Canvi climàtic i frau fiscal dels més rics

26/08/2022

Molts de nosaltres estem convençuts que coneixem amb bastant exactitud l’estat actual de la Terra. També que cada vegada hi ha menys «climaescèptics», llevat de populistes com Donald Trump i  Jair Bolsonaro i partits d’extrema dreta com VOX.

Així mateix, hi ha més gent que sap que el tan temut ascens d’1,5º de la temperatura ja ha estat superat —a bastament aquest estiu…—, que moltes són les espècies extingides, que la neu dels Pols es fon, que els incendis i les onades de calor augmenten i que gairebé tot el que produïm contamina, com ara l’aigua potable.

Tot i això, què sabem exactament dels efectes reals que provoca el canvi climàtic? Ben poc, perquè ni hem modificat el nostre estil de vida ni el percebem com a problema proper.

Desinformació i indiferència

La situació climàtica és ja tan greu que sols combatent la desinformació en què vivim immersos prendrem de forma efectiva les regnes del nostre destí i podrem transmetre el nostre saber a la societat. Sols així tindrem la possibilitat d’esmorteir  el colp del que se’ns caurà al damunt. En efecte, el canvi climàtic afectarà en profunditat no sols les nostres vides i les dels restants éssers vius del planeta, sinó també la dels nostres descendents.

Així doncs, ja no ens serveix d’excusa «carregar tots els neulers» als poders fàctics i polítics, puix que nosaltres també som responsables de la nostra situació: per no haver-hi estat més atents ni més lúcids; o haver estat massa crèduls i evasius. Crèiem que la indiferència ens salvaguardaria d’una angoixa tan devastadora que ens hagués impedit de treballar i tenir cura de les nostres famílies? O que era més còmode creure el que ens deien els mitjans de comunicació i alimentar amb la nostra abúlia una esperança infundada?

Responsabilitat dels «lobbies»

No obstant això, els principals culpables són els «lobbies» i els seus mercenaris —els nostres dirigents i els mitjans de comunicació—, que sabien el que ocorria i tenien l’obligació d’informar-nos i de substituir el model capitalista que ens està matant per un altre d’alternatiu, de grat o per força.

El compromís d’uns i la insensatesa dels altres

Tanmateix, no tothom ha viscut o viu el canvi climàtic de manera confiada i miop. Hi ha científics i experts que han treballat sense treva per tal de millorar la qualitat del planeta i informar del que s’esdevenia i part del públic els ha llegit i escoltat.

Per descomptat, no hi incloc els qui han investigat a petició d’empreses capitalistes, que han volgut enriquir-se encara més donant publicitat a una «economia verda» que no solucionava el problema, ja que «no és or tot el que lluu». De fet, els mateixos experts sense interessos espuris parlen ja d’«economia verda bona i roïna, efectiva o contraproduent».

Una actitud irresponsable és aquella que, malgrat ser coneixedors de la situació, hom continua esperant que «algú faci alguna cosa o trobi alguna solució».

Tan inútils ens hi considerem? Com hem pogut confiar —un bon grapat de milions d’habitants— en aquells que ens han enganyat i arruïnat? Ens hi veiem més ineptes que no pas els poders fàctics i els seus mercenaris, els nostres dirigents i els mitjans de comunicació?

Sortosament, no tots els col·lectius estan responent igual. Aquí està, per exemple, un grup de ciutadans francesos que, en defensa del clima, van interposar una demanda a l’Estat francès per inacció. Es tracta del famós «Cas del segle». O el manament d’un tribunal de La Haia a la petrolera Shell de reduir les seves emissions un 45% per al 2030, després de la demanda que interposaren el 2019 els Amics de la Terra dels Països Baixos, junt amb sis organitzacions més i amb el suport de més de 17.000 ciutadans i ciutadanes neerlandesos. En tots dos casos, un empoderament tan considerable mai no s’hi havia vist.

Tarannàs lúcids

A què estem esperant? Almenys, podríem començar assumint que no hi estem sols i que ha arribat l’hora de la desobediència civil.

Quant a les recollides de signatures, com no són en absolut suficients, hauríem d’optar per armes més poderoses, com ara lluitar per aconseguir «baixar el tos» dels «lobbies» assassins. I un munt més d’accions, perquè encara ens en queden moltes a fer.

Responsabilitat dels més rics entre els rics

Podríem començar informant-nos sobre com estan repartides les riqueses del món. Segons dades del 2017 —les actuals són encara pitjors—, el 82% total ha acabat a les butxaques de l’1%, que, a més de ser el sector més ric i el que més protecció rep dels governs capitalistes, és el que més practica l’evasió fiscal. Aquest frau els va suposar abans de la pandèmia per COVID-19 l’augment d’un 13% de les seves riqueses en deu anys. Les xifres post-COVID-19 són encara més escandaloses. Mentrestant, la meitat més pobra de la humanitat —vora 3.700 milions de persones— no ha rebut absolutament res, ni tan sols dels governs que es proclamen demòcrates.

Per altra banda, caldria anar amb força cura amb fundacions que diuen destinar els seus beneficis al bé de la humanitat. La de Bill i Melinda Gates, per exemple, va invertir 1.400 milions de dòlars el 2013 en societats que exploten energies fòssils. Compte, doncs, amb aquestes flagrants contradiccions…

I de l’evasió i el frau fiscal…

S’ha comptabilitzat que, per culpa de l’evasió i el frau fiscal, cada any es perdia en els 28 països de la Unió Europea (UE) —abans de la pandèmia per COVID-19— vora UN BILIÓ d’euros¹.

Som conscients de tot el que es podria posar en marxa amb aquests diners?

Doncs, encara n’hi ha més: segons la COP14, «pel que fa al finançament, sols estem a la meitat dels 10.000 milions que van prometre el 2010 els països desenvolupats als països més fràgils. Ara bé, aquesta suma ha de trobar-s’hi i ésser operativa a partir del 2020».

És a dir, sols podem disposar de 50.000 milions en 10 anys quan cada any s’evadeix UN BILIÓ d’euros. No sembla que alguna cosa no acaba de quadrar?

Així mateix, segons la Comissió Europea, la taxa impositiva sobre els beneficis dels colossos digitals a Europa —sense incloure el frau— és del 9% de mitja, mentre que les famílies modestes, les burgeses i les de l’alta burgesia paguen molt més…

Per tant, és vital que els països recuperen aquests diners escamotejats per a finançar-hi la transició ecològica folgadament, ajudar els països en vies de desenvolupament i provocar un canvi  radical i ràpid a nivell intern —mentalitat, comportament, «modus vivendi»…— i extern (adaptació d’amplis i variats àmbits del planeta).

Algunes reflexions d’António Guterres, president de l’ONU

«El canvi climàtic va més ràpid que no pas nosaltres (…) i podria ser una tragèdia per al planeta».

«La voluntat política està absent (…) quan el canvi climàtic és el problema més important al qual s’enfronta la humanitat».

«L’evolució és pitjor del que es preveia (…) i és, doncs, absolutament indispensable invertir-ne la tendència».

«Seguim subvencionant les energies fòssils, la qual cosa no té cap sentit».

«Per a molta gent, ja és una qüestió de vida o mort; per tant, resulta difícil comprendre per què nosaltres, col·lectivament, seguim avançant amb tanta lentitud i, fins i tot, en la direcció equivocada.

¹ Segons el Parlament Europeu:

http://www.lefigaro.f/cojoncture/2017/11/20002-20171107ARTIFIG00163-les-chiffres-astronomiques-de-l-evasion-fiscale.php – 07/11/2017.