CANDIDATURA I PODER

EDITORIAL JUNY 2014.

Certament, el món està ben organitzat per als qui manen de veritat, per als qui tenen l’autèntic poder i no necessiten, per això mateix, presentar-se a cap elecció democràtica. De fet, són ells els qui organitzen tots el paripés, fins i tot els electorals, per a continuar surant per sobre, i sobre tot, per sobre dels qui semblen manar. En aquestes eleccions europees no hem vist cap candidatura amb el nom del Fons Monetari Internacional, ni del Banc Central Europeu, ni dels «Homes de negre», ni del selecte Club Bilderberg –al qual pertany el Rei J. Carlos, que acaba d’anunciar la seua abdicació–, ni, per acabar amb un altre exemple, més subtilment pervers, del de ningú dels Fons d’Inversió en favor dels quals s’està privatitzant l’educació mundial com un producte més, i ben suculent, de transacció comercial. Ni un sol d’aquests poders s’ha presentat obertament a les eleccions. Aquestes estructures –i els noms, sovint innominables, que hi ha al darrere– són les que adopten les decisions importants a Europa i al món. I ja és hora que les societats democràtiques diguem NO a aquestos polps acumuladors de riqueses que han substituït impúdicament la centralitat de les persones humanes per la del guany insaciable, i que, damunt, ens perboquen paraules com estabilitat pressupostària, ajusts… i altres engalifios de fira. Ara, però, ja sabem quin ha estat el resultat de les darreres eleccions a l’Estat espanyol i a la resta dels països europeus. I sense oblidar que hi ha votat menys del 50 % del cens, cert és que a l’Estat hem viscut un terra-trèmol de forta intensitat, que ha sacsat com mai des de l’arribada de la democràcia allò que denominem el bipartidisme. El PP i el PSOE han patit una pèrdua de vots inversemblant i el segon partit ha perdut també a les urnes europees el seu secretari general. Alhora, s’ha vist l’esclat de partits o candidatures noves que, ni en el millor dels somnis, pensaven obtindre els resultats aconseguits. Podemos s’ha convertit en el cavall de Troia que, en fer-se el recompte de les urnes, ha mostrat una multiplicació exponencial de les seues aspiracions. Caldrà deixar per a més endavant l’anàlisi d’aquesta opció política i el recorregut que pot tindre, o no, en un futur més o menys immediat. S’ha de veure també què passa en les estructures de la UE i com s’hi configuren els diferents grups polítics. Un altre titular que ens han deixat les eleccions passades és l’augment de vots dels extrems i la victòria de Le Pen a França, la de la igualtat, llibertat i fraternitat; o la victòria, a la Gran Bretanya, dels qui diuen NO a Europa. Tornant a l’Estat espanyol, allò cert és que alguns polítics hauran de canviar el seu discurs: després dels resultats a Catalunya, País Basc i Navarra, sona més buida que mai l’asserció segons la qual res no és possible fora de la Constitució. Si la Constitució no ho preveu com a possible, caldrà modificar-la –de dalt a baix, si és necessari– i adaptar-la al segle XXI i a les voluntats dels qui vivim ara i ací.