Canibalisme a Borriana

Llibre: En un món sense normes

Autor: Joan Garí

Premi de poesia Jocs Florals de Nules

Neopàtria, 2023

Antoni Albalat (Medan, Sumatra del Nord, Indonèsia)

Llegia Un viaggio a Nias, d’ElioModigliani (1890), on es troben notes sobre els bataks de Sumatra com: «…e feroci al punto di divorare i corpi dei nemicivinti o dei condannati a morte ne i banchetti che sogliono seguire i combattimenti od i giudizi.», quan compareix, coses de la virtualitat, l’amic Joan Garí i em regala el seu poemari En un món sense normes. És d’agrair, perquè llegir novetats de poesia catalana a Sumatra és una mica difícil.

He de confessar la  meua estranyesa inicial davant aquest títol… En un món sense normes [???] Sense Normes de Castelló, sense Norma Jean Baker, sense Norma(n) Mailer? O, potser, sense normal-itat? Potser millor així, la normal-itat, Cortázar dixit, és «aqueixa cosa tan avorrida!».

I, Papua l’olla! El primer poema em deixa de pasta de moniato, ja des del títol «Un món sense normes (Canibalisme)». Papua l’olla una altra vegada!  Si no creiem en les sincronicitats junguianes, almenys la seua existència és indubtable. Plantes carnívores, fruits saborosos, «conjuncions copulatives, [la cursiva és meua] teodicea, epifanies». Si fa quatre dies estava fotografiant la Nepenthes tobaica salvatge, una planta carnívora que atreu amb fesomia de gerro de sucs dolcíssims els insectes indonesis incauts. Sí, ací és la llar endèmica de moltes espècies de plantes carnívores i protocarnívores i hi ha fruites temptadores, el dúrio, armat amb espines poderosíssimes, la màgia del rambutan, els litxis, la guanàbana, el mangostà i tantes d’altres que trobe a cada cantonada. Garí i jo vivim una etapa fruital de la vida amb notables paral·lelismes: ell a Borriana, jo a Sumatra.

Els moderns dirien que Garí (i jo també) ens hem «reinventat». Corre un mem de Joan Fuster que resa: «Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors: són manies.» Disculpeu-me si discrepe del paternòster. Crec que Joan G. també ho fa. A estimar sempre cal afanyar-s’hi. Si els amors són tardans, no crec que siguen manies (i són manies, el que deia aquell: les manies no les curen els metges ni les coachs). En comptes de flamerades, els amors sense normes de Garí són amors o amor fet de brasa. I a la brasa és com millor es torra el conill o se suporta l’hivern, fins i tot el de la vida: Mais où sont les neiges d’antan!

Això seria En un món sense normes, llibre que va guanyar el Premi Vila de Nules en 2022: el cant a un amor tardoral. Garí no només es «reinventa», sinó que es despulla, com és obligació de tots els poetes. Despulla no només la carn i la rauxa de l’enamorat, també el dolor. Garí no s’amaga rere les metàfores. Heus ací el drama universal: sense deficiències cognitives, el poeta, amb un cervell encara adolescent, ha fet el periple de la vida amb el seu bateau ivre (o no tant) particular i assisteix, impotent, a la decrepitud biològica, de la qual, el salva i renaix per l’amor: «Ella va afegir, delicada, / llenya al foc. / La flama va tornar a regnar. / La nit, tot al voltant, era d’un anyil compacte.»

En un món sense normes, com en poemaris anteriors o en tota la seua obra, Garí es distingeix per la seua capacitat d’entrellaçar el personal amb l’universal. A través dels versos, Garí explora la naturalesa del desig i la memòria, sovint amb referències a figures o temes històrics. Per exemple, en el seu «Epíleg. Cinc estampes parisenques», Garí no només retrata París com a ciutat, sinó com a escenari de moments de profund significat emocional i cultural, fins i tot en el joc del poder, inherent a tota experiència amatòria. Estimar és dissoldre el jo en el jo de l’altre i viceversa, fet que és palmari en l’hermafroditisme dels caragols. París, per a M. i per a Garí, no només serà una festa, sinó que caldrà proclamar l’amor públicament i el bescanviament de rols: «Així que t’he exhibit / resseguint el riu Sena / amb una bonica corretja. / Però això no ha creat / cap confusió. / Tots han entès de seguida / que la mascota era jo.»

