La revista degana en valencià

Cap a una nova normalitat

08/09/2020

El 3 de setembre de 1953, entrà en vigor la Convenció Europea dels drets de l’Home i, d’aleshores ençà, que continuem emancipant-nos de les amenaces que provoca el totalitarisme, el nazisme i el feixisme sobre la humanitat.

Parlem d’uns drets que accentuen un determinat nombre de valors i llibertats comunes: el dret a circular lliurement, a triar la residència; el dret a la seguretat social; el dret a la cultura i a l’ensenyament; a la salut i el benestar, a l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica, el dret al treball…

Se n’han fet progressos durant aquest temps transcorregut, però encara hi ha tros per pedalar, perquè la visió del món futur com a un món més just, més sostenible, més savi i més equilibrat del que hem viscut fins ara, sols és possible si s’aplica una perspectiva global, però a base d’accions locals concretes.

És per això que, el que s’haja de desenvolupar als nostres pobles, viles i ciutats, ha de fer-se amb visió global i sense contradiccions, més pròpies de crispacions, de sectes, o de moviments creats per mantenir privilegis o històries semblants, que no d’una societat amable, espavilada i feliç (com diria el poeta de Synera).

Res no és simple i, ho vivim ara, de la mà d’aquesta pandèmia que muta cada jorn de manera poc previsible. El risc continua i és per això que pren tanta força la paraula “resistència”. Resistir és crear; crear és resistir. Però cal crear, perquè a més d’oferir una solució –com més aviat millor—per a la pandèmia en què vivim, cal tenir una estratègia per al medi ambient i la protecció de la Terra.

Però també s’han de tenir propostes clares per a la lluita contra la pobresa, contra la injustícia, contra els desnonaments, contra l’atur…, contra els horaris lleonins, contra la manca de conciliació familiar… Esta societat postpandèmia no pot mantenir tantes franges horàries desconnectades les unes de les altres. S’ha de procurar concertar la vida laboral amb la familiar i aquell sector que vulga ampliar horari, haurà de satisfer un cànon social, a més d’un salari extra per al seu cos laboral.

Vivim en un món d’interdependències, en què els canvis són possibles si es donen alhora i, això implica un alt grau de solidaritat; una solidaritat efectiva, que vaja més enllà de la que es manifesta per les xarxes socials. Tot no consisteix a donar-li “m’agrada” a la tecla de l’ordinador. Se li han de posar ganes als canvis que puguen fer-se i s’han de fer molts canvis per dissenyar eixa “nova normalitat” que hom desitja.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top