Campanes i cultura (II). Sant Bonaventura i l’Angelus

130/09/2019

El juny passat vam abordar el tema de les campanes en atenció al fet que el dia 22 se celebrava Sant Paulí, bisbe de Nola (Campània, Itàlia), patró dels campaners i primer promotor, segons la tradició, de l’ús de les campanes com a manera de convocar els fidels. Al juliol continuem amb el tema, ja que el dia 15 està dedicat a sant Bonaventura, a qui la tradició atribueix l’origen que el poble laic rese l’Angelus a certes hores del dia marcades per un característic toc de campanes. Abans de continuar, però, situem el context.

MARCAR I AGRAIR ELS RITMES CIRCADIARIS

L’ésser humà sent la necessitat de marcar els ritmes solar i lunar que afecten tots els éssers vius. Cada moment especial de l’any (solstici, equinocci, primera lluna primaveral, per exemple) queda carregat de significats simbòlics, origen del nostre calendari litúrgic.

Però també el cicle diari dia-nit, ortus-ocàs, matí-migdia-vesprada són importants: mentre que la posta impulsa a fer una demanda de protecció davant el moment obscur del cicle diari, la nit, l’eixida del Sol impel·leix a mostrar un agraïment per la confirmació que la vida pot continuar una volta més.

Per als creients catòlics, els tocs de campanes de l’Angelus han marcat, des de l’Edat Mitjana, el ritme de les diferents parts del dia. De fet, per al poble laic era no tan sols una manera de ser conscients del moment del dia, d’escandir el temps entre el matí i la vesprada, sinó de santificar-los i de sentir els lligams entre les persones d’una col·lectivitat que, estigueren al camp o en una casa del poble, sabien que havien parat momentàniament la seua activitat i, com a grup social, fer la mateixa oració en el mateix moment. Una comunitat de creients construïda, en certa mesura, a toc de campanes. Una organització del temps deguda, en gran part, a sant Bonaventura.

SANT BONAVENTURA I L’ANGELUS

Tot i que el seu nom original era Joan de Fidanza (nat a Bagnoregio-Lazio, Itàlia central, el 1221),[1] la tradició assegura que, quan era xiquet, va emmalaltir greument i es va curar gràcies a sant Francesc d’Assís, que en aconseguir sanar-lo va exclamar «O Buona Ventura!». Eixa exclamació va servir per a anomenar-lo quan va ingressar en l’orde franciscà, de la qual arribà a ser superior, a més de gran teòleg i Doctor de l’Església adjectivat sovint com Doctor Seràfic o Doctor Devot.

Interessa destacar eixe vincle amb l’orde franciscà, perquè els franciscans van tenir en el món catòlic un paper molt actiu en marcar els ritmes al llarg del dia. S’atribueix eixe interés per escandir, per mesurar el ritme del temps diari, al pelegrinatge que sant Francesc d’Assís va fer a Terra Santa, on va copsar l’eficàcia social i espiritual de les crides diàries a l’oració com a element cohesionador de la societat civil, tant dels musulmans com dels jueus.

Mentre que els jueus segueixen els preceptes bíblics (Salms, Malaquies) que parlen d’oracions a l’alba i a l’ocàs, entre les quals intercalen una pregària al migdia, els musulmans en van afegir un parell més (ṣalawāt, singular ṣalāt), fins a arribar a les cinc canòniques de la seua religió. Unes compartimentacions esdevingudes sagrades per a marcar pautes en el ritme circadiari i que en el món cristià s’aplicaven inicialment en les comunitats monàstiques, però no al conjunt de creients.

I ací rau la importància que va tindre Bonaventura pel que fa a l’organització del temps per a tots els cristians. Perquè en el capítol general que, sota la seua presidència, van celebrar els franciscans a Narbona (Llenguadoc occità) l’any 1269,[2] es va encomanar als frares que estengueren entre el poble laic el res de l’Ave Maria o Angelus.[3]

Una pregària que consistia en tres grups de dues frases (un verset i una resposta) que recordaven el misteri de l’Anunciació. Cada peça anava precedida per un toc de campanes[4] i seguida per una Ave, Maria;[5] i, al final, un to continu i un Gloria:

Tin, tin, tin

V.Angelus Domini nuntiavit Mariæ.

R.Et concepit de Spíritu Sancto.[6]

Ave, María…

Tin, tin, tin

V.Ecce ancílla Domini.[7]

R.Fiat mihi secúndum verbum tuum.[8]

Ave, María…

Tin, tin, tin

V.Et Verbum caro factum est.

R.Et habitavit in nobis.[9]

Ave, María…

 

En un principi, l’Angelus o Ave Maria es resava només en el crepuscle vespertí. Un segle després s’afegí el del matí i, un segle més tard, a França, el del migdia, que malgrat ser l’últim és el més popular a hores d’ara. Tenim, doncs, a partir del segle XV tres trios de tocs de campanes (sempre el nombre simbòlic de tres!) marcant els moments clau de la jornada del poble cristià.

El paper de l’Angelus va ser reforçat quan, en una butla del 29 de juny de 1456, el valencià Alfons de Borja, aleshores papa Calixt III, va emfasitzar el toc del migdia per recordar als cristians el perill de l’expansionisme turc (acabaven de conquerir Constantinoble, el 1453) i la necessitat d’una croada per a defensar Europa.[10]

I sense ser una obligació canònica, l’Angelus es va convertir en una forma de distribuir i sacralitzar el ritme circadiari d’activitats de les societats cristianes de l’occident europeu.

 

[1]El mateix any que Jaume I va ser nomenat rei.

[2]Eixe any, Jaume I va iniciar el que havia de ser la IX Croada, una expedició marítima per conquerir Terra Santa que va fracassar a causa de les tempestes.

[3]L’Angelus (1859) és el nom d’un oli de Jean-François Millet que es conserva al Museu d’Orsay, a París.

[4]Es pot sentir el toc de l’Angelus a la parròquia de Sant Joan Baptista, de Bocairent, des del següent enllaç: http://campaners.com/sonor/campana597.mp3)

[5]Ave, Maria Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum.

Benedicta tu in mulieribus, et benedictus fructus ventris tui, Jesus.

Sancta Maria, Mater Dei, ora pro nobis peccatoribus, nunc et in hora mortis nostræ. Amen.

[6]V. L’àngel del Senyor anuncià a Maria. R. I va concebre per obra i gràcia de l’Esperit Sant.

[7]Ecce ancilla Domini és el nom d’una pintura a l’oli (1850) de l’artista anglés prerafaelita Dante Gabriel Rosett, conservada al Tate Museum, de Londres.

[8]V. Soc l’esclava del Senyor. R. Faça’s en mi segons les teues paraules.

[9]V. I el Verb de Déu es va fer home. R. I habità entre nosaltres.

[10]La croada promoguda pel papa valencià va retre els fruits; a Belgrad, la porta d’accés entre els Balcans i la resta d’Europa, la galvanització de les prèdiques del franciscà (sant) Joan de Capistrano i el geni tàctic del cabdill romanés János Hunyadi van aconseguir que un exèrcit popular frenara l’avanç turc el 6 d’agost de 1457. Amb motiu d’eixa victòria, el papa valencià va instituir la festa de la Transfiguració, popularment coneguda com El Salvador.

 

Article publicat al número de juliol 450.