CAP ON VA EL MÓN?

Fa, aproximadament, huit anys en una classe d’Història Contemporània, en la seua exposició el professor va amollar: «No us penseu, que la democràcia la tenim guanyada ja per a sempre» Va continuar el llicenciat parlant i en acabar la classe em vaig quedar pensant en la tremenda afirmació del mestre. Em va sobtar, i no vaig parar fins a parlar amb l’esmenta‘t professor que em va aclarir el contingut –i sobre tota la dimensió– de la seua frase. Vaig quedar amoïnat.

Ves per on, en un període de temps tan curt –històricament parlant– com huit anys, aquella asseveració, tot i que no ha arribat al seu acompliment, està preparant les condicions per a establir allò que mai voldríem. De mig segle ençà, la construcció del projecte europeu, el progrés econòmic, la caiguda del mur de Berlín i els Drets Humans universalitzats, ens feia preveure un món més avançat en justícia i igualtat.

La crisi nord-americana i europea (2008), l’inici de la guerra de Síria i les constants pujades del petroli. A més de l’augment progressiu de les migracions cap als països del nord. La, ja, preocupant presència de l’autoritarisme, l’opció de mitja Europa cap a la dreta i l’ascens de la ultra dreta, han alentit la possibilitat que un món millor estiguera al nostre abast.

Per altre cantó –o sumant-ho a la llista de desficacis– el Brexit de la Gran Bretanya, a Itàlia mana la ultradreta, Polònia i Hongria tenen uns règims severíssims. I a Espanya tenim els afers com el de la tomba de Franco, l’irrupció de Vox, el cas de Catalunya i els partits que estan per la justícia social, l’acollida dels refugiats, i les polítiques socials s’estan barallant o mirant-se el melic.

Al bell mig d’aquest totum revolutum, en lloc de ser la democràcia la que es globalitze, és l’autoritarisme qui unfla el pit i guanya terreny.

Les conseqüències les patim cada dia. Si no veieu el cas de la Vicepresidenta del Consell Mònica Oltra, quan esperava, a Madrid, per poder entrar a la inauguració de FITUR. Acompanyada com estava d’una persona del seu equip, que també anava a la fira, estaven raonant i de sobte apareix un goril·la «de seguretat» i els diu: «Que se callaran y que no hablaran valenciano, que allí no se podía hablar en valenciano». Bo, a continuació es va armar una bona i després de les discussions i alts i baixos propis d’aquests casos, la cosa acabà amb una disculpa per part d’un representant de la Casa Reial, qui assegurà que a més es prendrien mesures per estalviar situacions semblants.

Sí, aquest és un exemple de la democràcia que estem vivint. Aquest energumen perquè porta un uniforme i una gorra, es creu amb el dret d’abusar de la seua condició de guarda de seguretat i si en lloc de topar en la persona que topà hagués estat amb un ciutadà normal, segurament, s’haguera acollonit i qui sap sinó alguna altra cosa més. Això a les portes d’un indret on el nombre de llengües que s’empren estarà prop del centenar.

És una mostra de les moltes situacions –moltes d’elles amb més importància– que sovint passen, sense transcendir als mitjans i aleshores és com si no esdevingueren. És el fruit d’una democràcia esquifida i anorèxica que anem apuntalant dia a dia fins no sabem quant.

Perquè els partits de la dreta ultra, no tenen cap problema en ajuntar-se amb els de la ultradreta i les consignes que llancen els primers, cada volta s’assemblen més a les que proclamen els segons (per exemple que les atribucions en matèria d’ensenyament que tornen a l’Estat, o siga al Govern central).

Disculpeu amics lectors aquest panorama tan depriment. Però demà tornarà a eixir el sol i la història està en les nostres mans.

A més, «Qualsevol nit pot sortir el sol»