La revista degana en valencià

Cantem al Senyor…

09/05/2022

Quan hom arriba a la jubilació clerical –en fer els 75 anys–, els bisbes t’envien adscrit a alguna parròquia on celebrar la missa i ajudar en alguns moments de necessitats més peremptòries. Possiblement per deformació professional, ara mire a la televisió la missa que es celebra a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i tot seguit se sol televisar pel canal episcopal –la 13 de televisió– una missa celebrada en una església neogòtica de Madrid, que sembla pertànyer a una comunitat religiosa. A més, els dissabtes aquesta mateixa televisió retransmet moltes celebracions especials –algunes des de Roma– i cada diumenge el canal 2 de RTVE també retransmet la missa des d’una parròquia normalment de Madrid o voltants, encara que de vegades fa una excepció i se’n va més lluny. En definitiva, vaig ben servit de misses. Voldria, però, fer-hi algunes consideracions.

En primer lloc, anem malament de música i cants religiosos; la gent sol estar callada. En la missa de la basílica dels Desemparats canta, sense aparéixer en imatge, un baríton que tot i entonar càntics prou coneguts, no deixa sentir el poble; té una bona veu, però crida tan fort que sembla un cantant d’òpera acompanyat per l’orgue. En la missa que televisa el canal 13 no es sol cantar; es posa música d’un CD per a iniciar la celebració i després en algun moment acompanya música d’orgue també gravada prèviament. En les celebracions solemnes de dissabtes o de festes solen posar un cor i organista que ho canten tot mentre celebrants i fidels es limiten a escoltar; en les misses del diumenge emeses des de parròquies prou normals de Madrid o voltants, solen tenir un cor de dones grans o de jóvens amb les guitarres, però tampoc hi sol participar el poble. Som cristians però no cantem, no fem cas dels salms que ens animen a lloar Déu tot cantant. Encara conec una parròquia on el mossén –un dels estudiants procedents d’Amèrica que ha vingut a estudiar a València– s’esforça a posar en funcionament la música gravada en una tauleta electrònica amb l’esperança que algun dia la gent les aprenga i les cante (crec que també eixe mètode fracassarà).

Ara bé, en les misses que retransmet el canal 13 al presbiteri hi ha col·locades dues banderes: lʼespanyola i la de l’Estat del Vaticà. Jo les solia veure onejar al balcó del palau arquebisbal de València, però mai les havia vistes al presbiteri de cap església o catedral. A poc a poc, la col·locació de les ensenyes l’he vista en més temples d’on es retransmet la missa dels diumenges; crec que és un costum que va estenent-se a poc a poc i fa també ací normal el que solem veure a Amèrica i no sé si a altres llocs. Ací entre nosaltres també estem acostumats a veure la senyera pròpia al balcó dels bisbats acompanyant la tricolor i la de l’Estat del Vaticà. I el 9 d’Octubre de cada any veiem entrar a la catedral la nostra bandera, solemnement rebuda a la porta i presidint el Te Deum que commemora la conquesta cristiana, però després ja no la tornem a veure més. Sospite que si aquest costum de posar les dues banderes al presbiteri va escampant-se, quan arribe a posar-se de moda entre nosaltres tindrem dos possibles problemes semblants als que hem patit amb la llengua: primer haurem de decidir entre la senyera d’Espanya o la nostra, i en cas de decidir-nos per la d’Espanya, quan guanyen els republicans ens caldrà canviar-la, i quan guanyen els nacionalistes valencians demanaran la Senyera (sense franja blava o amb franja?). Haurem d’aclarir-nos.

Millorem les celebracions amb una participació activa dels cristians: que les parròquies els ajuden a participar també amb el cant i deixem les banderes fora dels temples; sempre podrem evitar incomprensions i divisions que no porten enlloc.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top