Cap a una nova primavera

I aquestes paraules ens duran

cap a una nova primavera.

Xavier Rovella i Vives

És cert que hi ha qui ho diu. Que l’hivern, a cada vegada, dura menys. Que ja no fa tant de fred com abans. Que tot això ha canviat i per sempre… molta gent ho reconeix. La més anciana, la més major, la que carrega a les esquenes un feix més gran d’anys i, precisament per això, pot parlar amb un judici que molts anomenaríem de savis. L’hivern, el temps de la resistència, quedaria, doncs, molt enrere. I a poc a poc hom sentiria a la pell un raig de llum tèbia. Un raig d’esperança, si mes no. Ja ens imaginem asseguts en qualsevol banc d’un parc, i no cal que siga el del centre, el més gran, el més majestuós o el que ha rebut més fotografies.

Així els tenim, els pètals caient als famosos parcs del Japó. I hom no els mira. A penes sent el suau frec i delicat encant, que acabarà al terra.

No era això, germans, no era això, que feia la cançó. Però possiblement sí que hi era.

I parlant, parlant, o escrivint, escrivint, se’ns ha anat el sant al cel.

Déiem que hi ha coses que, tard o d’hora, sempre arriben. Els que marquen el transcurs de les estacions, el cicle vitals de les coses, que els humans ens hem entestat a deixar de costat, en una línia sempre endavant i sense repeticions acceptables. Nosaltres no som d’eixe món…

Però el cert és que sí que ho som. D’aquest món. Ens agrade o no. Com dirien a Barcelona, peti qui peti, que és una expressió que sempre m’ha sabut fer gràcies i que no havia emprat abans. Però a tots els pors els arriba…

I tot això anava de l’entrada en el nou any atmosfèric. Deixàvem enrere l’hivern. I, de sobte, quan ja començàvem a alçar-nos gràcies a la llum solar (i no gràcies als mecanismes, tan odiosos, dels despertadors, digitals o mecànics, que els podem agrupar tots ells en el mateix niu de vespes rabioses), i de sobte hom ens recorda la maleïda afirmació: quan siguen les dos, seran les tres.

I jo em plantege, on se’ns ha perdut aquesta hora? La transcendència d’una hora podria no ser massa, però ja els ho assegure jo que no és així, ni de bon tros. Una hora abans o després implica tornar a la fosca. Trencar els bioritmes naturals del cos. Que tornar al que es feia abans, d’alçar-nos a trenc d’alba, amb llum natural, potser no serà molt viable, especialment de cara al teixit productiu, a la tan famosa productivitat, però que fa anys que vam votar que calia acabar d’una vegada amb aquest canvi que es repeteix dues vegades a l’any, i que fa anar de corcoll el sistema nerviós d’una bona part d’Europa (per què serà que som els únics que ens agrada anar contracorrent?). Tots els anys, hom pren consciència i confia que serà l’última vegada que canvien, unilateralment, d’hora, i any rere any els polítics s’entesten a fer-nos anar contra natura. Al ritme artificial de les coses (i les hores humanes). No siga que la felicitat se’ns dispare, com a Finlàndia. Que coses així, en una economia liberal i capitalista no es poden permetre.

Per també ens hi acabem acostumant, al canvi.

I, de sobte, un parell d’esdeveniments, en els quals m’he vist més o menys involucrat, em fan creure que les coses, de tant en tant, recuperen el seu sentit. Unilateral, com no, però sentit.

El sentit de les coses belles. De la bellesa, efímera o no. Del contacte entre els creadors i les creadores, fet que, en una societat tan individualista, no deixa de ser tota una notícia.

Com que, ara que ja no existeixen els moviments literaris, ara que les autores i els autors van per lliure a fer la seua guerra, i tractar de guanyar tants premis literaris com el seu currículum vitae els aguante, com una llesca de pa que no pot amb tants ingredients que li cauen al damunt, i és en aquest moment, tan important en la vida de la cultura, en la vida dels pobles que es volen sobreviure a una existència dominada per una grisor quasi perpètua, que naix, després d’uns anys de gestació, una nova associació literària, Deu de la ploma – cooperativa de lletres. La funció que una entitat així pot dur a terme és sense dubtosa. Què aportarà al seu entorn, quina tasca pot realitzar en una societat on això de trobar-se té més relació amb els afers del cor (i d’altres aspectes) que no pas amb l’escriptura… I jo dic: la funció d’una entitat que agrupa escriptors, pintors, músics… és ben clara: la vertebració de forma coherent d’un treball que sempre acaba revertint en la societat que l’ha vist nàixer.

Un pas endavant que permet l’altre, i així arribem a una nova Itaca, com diria Lluís Llach, que diria abans Kavafis.

