Llancem el canvi climàtic a l’abocador

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Sempre que s’escriu sobre els residus en la nostra llengua hi ha una temptació absolutament inevitable: introduir, en algun moment, la frase «Què fem amb el fem?». El joc de paraules ens brinda la síntesi perfecta de la problemàtica dels residus: no sabem què fer-ne. Per acabar d’il·lustrar-ho, una metàfora popular, aquella que parla d’amagar la brutícia sota l’estora: ens ha resultat sempre molt més còmode ajornar el problema, amagar-lo, que no afrontar-lo.

Però rebobinem (com una cinta VHS, de les quals hi deu haver-ne milions als nostres abocadors) i comencem pel principi. Per què és important tractar els residus? Per què els valencians tenim més problemes que no la resta? La resposta a la primera pregunta és senzilla i aterridora al mateix temps: no tenim catifa suficient per a soterrar totes les deixalles que produïm. En cinquanta anys hem passat del femater, un home que passava amb el carro pel bell mig de València i que per Nadal regalava algun plateret de ceràmica per tot l’adob recollit, a desbordar macroabocadors teixits amb corrupteles, complicitats inexplicables i zero planificació, enmig d’uns plans zonals que eren autèntics regnes de taifa. Alguna cosa funciona malament quan les bosses de fem del cap i casal han de fer més de cent quilòmetres; el cost no només econòmic sinó també ambiental és desmesurat.

Per què ens hauria d’importar tant als valencians? En primer lloc, perquè una gestió deficient de les deixalles provoca problemes al medi ambient, a la salut i també (no ho oblidem) un forat ben profund a la butxaca. Però, en segon lloc, perquè el nostre és un país xicotet, allargassat, amb poques planures litorals i molta muntanya cap a l’interior, on és complicat fer un forat a mode de paperera gegant. També som un país turístic i farcit de segones residències, fet que implica pics absolutament incontrolables de generació de residus a l’estiu o en períodes de vacances, i la seua concentració en àrees específiques. Tenim, doncs, el deure inajornable d’afrontar el problema amb decisió i, com abans siga, millor.

Com en qualsevol matèria relativa al medi ambient, és Europa qui marca la direcció cap a on cal moure’s, i el que ens diu és que allò menys desitjable és que el que no volem a casa acabe perdut enmig del Maestrat o el Baix Vinalopó, contaminant els aqüífers i generant gasos d’efecte hivernacle. Què podem fer per evitar-ho?

És ací on cal emmarcar la gestió dels residus i marcar-nos amb foc una frase: «Una millor gestió dels residus és lluitar de forma eficaç contra el canvi climàtic». El segon punt de partida: el model actual és insostenible. A partir d’aquest punt, toca canviar el model, i de vegades la primera acció és exactament eixa, la més senzilla, la més evident: generar menys residus.

Hi ha –de segur que vostés en són conscients– multitud d’anuncis que inviten al reciclatge, que recobreixen d’èpica el fet de dipositar un envàs o un tros de paper al contenidor adequat. I tot i així, hi haurà una despesa energètica, urbana, econòmica i un impacte ambiental. Les dades que ens proporcionen sempre són en litres d’aigua, kilowatts o arbres estalviats si comprem un producte nou, però… alguna vegada se’ns parla de no comprar-lo? De les famoses 3R, l’única que es publicita –i de forma molt insistent, perquè hi ha empreses i interessos darrere– és l’última: reciclar. Poc es parla de reutilitzar, i menys encara de reduir, perquè amb eixes dues accions ningú guanya diners. Cal començar a parlar ja de decreixement material i de posar un fre al consumisme desfermat. Els residus són inherents a l’activitat humana, certament, però el volum actual en les societats occidentals és un subproducte no desitjat (però tampoc suficientment combatut) del capitalisme globalitzat.

Vist que hem de començar per reduir el que llancem al fem i reutilitzar tant com siga possible, com podem millorar això de reciclar? Seleccionant què no val de cap de les maneres i què podem reaprofitar. Una via per fer-ho és la recollida «porta a porta», que millora les taxes de reciclatge, però socialment s’ha percebut sovint com una imposició inexplicable. Tant és així que és un dels assumptes que més erosionà Bildu, el partit basc que va implantar-ho en diversos municipis i va patir una forta contestació social. Fa tot just unes setmanes (abans de la débâcle electoral de les generals de 2015) van admetre que estaven convençuts que la ciutadania havia rebutjat «la imposició del sistema, i no el sistema en si». És un camí a explorar, sens dubte, però abans caldrà diàleg, pedagogia i un esforç comunicatiu que, de moment, no s’hi percep. Com també caldria fer-ho en cas d’adoptar la solució de les incineradores, improbable pel rebuig social que generen, però a les quals convindria deixar una porta oberta, no siga cas que la tecnologia continue millorant i ens tusse el bou amb això de mantindre mig buit el poal del fem.

Article publicat al nº 411 (gener 2016), dedicat a les polítiques ambientals valencianes. Ací pots fer-te amb un exemplar