Tens 0 productes a la teua cistella
El sector agrari valencià, i en particular el sector citrícola, està experimentant en els últims anys una profunda transformació. La crisi de rendibilitat de les explotacions, que afecta especialment les de grandària reduïda, al costat de l’entrada de nous actors en el sector, està mobilitzant el mercat de la terra. Hi ha, a aquest respecte, diversos processos entrellaçats entre si.
El primer, i segurament el més important, és que molts agricultors-propietaris s’estan veient abocats a arrendar o a vendre les seues terres per la baixa rendibilitat, l’absència de relleu generacional o la necessitat de fer-se càrrec d’una explotació rebuda en herència per a la qual no es disposa ni de temps, ni dels coneixements ni de les relacions necessàries. El segon, alguns menuts i mitjans propietaris estan accedint a les terres del col·lectiu anterior, amb el propòsit sobretot en el segon cas de constituir-ne una explotació més rendible. El tercer té a veure amb els comerciants privats, que, fins fa poc, si volien conformar una explotació important havien d’adquirir terres en altres regions, o bé en la zona intermèdia (entre la costa i l’interior) valenciana, però que ara poden comprar finques en la zona costanera. El quart dels processos és la irrupció dels fons d’inversió en aquest mercat de la terra, els quals estan adquirint terres, ja siga directament o bé a través de l’actor que acabem de citar, això és, les centrals hortofructícoles, en les quals també estan prenent posicions. El cinqué involucra les empreses que estan arrendant o adquirint terres de cultiu per a la instal·lació de plantes d’energies renovables, en la zona citrícola sobretot plantes fotovoltaiques.
Al costat d’aquests elements, existeix un conjunt d’actors que són cada vegada més essencials en la gestió (directa i indirecta) de les explotacions d’una gran part dels agricultors a temps parcial. Destaquen en aquesta categoria les cooperatives i les empreses de serveis. Aquestes empreses, encara que operen més en la gestió i en tot cas en l’arrendament de terres, assoleixen una gran importància en la definició de qualsevol model de desenvolupament citrícola futur que siga doblement endogen, això és, generat des de dins i alhora també controlat des de dins del territori valencià.
Una clau en tot aquest entramat de compravenda de terres és que afecta tant la grandària de les explotacions com l’organització de les tasques. En efecte, tots aquests processos apunten cap a un augment en la grandària mitjana de les explotacions citrícoles. A més, s’hi detecta un aprofundiment de l’organització empresarial de les tasques, ja iniciada fa dècades per part d’empreses de serveis i de cooperatives, i que ara també és impulsada per les pròpies centrals hortofructícoles. Això últim implica, junt a la compra sistemàtica de terres, un procés d’integració vertical en el sector de gran importància. I les cooperatives hauran de jugar a fons en aquest últim procés, si més no a través de les terres dels seus associats.
En un sector tan divers com el citrícola, tots aquests processos no es donen de manera uniforme en el territori valencià, la qual cosa dificulta la presa de consciència de l’abast potencial que poden tenir. Al seu torn, com hem explicat en alguns treballs, en un marc de predomini de l’agricultura a temps parcial que ha dificultat l’acció col·lectiva, el sector citrícola s’ha anat dessagnant lentament per l’expulsió dels petits productors a temps parcial. Uns agricultors que ni tenien explotacions rendibles, ni tenien relleu generacional ni tampoc no tenien intenció de vendre les terres. Amb tot i amb això, l’acceleració històrica que està experimentant aquest últim procés d’expulsió dels productors més menuts, quelcom estretament vinculat a la caiguda de la rendibilitat de les seues terres, ha esdevingut la condició necessària del canvi que s’està produint en l’estructura de les explotacions.
Potser estem davant la via valenciana de l’ajust estructural clàssic (racionalització i millora de la rendibilitat del sector a través de l’augment de la grandària de les explotacions per venda o arrendament de terres), però el que està per definir encara és el paper que tindran no ja els agricultors més menuts sinó els mitjans. Una última anotació sobre aquests últims és que si bé l’expansió de les plantes fotovoltaiques pot representar una minoració (encara que siga temporal i reversible) de la superfície conreada, la incorporació d’aquestes instal·lacions fotovoltaiques pròpies en l’explotació també podria contribuir (com ho evidencien algunes experiències d’agricultors professionals) a un procés de consolidació de les explotacions mitjanes. Més en general, la cooperació entre els propietaris (els menuts i els mitjans) i les cooperatives i empreses de serveis resultarà segurament clau en la supervivència d’un sector que siga mínimament reconeixible. A més, tant les administracions públiques com les organitzacions professionals agràries segurament hi haurien de contribuir, sense oblidar que el paper del comerç privat endogen també pot ser important.
