Camins de fidelitat

16/12/2020

De tres maneres de ser fidels a la pròpia vocació voldria parlar en aquest article: el camí d’un prevere que ha mort recentment, Sebastià Alòs; del camí a la pròpia vocació no clerical que conta J. F. Mira en el seu darrer i tercer llibre de memòries, i del camí de fidelitat del papa Francesc al seu ideal d’un món més just que sols serà possible si comptem amb la predisposició, preparació i col·laboració dels joves.

El passat 7 de novembre ha mort a Alaquàs (lʼHorta Sud) el prevere Sebastià Alòs (1945-2020), afectat per una malaltia que el tenia lligat a una cadira de rodes. Operat per segona vegada fa just una setmana, no ha pogut superar la convalescència. Tenia una bona formació fruit dels seus anys de seminari a Montcada; ha treballat sempre i molt en el camp de l’Acció Catòlica General i en l’àmbit de la pastoral social i obrera, ja que va dirigir durant anys l’Institut Social Obrer, dependent de lʼArquebisbat de València i ubicat al c/ Peu de la Creu de la capital –allà anava Sebastià cada dia en bicicleta, ecologista com era– a presidir reunions i cursets (sobretot de doctrina social de l’Església) i a preparar quaderns de formació per a militants obrers cristians i polítics compromesos en la lluita pel bé comú. No cal dir que ha estat una tasca minoritària i que no molestava ni gens ni mica als qui en aquells anys 70 i 80 manaven al bisbat. Aquella preparació el portà a treballar uns anys en la Comissió d’Apostolat Seglar de la Conferència Episcopal a Madrid. També allí va preparar amb cura, per als bisbes responsables, textos i documents per tal de convertir-los en publicacions orientadores de la pastoral de l’episcopat espanyol. Retornat a València, es feu càrrec de la representació episcopal en Càritas Diocesana. És ací on sembla que el seu treball ha tingut resultats pastorals més agradables. Si a més de la seua preparació teològica podem destacar altres aspectes positius en la vida de Sebastià, no podem oblidar el seu tarannà pacífic i bonhomiós, el seu esperit de pobresa i la seua fidelitat a una Església que volia millor però que sempre ha sigut la seua mare que l’animava a estimar els pobres per damunt de tot. Els qui hem tingut la sort de conéixer-lo de prop només podem donar gràcies a Déu per haver-lo fet present en les nostres vides.

Un altre camí de fidelitat l’he trobat en el llibre de Joan F. Mira Tots els camins (Proa, col·l. «A tot vent», 2020). He de dir que esperava amb ganes la publicació d’aquesta part de les memòries després d’haver llegit la part dels anys de la infància en El tramvia groc, que acaba amb el descobriment de la seua vocació sacerdotal, fruit de les seues vivències espirituals en els anys de formació al col·legi dels Escolapis del carrer dels Carnissers de València. Hi parla d’una pietat barroca i sensible que més tard caldrà superar i ser-ne realista (crec que el realisme també hi compta amb la sensibilitat i l’admiració). Explica molt bé els cursos de formació al noviciat i la preparació sacerdotal a dos antics convents castellans; no se sent ferit per la formació rebuda, ans agraït pels camins intel·lectuals que va descobrint, i es manté fidel al seu desig de ser sant fins que els superiors l’envien a estudiar a Roma i allà descobreix que al món hi ha alguna cosa més que ser sant en un orde religiós: descobrir el món de l’estimació i l’amor és quelcom normal, i ho veiem com la manera natural de viure volguda per Déu (la vida matrimonial també és una crida –vocació– i requereix fidelitat, lliurament, joia i moments difícils). A banda problemes personals de subsistència, veiem com Mira va descobrint el seu camí intel·lectual com a professor de grec, antropòleg-investigador i escriptor, així com descobrint el món de la política i el compromís social que el llibre ens conta fins a la mort de Franco (el llibre està dedicat al seu amic de batalles sociopolítiques Alfons Cucó). No en faig un comentari literari, però sí que voldria que els responsables de la formació dels futurs capellans i religiosos fruïren del pensament de l’autor per veure tants aspectes positius com ell veu quan allò normal en els mitjans de comunicació i els llibres i pel·lícules és presentar-nos uns anys de formació plens de limitacions i defectes; també desitjaria que llegiren el llibre els responsables de l’educació infantil i juvenil –ara que parlen de l’eterna reforma de la llei d’educació– perquè veieren com l’humanisme clàssic i fins i tot l’ensenyament de la filosofia medieval no van errats i ajuden a educar ciutadans lliures, independents i crítics. En una paraula: he fruït de aquesta lectura i també vull agrair a Mira les seues vivències de joventut i, fins i tot, també la seua aportació actual, des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a la preparació d’uns futurs i desitjats textos litúrgics en valencià que ja veiem habitualment emprats en la missa de cada diumenge a la televisió valenciana.

En tercer lloc (i ja no en queda més, de lloc, vull dir), agraïsc al papa Francesc la crida a anar a «l’Economy of Francesco». El papa vol reunir a Assís, aquest novembre, 2.000 economistes, empresaris i emprenedors sense distinció de nacionalitat, religió o gènere que busquen conéixer-se i els porte a fer un pacte per canviar l’economia actual i donar una ànima a l’economia futura. La reunió l’obriran els premis Nobel Amartya Sen i Muhamad Yunus. El futur de la humanitat i d’una economia justa va unit: les grans idees socials del papa en la Laudato siʼ i en Fratelli tutti sols tenen un futur que han d’obrir les noves generacions. El vell Papa confia en la bondat dels joves, i així també l’Església podrà tindre el seu camí cap al futur.