La revista degana en valencià

Campanades contra el Dimoni a l’Ajuntament d’Alacant

07/11/2019

 

Quasi tots sabem oracions de memòria. Les tenim automatitzades, especialment si les hem aprés quan érem xiquets. Encara que els precs religiosos solen nàixer com una oració original, el pas del temps els converteix en una mena de recitació automàtica en què el creient ja no ha d’aprofundir en el seu significat i trasllada el valor religiós al propi fet de la recitació. En ocasions, els precs automatitzats poden veure’s substituïts per objectes que fan el prec per nosaltres, com és el cas dels cilindres d’oració tibetans ubicats a les parets de les pagodes, els quals fan girar amb la mà els creients per tal que reciten la pregària, o el de les banderes d’oració budistes, menudes i de colors vius, que transmeten les oracions amb el moviment del vent.

Al món occidental, tenim un cas similar de prec automàtic: el toc de les campanes. És per això que era habitual afegir oracions o imatges de sants sobre les campanes per a transmetre amb el so la benedicció de la imatge o l’oració. Les inscripcions que poden aparèixer sobre les campanes històriques són molt variades. Algunes inclouen frases que descriuen en primera persona el paper propi de la campana, com si ella mateixa ens ho explicara. És el cas d’una de les campanes de la cocatedral de Sant Nicolau d’Alacant, fosa en 1826, que té la inscripció llatina «Laudo Deum, convoco clerum, defunctos ploro, nimbumque fugo», que significa ‘Lloe Déu, convoque el clergat, faig plany pels morts i faig fugir els núvols’. Altres campanes d’aquesta església alacantina porten escrites breus oracions, com és el cas de la campana de 1846, que mostra «Sancta Maria, ora pro nobis» (‘Santa Maria, pregueu per nosaltres’), o la inscripció de la campana de 1681 «Si Deus pro nobis, quis contra nos» (‘Si Déu està a favor nostre, qui pot estar contra nosaltres?’).

A banda de les campanes de les esglésies, Alacant disposa d’una campana molt particular, ubicada a la torre del rellotge del palau de l’ajuntament. És una campana voluminosa i pesada, d’aproximadament tona i mitja de pes. Aquesta campana, que dona les hores des de fa segles, és més antiga que l’actual edifici de l’ajuntament. Les inscripcions indiquen que va ser construïda l’any 1699, mentre que l’actual edifici de l’ajuntament és del segle xviii. Això demostra que estava ubicada a l’anterior edifici consistorial, ja que les inscripcions mostren clarament que va ser construïda per la ciutat d’Alacant per al seu ús públic municipal.

Aquesta campana té diverses inscripcions i imatges. Està sostinguda per anses amb figures que representen per quadruplicat el rostre d’un animal monstruós, semblant a un drac amb un gran nas. Potser aquest animal estiga relacionat amb el contingut apocalíptic del text de la campana, però és probable que es tracte només d’un element decoratiu. La campana té dues franges de text i està adornada amb imatges de diferents grandàries, de les quals destaca una gran creu llatina amb pedestal. A la part superior hi ha quatre imatges menudes directament relacionades amb la religiositat d’Alacant: la Santa Faç, la Mare de Déu del Remei, Sant Nicolau i una quarta imatge d’identificació més dubtosa. La Santa Faç és la màxima expressió de religiositat de la ciutat i comarca d’Alacant, i la Mare de Déu del Remei és, juntament amb sant Nicolau de Bari, patrona de la ciutat. Potser la quarta figura siga sant Francesc d’Assís o sant Antoni de Pàdua, ja que l’orde franciscà té una forta relació històrica amb la ciutat.

Una de les inscripcions explica la data de construcció i els noms de les autoritats: «Esta campana féu la ilustre ciutat de Alacant any 1699 essent justícia don Melchor Miquel Joseph Castillo Vicent Esteve cavallers Vicent Just y Joseph Gosalbes i Pastor, ciutadans militars jurats March, Antoni Berenguer, generós racional, Carlos Bevià, ciutadà militar, cíndich, dotor Victoriano Tredós y Pasqual Escrivà de la Sala». L’altra inscripció mostra el contingut religiós: «Ecce crucem Domini fugite partes adversae vicit leo de tribu Juda. Radix David alleluia auxiliet. Auxiliet Maria auxiliet Nicolaus». Segons explica en llatí, es demana ajuda a Maria i a sant Nicolau de Bari, així com a l’arrel de David (radix David), fent referència a Jesús com a hereu del tron d’Israel que havia ocupat antigament el rei David. Radix David, com leo de tribu Juda, és un epítet aparegut a l’Apocalipsi per a referir-se a Jesús, una mena d’enfrontament contra les forces del mal per a derrotar-les.

Amb tot, l’oració llatina de la campana té la seua pròpia història particular. Es tracta d’una brevíssima forma d’exorcisme. Es pot trobar, per exemple, al manuscrit llatí 3576 de la Biblioteca Nacional de França, del segle xiii, on apareix com a recitació per a derrotar Satanàs: ‘Heus ací la creu del Senyor fugiu, enemics, ha vençut el lleó de la tribu de Judà, l’arrel de David, al·leluia, al·leluia, Sant, Sant, Sant, Crist, recorda’t de nosaltres, amén, recorda, Satanàs, que t’ordene sigues retés per un càstig’ («Ecce crucem Domini fugite partes adverse vincit leo de tribu Iuda radix David alleluia alleluia Agios Agios Agios Xriste audi nos amen recordare Sathanas quod tibi mando a pena confideris»). Igualment, la crònica del segle xii de l’abadia de Saint-Hubert narra que el prior va expulsar el Dimoni del claustre amb aquest prec, i l’anglés Herbert de Bosham, del mateix segle, aconsellava afegir el prec sobre les banderes per derrotar les forces malignes. També es pot trobar als textos actuals d’exorcismes, com és el manual Exorcismus in Satanam et angelos apostaticos, publicat per ordre del papa Lleó XIII a finals del segle xix.

És molt possible que aquest prec es gravara sobre la campana alacantina per influència dels franciscans, ja que la tradició popular narrava que sant Antoni de Pàdua havia practicat un exorcisme sobre una jove que patia l’atac del Dimoni en forma d’un fals Jesucrist que li demanava que se suïcidara. Quan estava prop de cometre suïcidi, va pregar a sant Antoni que l’ajudara, i ell li va donar una estampa amb aquest prec. La dona en va quedar immediatament alliberada. L’èxit de l’exorcisme va tenir una especial devoció entre els franciscans, i el papa Sixt V, que era franciscà, va ordenar en 1586 que gravaren el prec al peu de l’obelisc de la plaça de Sant Pere del Vaticà, on es pot contemplar hui.

En 1699, les autoritats civils alacantines van crear una campana amb imatges religioses tradicionals alacantines i un prec contra el poder del Dimoni. Fa ja més de tres segles que aquesta campana alacantina continua sonant i, des d’aquella època, i a raó d’una vegada per hora, el seu so des de la torre de l’ajuntament ompli el cel d’Alacant d’un exorcisme que purifica la ciutat i evita la influència del Dimoni. Si recordem la història de la política local alacantina recent, no podem evitar fer-nos una pregunta: però, sabent on està, la campana ha funcionat o no?

 

Article publicat al número d’octubre 452.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top