Caminar la València de Maria Beneyto

L’Ajuntament de València inaugura una ruta literària de dotze punts que recorre la cartografia íntima i poètica d’una de les veus més insignes i complexes de la nostra literatura del segle XX.

València és, indubtablement, la ciutat de Maria Beneyto (1920-2011). Definida per Manuel Sanchis Guarner com “la poetessa més important que han tingut les lletres valencianes”, Beneyto va saber transformar el silenci de la postguerra en una obra d’una intensitat emocional i un rigor formal aclaparadors. Ara, coincidint amb el seu reconeixement com a Escriptora de l’Any 2024 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la seua ciutat natal li ret homenatge amb la creació d’una ruta literària i urbana que connecta la seua biografia amb els espais que van inspirar la seua producció.

Una cartografia de resistència i paraula

La ruta, dissenyada per Alexandre Bataller Català, professor de la Universitat de València, consta de dotze fites que recorren principalment els districtes de Ciutat Vella i l’Eixample. A través d’una sèrie de plaques dotades amb codis QR, el visitant pot no sols ubicar-se en el mapa vital de l’autora, sinó també escoltar una selecció de poemes i fragments narratius que dialoguen amb l’entorn.

El recorregut s’inicia simbòlicament a la plaça de Maria Beneyto, on es troba la biblioteca que duu el seu nom des de 1998, convidant a escoltar el poema “Ciudad”, un retrat existencial de la València de postguerra. Des d’allí, l’itinerari ens transporta a espais d’evasió com l’antic Cinema Museu —retratat a la novel·la El riu ve crescut— o al carrer Moret, on la casa natalícia de l’autora esdevé el símbol d’unes arrels que ella mateixa definia com a “València viva, terra-dona”.

El carrer on vaig nàixer, és estret per al vent,
per al sol i la lluna, per al pas de la gent.
Els balcons allí tenen tot l’any la roba estesa,
i molt prop, invisible, la meua greu tendresa.
En un forat fosquíssim d’aquell carrer sens llum,
la claror posa un raig per a fer-me besllum.
Com s’acosta la vida als meus ulls? Amb quins passos?
Quines coses prendrien, diminuts, els meus braços?

La ruta no defugi els moments més crus de la vida de Beneyto. Els jardins de la Generalitat i el seu refugi antiaeri evoquen la memòria de la “Ciutat bombardejada”, mentre que la vivència de la Guerra Civil es fa palesa al carrer de la Batlia, en una casa requisada que va marcar la seua consciència de classe i de gènere.

Així mateix, l’itinerari posa en valor la seua faceta d’intel·lectual compromesa amb la llengua i la cultura. Destaca la parada al carrer de la Pau, on s’evoca la seua novel·la més cèlebre, La dona forta (1967), i la seua relació amb Joan Fuster al Cafè Lara. També hi ha espai per al Grup Torre al carrer de Pere III el Gran, punt clau on Beneyto va iniciar la seua decidida trajectòria en valencià.

Una criatura múltiple i plural
Beneyto es definia com una “criatura múltiple”, una dona mediterrània amb “suc de taronja a la sang” que va patir el que ella anomenava un “exili interior” durant les dècades de major invisibilització del seu talent. Malgrat això, la seua veu va ressorgir amb força a partir dels anys noranta, rebent el Premi de les Lletres Valencianes el 1993.

La ruta finalitza al carrer de Císcar, 66, el refugi on la poeta va viure gairebé mig segle fins a la seua mort. És ací on el poema “La calle en que vivo” posa el tancament perfecte a un passeig que no és sols literari, sinó un exercici de justícia històrica per a una autora que, enmig del soroll de la ciutat, va saber fer parlar el silenci.