris d’implementació a les Esglésies locals i les seues agrupacions. Durant el primer semestre del  2027 hi haurà assemblees d’avaluació a les diòcesis i eparquies de l’Església.

I durant el segon semestre del mateix 2027 se celebraran les assemblees d’avaluació a les conferències episcopals nacionals i internacionals i a altres agrupacions eclesials. Si tot va bé, les assemblees continentals d’avaluació s’hauran de celebrar durant el primer semestre del 2028.

Al mes de juny d’eixe any es publicarà l’instrumentum laboris per als treballs de la gran assemblea eclesial del mes d’octubre del 2028, i l’octubre del 2028 tindrà lloc a Roma la celebració de la gran assemblea eclesial, amb representants de tots els membres del Poble de Déu de tot el món, presidits pel Papa: bisbes, preveres, diaques, consagrades i consagrats,  laiques i laics, tots junts presidits pel Sant Pare.

Algú preguntarà què hem de fer des del 2025 en què ens trobem fins a l’octubre del 2028. La resposta és: confiar en Déu per damunt de tot i posar-ho tot a les seues mans, posar-nos nosaltres mateixos a les seues mans i deixar-nos portar per les inspiracions que l’Esperit del Senyor ens suggerisca en cada moment.

Hem de tenir en compte que el Sínode no és un esdeveniment puntual que acabarà un dia. El Sínode és un procés, per això parlem de procés sinodal. Tant és així que Sant Joan Crisòstom, al segle IV, digué: “Església i Sínode són sinònims” (Explicatio in Psalmum, 149). Mai no hauríem d’oblidar les paraules del Senyor: “No vos angoixeu pel demà, a cada dia li basten els seus afanys” (Mt. 6,  24 i ss.).

Amb la gràcia de Déu tot anirà bé i tot serà per al bé de l’Església i de la humanitat sencera.