La revista degana en valencià

Canvis a Alacant

04/04/2022

Quan estem celebrant el 60é aniversari del funcionament actual de Càritas, convé fer, ni que siga curta, una reflexió sobre aquesta part de l’Església que és la que resulta més ben considerada per la gent, aquella amb la qual s’identifiquen i consideren més positiva fins i tot aquelles persones que viuen amb dificultat la seua pertinença eclesial per mor dels escàndols clericals o per l’abús d’autoritat. Als grups parroquials de Càritas podem trobar aquestes persones més compromeses (en la seua joventut formaven part dels grups d’Acció Catòlica especialitzada i de l’ACO), aquelles que viuen més encaridament l’estima pels necessitats i molts membres d’ordes religiosos integrats en la pastoral parroquial. Molt sovint, la mirada de Càritas arriba i fa arribar la comunitat creient a problemes greus que es pateixen més enllà del nostre entorn més proper, i així l’amor fraternal envers els afligits també toca el cor i la butxaca dels qui vivim situacions menys conflictives.

El mes passat esmentava la quantitat de bisbes emèrits que tenim a València i també parlava dels que tindrem; és el cas de Jesús Murgui, bisbe d’Oriola-Alacant fins ara; el papa ha acceptat la seua renúncia en fer setanta-cinc anys i ha nomenat com a successor José Ignacio Munilla, fins ara bisbe de Sant Sebastià i candidat a substituir molts altres bisbes de seus espanyoles. Com que és un fet important que afecta una porció gran de l’Església del País Valencià, convé prestar-hi atenció.

En primer lloc, caldrà dir que Jesús Murgui ha mantingut fins al final el seu tarannà comprensiu i pacificador, perquè virtuosament ha guardat la calma en tots els encàrrecs pastorals que se li han fet, sense innovacions perilloses i sense problemes ni escàndols; el seu tarannà agradable i sol·lícit és apreciable.

Esperem que la mateixa tranquil·litat acompanye el pontificat de J. I. Munilla. Nascut a Sant Sebastià l’any 1961, va estudiar al Seminari de Toledo i al del seu bisbat i es va llicenciar en Espiritualitat a la Facultat de Teologia de Burgos i fou ordenat prevere per un bisbe al qual la dreta espanyola tenia com a etarra, monsenyor Setién. Després de ser nomenat bisbe de Palència l’any 2006, molt aviat –als tres anys– fou nomenat bisbe de Sant Sebastià; anava al seu país i al seu bisbat, però no fou ben rebut ja que el 75 % del clergat va signat un escrit refusant el seu nomenament; allò que pot ser convenient en determinades circumstàncies –ser del país– es pot convertir en un inconvenient. Si el seu pontificat ha estat difícil al llarg dels anys a Sant Sebastià no han sigut un inconvenient per a trobar-lo present en multitud de xarxes socials i a la ràdio (María). Esperem que a Oriola-Alacant reba una acollida millor que la que rebé al seu país. En el seu primer missatge als cristians del bisbat que ha de presidir, a banda de la cortesia i salutació amical, afirma que mai ha estat per terres alacantines; necessitarà, doncs, un cert temps per a conéixer el clergat, els seglars, els costums i tradicions i, fins i tot, la nostra llengua que es parla en la major part del bisbat.

Encara que en altres pàgines d’aquesta publicació es fa menció de la mort del «mossén mallorquí», Pere Riutort, també jo voldria retre, ni que siga curt, un homenatge a la seua tasca i la seua persona. En recordar aquella etapa dels anys 70 quan es va fer la gran campanya entre mestres per a conéixer la nostra llengua, no puc oblidar aquell conjunt de llibres –editats en offset en una planta baixa de Mislata amb l’esforç, entre d’altres, de Vicent Ribes i Llorenç Gimeno– amb el títol de La rosa dels vents. Algun dia caldrà fer memòria d’aquells anys i de persones com ara, malauradament, cal fer-ne de Pere Riutort; era molt feiner però mal administrador, i al remat, tancant-se a la closca com un caragol, ha acabat la vida servint a la comunitat de Tàrbena, aquell poble on salen i on volia erigir un santuari que servira de punt d’atracció religiosa i social dels valencians. Crec que mereix l’homenatge de tots nosaltres perquè ens va estimar molt. Gràcies, Pere.