Canteret nou, aigua fresca

A mitjan desembre, quan escric l’article, és moment de canvis, de final de pontificat del cardenal Cañizares i els inicis del pontificat d’Enric Benavent, temps de fer un balanç sumari del final i començament.

El final de l’etapa Cañizares s’ha tancat amb un acord dels tres bisbats i mig del País Valencià amb el Govern de la Generalitat. A falta de saber-ne el contingut exacte dels termes pactats, sempre serà positiu que les institucions tinguen camins habituals de diàleg perquè hi ha necessitat de coordinar, per exemple, en temes com l’ensenyament, els serveis religiosos a centres hospitalaris i de recursos socials com presons i centres d’internament, per no parlar del manteniment de la gran quantitat d’obres d’art en possessió de l’Església i que ella no pot mantenir en solitari; i la llista d’assumptes podria allargar-se. Desitgem al Sr. Cardenal un bon i merescut descans.

L’arribada del nou arquebisbe, Enric Benavent Vidal, ha vingut precedida per una gran quantitat d’entrevistes als mitjans de comunicació que manifesten un tarannà discret i tranquil, que no defuig cap tema que puga ser conflictiu. Fins i tot, en 46 anys, és el primer arquebisbe que es deixa entrevistar per Saó, com podeu comprovar en aquest mateix exemplar. El començament de la seua tasca, com deia, ve precedit per una gran esperança i obri noves perspectives. De moment ha arribat a les nostres terres entrant per Benavites –primera parròquia venint del nord– i no per Villargordo del Cabriel, com ha estat habitual en els últims nomenaments. A l’Eucaristia del començament del seu pontificat s’ha emprat el castellà, però ha retornat al valencià en la segona lectura, en gran part de la seua homilia, i tota la part cantada de la celebració ha sigut en llatí si exceptuem el cant de l’«Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats».

Ara caldrà confirmar l’actual equip de govern, com és habitual, i esperar a veure per on van els camins dels primers nomenaments. Certament cal renovar persones, ni que només siga perquè no compten amb l’acceptació dels sacerdots, i és evident la ineficàcia d’alguns components de l’equip de govern. Caldrà fer la clàssica reforma del bufar sobre les cendres que amaguen el caliu de les brases que encara donen calor i revifar el foc i retrobar noves il·lusions.

També cal esperar que continue l’equip episcopal fins que arribe l’edat de jubilació a Javier Salinas i a Vicent Juan, així com trobar el millor lloc per a Arturo Ros, que pot anar a presidir un bisbat. Quin? Podria ser Tortosa? Seria com un canvi de cromos; faran el que manen des de Roma, però sembla que a Tortosa anirà un prevere de la Seu d’Urgell. Pot anar a Conca, on al bisbe actual Mons. Yanguas li ha arribat a l’hora de la jubilació? És un bisbat al qual li vindria bé la sensatesa i el sentit de l’humor d’Arturo, i també li serviria per estar prop de la seua mare, molt entrada en anys, i per poder continuar la seua estimada obra del centre d’ajuda infantil que patrocina a Torrent. Entre altres motius, ell coneix bé la manera de ser d’aquella gent perquè va ser vicari episcopal de la zona del bisbat que fa ara mig segle es va segregar del bisbat de Conca i es va unir al de València. Totes aquestes suposicions ens porten a concloure que, desitjant el millor per a un bisbat que necessita millorar, com el valencià, tindria, com de rebot, la millora dels altres bisbats valencians. Ja sabem que les Illes (amb tres bisbats) també formen part de la Província Eclesiàstica, però formen un món a banda en allò que significa ús de la llengua i plantejaments pastorals, però una millor coordinació entre les realitats pastorals sempre, o quasi, serà en benefici de tots.

Acabem. Així com desitgem a D. Antonio un bon descans, també desitgem una bona estada i un agradable pontificat a D. Enric. Com diu la pregària tradicional pels bisbes: «Dóminus conservet eum i vivificet eum, et beatum faciat eum in terra…».