Canvis de gènere

Agnés Pedrós i Alpicat –el seu nom de persona seglar– va nàixer a Montcada el 1388, al si d’una família local ben arrelada a la localitat, segurament des del temps del rei Jaume I. Però, segons sabem per tradició dels hagiògrafs antics, seria el 1410 quan, després d’haver escoltat un sermó de sant Vicent Ferrer sobre santa Tecla, aquella jove decidí mantenir-se verge per sempre, entre altres coses. I, així, sense pensar-s’ho molt més, una nit s’escapà de la casa paterna i se n’anà a Portaceli, buscant refugi per a acomplir la seua voluntat, i on volia formar part de l’ordre dels cartoixans. Cal assenyalar –i no és un detall menor– que la jove Agnés s’havia tallat els cabells a la manera d’un home i, a més, vestia roba masculina: sabem que el 1460, Margarida Borràs seria sentenciada a mort per fer el contrari, és a dir, ser un home i vestir com a dona. De manera que aquell canvi de vestimentes no era poca cosa. En qualsevol cas, poc després d’aquell canvi de gènere –com diríem ara–, Agnés va optar per la vida eremítica i se n’anà a viure a una cova propera, on pregava i treballava l’espart que recollia en la serra. I poc més: mirava el convent des de la distància de la seua cova, perquè això li permetia adorar el sagrari, i escoltava els monjos dir les hores. Agnés, però, aquella vida no l’hauria decidit de colp: abans de prendre aquella decisió, a l’edat de quatre anys sembla que havia vist el Jesuset en una hòstia consagrada i, per tant, tot fa creure que ja devia tenir una certa voluntat de dedicar-se a Déu.

El que sobta –en part– és la forma en què va saber materialitzar aquella vocació: optà per imitar altres figures femenines religioses –Eugènia, Eufràsia, Tecla o Pelàgia– que, per arribar a la santedat, optaren per negar la seua condició femenina –la condició de pecadora per excel·lència en el món medieval– i actuaren com a homes. I així, aquella societat que es meravellaria, en descobrir que l’ermità mort el 1428, era, en realitat, una dona –cosa que es va comprovar en amortallar el seu cadàver–, admetia que el fet de ser-ho no podia permetre la perfecció espiritual, reservada quasi en exclusiva als mascles.

Agnés de Montcada va viure 18 anys de la seua vida actuant com un home. En morir, els hagiògrafs expliquen que va ser admirada per la seua determinació i, encara, que es manifestaren una sèrie de prodigis d’origen diví. I això va fer que els historiadors cartoixans i també els dominicans –se la considerava filla espiritual de sant Vicent i, per tant, aquests també la reivindicaran– s’ocuparen d’ella en els seus escrits, tots impregnats de les formes i l’estil propi de les hagiografies de l’edat moderna.

Fa poc que vaig tenir accés a la notícia de seua vida gràcies a un treball de Pilar Valor, publicat al volum VII de Valencianos en la historia de la Iglesia, a cura d’Emilio Callado. Allò que m’ha tornat a impactar, davant aquestes històries més o menys esmaltades de la recerca de la santedat, és la fórmula de la negació del sexe natural del personatge per arribar a una suposada perfecció espiritual, i sense tenir en compte, a més, que potser al darrere de tot allò hi havia el clar convenciment d’aquella Agnés que, en realitat, es sentia i volia actuar com a home. De fet, mai no sabrem si darrere d’aquell transformisme a través de les robes i darrere d’aquella fugida del món d’aquelles dones clarament menystingudes per la seua condició natural, no hi havia altres coses, altres sentiments més profunds. Déu, amb la seua infinita saviesa, ho deu saber. Però la bona veritat és que a començaments del segle XVI, un altre home valencià, de qui no sabem el nom i que actuava com un lladre bandoler, en ser capturat va revelar que era dona. Sabem que estava casat per l’Església amb una altra dona i que, entre les cames, portava un «membre d’aluda» per a mantenir relacions amb la seua esposa i les altres possibles dones. El canvi de gènere sembla que ha existit sempre, per uns motius o per altres: per viure.