I la Itaca no és una altra cosa que crear un punt de trobada entre els creadors que empren la ploma, el bolígraf, l’ordinador, el llapis (o el cisell, que segur que encara els hi ha que pretenen la perdurabilitat en una eternitat encara per escriure, com si foren legionaris de la Roma Imperial, per anar sembrant mots a tort i a dret). Un punt de trobada no per als casos, excepcionals, d’emergència, sinó per la normalitat del dia a dia. Per crear sinergies entre elles i ells, per veure més lluny de l’arbre que ens impedeix el bosc, o del bosc que ens impedeix l’horitzó, o de tot alhora.

I una de les activitats que més m’agradaria esmentar serien els esmorzars literaris. Perquè la idea d’aquesta entitat ben bé fou fruit d’uns esmorzars periòdics que un grup d’autores i d’autors duia a terme. Visitant pobles i tastant els famosos esmorzarets valencians. O esmorzarots, que tot s’ha de dir. Una de tantes coses que podrien ser mereixedores d’esdevindre patrimoni immaterial de la humanitat.

I entre mos i mos, nasqué la idea. I com que la idea era bona, convingué que es mantiguera. I ací estem. De tant en tant, una de les cases dels associats s’obri per permetre la trobada de tots aquells que s’estimen de veure’s, i de gaudir d’una temàtica i d’un ponent que, amb molt bona voluntat, ens regalarà unes hores de franca complicitat, de companyonia, de paraules amables i molts altres detalls que només qui hi assisteix pot ser conscient. L’espai és el de menys. O potser no, si ens hi referim a l’humà. Cosa del tot imprescindible. El darrer fou a ca el gran escriptor Carles Cano, especialista en literatura per infants i joves, puntal sempre per a les noves generacions de lectors i, com no, d’escriptors. Sovint se’ns oblida que tots nosaltres començàrem, precisament, en aquesta pantalla. La de conéixer les lletres. La de gaudir amb els contes que els pares ens feien viuen, abans de dormir. Sempre repetits, fins l’extenuació. I no ho som, una mica, tots nosaltres, encara infants? Almenys no ho són, una mica, les autores i els autors, que amb tant d’afany es dediquen a emplenar amb mots uns fulls que s’empenyen a romandre en blanc?

I quan els infants són joves, és llavors que comencen a entendre certes regles. Aprenen els itineraris. Els camins. De vegades, decideixen anar en el sentit contrari. A les agulles dels rellotges, als destins de la humanitat. A tot allò que es puga canviar, de sentit o de significat. No foren, cosa d’ells, dels joves, que aparegueren les avantguardes? Però és que això para lluny. I no hi ha enemic més secret que l’individualisme pot suposar per a qui està en camí de crear-se a si mateix, com a nom, com a estètica o com a realitat primera.

Per això, saber de l’existència d’una trobada de joves, on poden teixir el seu espai i crear complicitats, és realment tan important en la nostra cultura. Cada pas endavant és llum que avança en una societat massa acostumada a les desfetes. Les notícies del dia a dia ens ho demostren sobradament.

La trobada va rebre el nom de Comboiet literari. Aquesta expressió que vindria a significar l’ànim que ens donem, amb el qual avançar no és tant pesat ni feixuc. Quan jo era jove, recorde la soledat, això que fa que no et trobes ni tu mateix quan mires a l’espill. Un jove sol és com una illa. Pot tindre a tir de fona, de pedra o de veu tot una constel·lació d’estrelles, un arxipèlag d’iguals, que no se n’adonarà. El meu comboiet literari fou fruit de la casualitat. D’una conversa amb una persona important (per mi ho fou) que m’obrí els ulls i les portes de la biblioteca, que m’ensenyà on havia de buscar. Jo, neòfit, llegia, i molt, però sense trellat. Des d’aquell moment, la lectura va prendre una mica més de cos, de consciència… I d’un llibre obert a l’atzar nasqué una amistat i els primers passos a un cercle literari que hauria de marcar els meus primers anys en el món de la literatura.

Per això, parlar d’aquest Comboiet literari em dona tanta alegria. Perquè es tracta d’obrir porter. Fer que l’aire circule. Que les veus es junten. I les paraules puguen créixer juntes. Crear generació és això. Fer coincidències i avançar alhora. També aquesta trobada està relacionada amb Deu de la ploma. Com un fill que sap que ha de créixer. Que aspira al seu espai. A una habitació pròpia. Tot i que no es puga pagar encara la hipoteca… Amb aquesta esperança ho escrit.

Tot i ser ben conscient que no hi ha primavera que cent anys dure. I que, ben amagats, els moments d’un nou fred, si ens despistem, pot tornar a deixar-nos corglaçats i grisos. Qui ens ho diria, que Momo ens estava mostrant el camí, a llom d’una autèntica tortuga?