La revista degana en valencià

Capgirem el 8 de Març

Vanessa Giner, instrumentista i vocalista de Carraixet

Fusa Activa i un grup de dones feministes de l’àmbit musical hem creat una xarxa per recolzar-nos en la lluita contra l’heteropatriarcat musical i denunciar públicament el masclisme que sofrim a diari. Hem iniciat diverses campanyes com «Capgirem el 8 de Març», amb la qual volem recuperar la data com un acte reivindicatiu i no com un espectacle organitzat des de la hipocresia. Algunes hem decidit fer vaga i no treballar durant la setmana del 8-M. Una altra campanya s’anomena «Sempre ens quedarà el 8 de Març», frase irònica que posem als cartells de festivals recollits entre totes, on la presència de la dona és inexistent o anecdòtica.

Us deixe un breu recull de respostes davant les nostres denúncies:

–Oficina de management on no hi havia cap dona entre els seus grups: «No tenim cap grup amb dones, però sí treballen a les oficines; això no és masclisme». Açò és com dir que la majoria de presidents de govern en tot el món són homes, però no hi ha masclisme en l’esfera de poder perquè als seus equips hi ha dones.

–Festival amb 100 músics, tots homes menys una dona: «Això no és discriminatori, simplement és la vostra opinió». No és qüestió d’opinions, sinó una discriminació totalment visible i tolerada.

–«Sou un col·lectiu minoritari». Les dones no som un col·lectiu, i molt menys minoritari. Som més del 50 % de la població mundial.

–«No esteu perquè l’equip organitzador es guia per la qualitat, no pel gènere», «No hi ha dones músics», «A les dones no els interessa la música», «Que pesades, sempre esteu igual», «Feminazis», etc.

–Festival amb 0 dones, subvencionat amb diners públics i organitzat per un partit polític d’esquerra. Resposta via Twitter d’un polític del partit organitzador: «No ha sigut a propòsit. No s’ha fet amb mala intenció». Com traduírem nosaltres aquest comentari?: «Xiques, us hem discriminat i tractat com a ciutadanes de segona, però no ha sigut amb mala fe. No us poseu histèriques!». Malauradament, la majoria de polítics ni tan sols ho veuen un problema.

–Festival de «dones» i festival «a seques» (sense cap dona). Si preguntem a l’organització per què no hi ha dones al seu festival «a seques», la seua resposta és: «No hi ha prou dones». Aleshores, com podeu organitzar un festival de dones durant 4 dies?

Per acabar amb aquesta discriminació i violència exercida cap al nostre sector, és important el suport per part dels companys. Jo els demanaria que no participen en festivals amb 0 dones i que practiquen un acte d’insubmissió.

 

Ester Andújar, cantant de jazz, mestra i compositora

Les dones ens veiem abocades a liderar grups si volem treballar; això implica un desgast extraordinari i un desavantatge respecte de la situació del músic acompanyant, que sempre té més treball.

La famosa deconstrucció de la masculinitat passa, com diu Alícia Murillo, «perquè els homes agafen el fregall per iniciativa pròpia i deixen de dir-nos el que hem de fer. El silenci dels homes comença a ser insuportable».

 

Monty Peiró, guitarrista, cantant i compositora de Gran Quiriva, i cantant, guitarrista, baixista i percussionista en Femme Fractal

És molt important que les dones estiguem presents als festivals i a tot tipus de cartells. No sols perquè és un espai que ens correspon i tenim molt a dir com a artistes; també necessitem servir de referents perquè altres dones trenquen el rol de gènere que ens han assignat i trien tocar, compondre, cantar… Així aconseguirem subvertir els rols tradicionals que ens tenen molt lligades encara a l’àmbit domèstic i ens fan fora dels escenaris. Si es normalitza que les dones no estiguem representades als concerts, pareix que ser músic siga alguna cosa excepcional, que la creativitat no ens pertoca, que és normal que les dones no fem música, i òbviament això no és cert. No volem més excuses, volem que se’ns deixe d’invisibilitzar. Les bases de dades de Fusa Activa recullen una quantitat enorme de solistes, grups formats per dones o grups en què toquen dones, de tots els estils, nivells i caixets.

