Tens 0 productes a la teua cistella
08/06/2022
Les eleccions de 2023 seran clau; molt més del que no ens pensem. Fa mesos que ho estem repetint i a mesura que passen els dies es veu cada vegada més clar: els partits ja tenen la maquinària electoral engegada de cara a les municipals i autonòmiques de l’any vinent, i fins i tot s’ha creat una «cooperativa política» per a les estatals –l’Acord del Túria–, amb cinc formacions polítiques d’esquerra, entre elles Compromís i Más Madrid, pel que hi puga passar…
A escala valenciana hem vist molts moviments els darrers dies: la marxa de Manolo Mata no sols deixava buida la cadira del síndic a les Corts, sinó que també obria la porta a una remodelació de les principals figures del PSPV amb l’objectiu de fer visibles certs lideratges o de posicionar la marca en uns àmbits i territoris concrets. I és per això que entre la premsa sonava la cantarella del canvi de carteres d’Ana Barceló, que es comentava que passaria de ser consellera de Sanitat a ser-ho d’Innovació. Per què? Per treballar les aliances i teixir xarxa a Alacant, on té seu la Conselleria i on es preveu que siga candidata a l’alcaldia, aprofitant la popularitat, la notorietat i l’exposició mediàtica que li ha atorgat estar al capdavant de Sanitat coincidint amb la pandèmia de la covid-19.
No obstant això, aquest moviment estratègic no s’ha dut a terme –o no s’ha pogut–, segurament perquè Compromís ha avançat el PSPV per la banda. Quan s’estava especulant sobre la redefinició que faria Ximo Puig del govern valencià, de quines serien les persones que entraven i sortien del Botànic, va i de sobte s’anuncia la notícia que sorprén a tothom: Vicent Marzà dimiteix com a conseller d’Educació, Cultura i Esport. Se’n va a treballar orgànicament al partit i a preparar-lo per a les eleccions de 2023, perquè tal com explicava en la roda de premsa, la situació al País Valencià és complicada i la continuació del Botànic és clau per evitar que l’extrema dreta entre a les institucions i que no hi haja un retrocés en drets conquerits. I en aquest escenari cal que PSPV, Compromís i Podem aconseguisquen els diputats necessaris per a poder sumar i tenir majoria.
Aquest moviment estratègic que fa Marzà amb Més Compromís resulta intel·ligent de cara al partit: no sols perquè un dels polítics més coneguts se’n va a treballar internament i a peu de carrer braç a braç amb els municipis, sinó també perquè posicionen i donen l’opció de treballar un nou lideratge que represente la formació (el de Raquel Tamarit, exalcaldessa de Sueca, amb tot el simbolisme que comporta que siga consellera, a més a més, en l’Any Fuster). Ara bé, també té una lectura de cara als socis de govern, ja que s’avança al PSPV en els seus nomenaments i condiciona els seus moviments a través del missatge enverinat que llança Marzà a la roda de premsa, afirmant que mai empraria la seua posició de conseller com a plataforma per a concórrer després a cap procés polític.
Una indirecta massa directa per a la de Saix, que finalment no va acabar sent nomenada consellera d’Innovació i en va eixir amb el lloc de portaveu. D’aquesta manera, s’aprofita l’experiència adquirida durant la pandèmia i continua treballant la seua visibilització i exposició mediàtica per a una possible carrera per a l’Alcaldia d’Alacant.
Veurem com els nous consellers –Raquel Tamarit, Rebeca Torró, Josefina Bueno i Miguel Mínguez– aprofiten aquest any que tenen al davant per treballar el seu lideratge, si poden portar endavant alguna mesura amb segell propi i quin és el seu lloc en la partida d’escacs que sembla que arranca ara, a 365 dies de la nova contesa electoral.