Conscient de la seua herència literària, dialoga amb autors clàssics i moderns. Aquest món mostra influències de la poesia tradicional catalana, però també ressonàncies amb autors com  ara Vladimir Nabokov («Monsieur Vladimir tenia bon gust / escollint papallones», escriu el nostre poeta), una deliciosa constant en tota la seua obra; gràcies, jo també soc devot de l’entomòleg poeta i aquest llibre bé es podria dir Garí o l’ardor. La intertextualitat enriqueix el treball, ofereix capes addicionals de significat: un poema a Lolita i dos monòlegs d’en Humbert Humbert, i enmig la torbadora presència de Julie Harris, qui no debades va ser The Belle of Amherst als escenaris

Un dels aspectes més captivadors d’aquest poemari és la reflexió sobre el temps i la memòria. Garí utilitza la poesia per a explorar com el passat influencia el present, i com la memòria modela la percepció de la realitat. Aquest tema ressona en  monuments com A la recerca del temps perdut; es manifesta en la capacitat del poeta per a capturar moments efímers amb una qualitat atemporal: «Però el perfum / d’aquella primera vegada / que és cada vegada / no s’ha esvaït.» L’absència de normes estrafà també el temps i l’espai: les taronges de Borriana són tothora primerenques, sucoses. En comptes d’iconoclasta, Garí esdevé iconoplàstic. S’allunya de l’ombra campanaril d’Artola i contraposa una iconoplàstia en la qual el campanar de Borriana esdevé un símbol itifàl·lic: «Un món sense normes / requereix la referència hirsuta / del Gran Fal·lus. / Li hem retut homenatge / amb les cerimònies propiciades / sota la seua advocació.» Papua l’olla, Mestre Sigmund!

El tractament de l’amor i la reflexió sobre la naturalesa humana en l’amic de Borriana guarda paral·lelismes amb l’obra d’Ausiàs March, «L’amor és un circ / amb lleons / on el domador fa vacances. / La casa dels indòmits / sense sostre i sense lleis.» Tots dos sovint exploren la complexitat de l’amor amb una llengua rica i carregada d’imatges, similar a com Garí utilitza la metàfora de la planta carnívora o de la ferotgia per parlar de l’amor on vol ser consumit.

Escriu: «Intoxicat de tu, / moriré o reviuré en la boira, / proclamant-me hereu d’imperis / que van nàixer d’un bes / amb gust a eternitat umami.» La contemplació de la vida i la mort i la cerca de sentit en el caos del món lectiu, de color d’ala de mosca, són elements presents en l’obra de Salvador Espriu. Espriu fa servir el simbolisme per a connectar la història personal amb la col·lectiva, una tècnica que en Garí sembla eco en la mateixa exploració poètica.

La imatgeria dantesca del viatge a través de diferents esferes d’existència pot trobar-se en l’ús que fa Garí de la lluna roja i el descens dels antropòfags, suggerint un viatge a través dels límits de la moralitat i la civilització, o un viatge al fons de la nit, on la Beatrice particular «[…] va afegir, delicada, / llenya al foc. / La flama va tornar a regnar. / La nit, tot al voltant, / era d’un anyil compacte.», similar a com Dante viatja a través de l’Infern, el Purgatori i el Paradís.

Podríem buscar tantes metareferències, algunes les suggereix o ens dona pistes ell, al llibre. Cal dir també que l’obra de Baudelaire, que explora la bellesa en la decadència i el tabú, pot ser vista com a precedent d’aquest llibre de Garí: l’acceptació de la part fosca, la wildside de Lou Reed, també, de la naturalesa humana, la complexitat del desig i la destrucció són temes comuns en ambdós poetes i amb Reed.

Aquestes comparacions demostren com En un món sense normes pot ser llegit dins d’una rica tradició literària, dialogant amb obres tant dins com fora de la literatura catalana: «El mot és Amor / (Sabeu-ho)» per a qualsevol poeta, i Garí teixeix aquests fils intertextuals per a crear un teixit literari complex i ressonant.

L’estil és notable per l’elegància i precisió. L’ús de la imatge, la metàfora i la llibertat en els seus poemes creen una experiència lectora que és alhora íntima com expansiva. Els seus poemes són veritables finestres a escenes i pensaments, cadascun amb atmosfera i tonalitat pròpies.

Hauria de callar ja, davant l’a-normal-itat eroticopoètica d’aquest llibre, tan sols puc convidar-te, oh benvolguda lectora o lector, a que et capbusses en aquesta rauxa amatòria del poeta madur i savi. Ja ho va escriure Martí i Pol: «debades fugim del foc, si el foc ens justifica», i ara també Joan Garí: «La reputació no m’ha preocupat mai. / La botànica sempre.» Saya juga, tidak, untungnya! Amén.