 

Olaya Alcázar, compositora, pianista i cantant

M’he sentit molt jutjada per la meua aparença, per com em vingués de gust vestir-me, pujar-me o comportar-me damunt d’un escenari. Ha estat més fàcil criticar el meu escot i la meua faldilla que fixar-se en la meua veu, però alhora he deixat treballs perquè m’han dit que vestia “molt púdicament”. Companys amb els quals treballava damunt d’un escenari m’han cridat l’atenció per ser “massa natural”, i altres m’han atacat per ser “tímida i correcta”. Porte estudiant i dedicant-me a la música des que tenia dos anys, i s’ha comentat més el meu físic i conducta que el meu esforç, professionalitat i constància.

 

Estel Navarro, cantant, compositora i lletrista en Candela Roots

Augmentar la presència de les dones als escenaris no serà fàcil ni, molt menys, ràpid. Hem de superar moltes qüestions en l’àmbit d’igualtat de gènere. Quan proposes classes de futbol com a activitat extraescolar, no s’apunten moltes xiquetes, veritat? Poden inscriure’s, a moltes els hi agrada jugar, els va be l’horari… Vaja, que no està prohibit, però no ho faran… A més, les poques que s’hi apunten es trobaran de sobte en un espai de xiquets. Sentiran molta pressió a abandonar per aquest motiu, sentiran com els baixa l’autoestima per l’alta autoexigència, entre altres coses. S’ha de ser molt forta. Pense que això és exactament el que passa als locals d’assajos, als concerts i als festivals: agafar una guitarra o posar-se a tocar la bateria no està prohibit, però tot el que t’envolta et diu que no és el que has de fer.

Per a avançar en aquest tema, la qüestió dels referents és clau: quan parlem entre nosaltres (dones que fa molt de temps que estem en el món de la música), t’adones que hem viscut situacions molt semblants, i comprens que moltes discriminacions que has viscut són conseqüència de coses que no depenien de tu. Així, pots deixar de culpabilitzar-te i prendre una mica de distància amb el problema.

Pense que la nostra experiència i les vivències poden ser molt útils per ajudar les xiquetes i, en eixe sentit, valore de forma molt positiva les taules redones que estem portant a terme amb la gent de Fusa Activa. Una altra cosa que veig molt positiva a l’hora de superar les pors i inseguretats que patim les dones, en aquest cas les xiquetes, en espais d’homes (de xiquets); pors, que per altra banda trobe més que raonables; és la creació d’espais no mixtos.

Pense que en l’àmbit de l’educació, aquests espais ofereixen a les xiquetes un espai on carregar-se de confiança, al mateix temps que ajuden els xiquets a prendre consciència que les xiquetes tenen més dificultats que ells a l’hora de participar en diverses activitats, a causa de les expectatives socials i les pressions que aquestes comporten».

 

Montse Francés, cantant i lletrista d’ESiR

Quan eixim a fer un concert no busquem ser el grup de dones; el que busquem és ser nosaltres mateixes, simplement. No hem vingut ací a reivindicar el paper de la dona, perquè la dona no necessita reivindicar un lloc que ja li pertany. És per això que cada vegada que ens posem cara a cara amb un concert no necessitem l’ajuda de ningú; nosaltres hem decidit fer un grup de música i som capaces de carregar-nos els amplis al coll i de fer la feina que ens toca fer. No necessitem les ajudes dels altres companys que, amb tota la bona voluntat del món però amb les seues ulleres paternalistes posades, no poden suportar que una dona estiga fent un esforç físic. No ens agrada i estem fartes d’escoltar el riure de cadascú que ens veu pujar a l’escenari i fer veus i harmonies, perquè unes veus “tan dolces” pareix que estiguen cantant per a la xicalla. No és així, nosaltres no som ni un grup infantil, ni ho volem ser; com diem en una de les nostres cançons, no som princeses dèbils, som dones artistes que tenim ganes de menjar-nos el món.

 

Amparo Hurtado, cantant d’estil i component de Sis Veus per al Poeta Volem una normalitat que ara mateix no existeix als escenaris, on no siga rar o merament testimonial que hi haja dones tocant o cantant en un festival, en una sala de concerts, en un homenatge, en un cicle de concerts… Fem música tot l’any, per tant el més lògic és que ens programen tot l’any i no sols per a la Setmana de la Dona, perquè alguns es netegen la seua consciència i es posen la medalleta. Volem que se’ns considere amb igualtat de condicions sense haver de demostrar molt més que els nostres companys músics pel fet de ser dones.

 

Article publicat al nº 424 (març 2017)

Inscriu-te al nostre butlletí

Top