Tens 0 productes a la teua cistella
Últimament, a les xarxes socials no paren d’eixir-me noves publicacions en paper en valencià. Tal volta ja tinc l’algoritme entrenat amb els meus gustos, però el color carabassa de l’Instagram de la revista Carabassa es colava aquesta setmana al meu perfil per anunciar-me el seu segon número, de l’octubre de 2026. De sobte, una revista nova en paper: Xaloc. I just en aquell moment, Solstici donava les gràcies per haver rebut més d’un centenar de propostes d’articles per a la convocatòria de 2027. No és idíl·lic pensar que algú, en algun lloc, està fent cua per escriure en paper? Siga com siga, he cregut convenient fer un xicotet inventari de revistes valencianes, perquè hi han més (i molt interessants) del que sembla.
Carabassa va nàixer l’octubre de 2025 de la mà d’Enrique Pascual Tomàs, com a revista anual, independent i íntegrament en valencià. Té un format estret i vertical, de 160 × 285 mm, pensat a partir de la forma allargada del territori, i va cosida amb fil color carabassa. Les entrevistes en són l’eix, i cadascuna acaba amb una expressió valenciana dita per la persona entrevistada. El primer número tenia cent seixanta-sis pàgines. El segon va dels records de Pep Gimeno ‘Botifarra’ als bunyols de més d’un segle de la Bunyoleria El Contraste, o al circuit musical valencià. Parla de la cultura des del que es viu cada dia.
Xaloc. País, Cultura i Política ve de Mallorca. Agafa el nom de la revista de l’exili català a Mèxic (1964-1981), fundada per Ramon Fabregat i Arrufat, per fer-ne un espai de pensament crític en català. Un dels impulsors és Joan-Pau Jordà, professor d’institut i investigador social. El primer número reunirà una trentena de signatures de tots els Països Catalans, amb gent com Marc Sanjaume, Guillem López-Casasnovas o Maria Ballester Cardell, i parlarà de política, economia, turisme i llengua. Es finança amb un Verkami que busca 5.000 euros, i amb 20 euros ja tens l’exemplar.
Solstici va nàixer el 2022 a les Terres de l’Ebre, d’una conversa de bar entre Quim Melchor, Laura Blanca Estellés i Àlex Moreno, tres joves que volien oferir allò que saben fer: editar, escriure i dissenyar. La fan semestral, amb il·lustracions d’Esther Carbonell en lloc de fotografies perquè cap article haguera de lluitar per l’atenció. Va nàixer com a aparador de joves talents, i si més d’un centenar de persones volen escriure-hi, no és precisament una revista de capa caiguda.
RARA surt d’Igualada, de la cooperativa Surtdecasa, amb Roger Mula, Anna Zaera i Nil Morist al capdavant. És una revista anual a mig camí entre l’art i el periodisme, i cada número gira entorn d’un concepte: la gana, la distància, el refugi, el joc. Els exemplars els intervenen a mà, entre tots, a La MaCa. Per a un d’ells, l’artista valencià Jaume Puchalt va anar-hi amb el seu fang per pintar-los un a un. Mula ho resumeix: passen un any elaborant cada peça, perquè una vegada impresa no hi ha marge d’error. Ha guanyat el Premi Ciutat d’Igualada i el Disseny Editorial de l’APPEC (que honra aquestes publicacions amb la seua Nit de les Revistes anual).
Camacuc va nàixer el 1984 de la preocupació d’un grup de mestres que no trobaven materials per a ensenyar a llegir en valencià, i van tenir la idea d’una revista de còmics. Més de quaranta anys després, la fan Joan Escrivà i el seu fill, quasi artesanalment, i viu de subscripcions: en 2023 en tenia uns 1.200, quan en necessitaria 3.000 per a ser viable. No ha fallat mai a la cita.
BÚNKER és la que jo tinc més a prop. És la revista de l’Espai Deformes, a Vinaròs, dirigida per Marta Rubio i Bryan Balfagón. És la revista d’un grup de gent d’un poble —o d’una ciutat que encara se sent poble— que decideix fer una publicació només en paper, sense versió digital, amb un disseny que no deixa passar de llarg, a 15 euros l’exemplar.
Tot això passa en un país on les ajudes no acompanyen. La convocatòria de 2026 d’ajuts al valencià en mitjans i publicacions va nàixer amb una dotació inicial d’1.750.000 euros, un 23,2% menys que la de 2024, l’anterior. I la modalitat de revistes periòdiques en paper, que és on caben moltes d’aquestes, tenia 35.000 euros per a repartir en total. Sí, ho heu llegit bé.
Tanmateix, cal destacar que una la continuació d’una revista s’aguanta sobre tres potes. Les ajudes, que ja hem vist com van, i/o la publicitat. Qui escriu, que, per sort, no falta. I qui llegeix, que no es pot donar per fet. Camacuc ho sap: quan han tingut problemes amb administracions, el que els ha salvat és la gent que s’hi ha subscrit, i li fa il·lusió que algun avi els diga que ell hi estava subscrit de xicotet i que ara subscriu el net. Perquè el valencià no se salva només amb decrets: se salva quan la gent que el parla el llig, i el llig en paper, i el compra a la botiga del poble, i en parla amb el veí.
Saó ho sap de primera mà. Fa cinquanta anys que cada gener l’objectiu és arribar al desembre, i enguany hi arribaran, que ja és molt. Aquest mes han publicat el número 528, dedicat a les muixerangues, i el coordinador d’aquest quadern, Raül Sanxis (president de la Nova Muixeranga d’Algemesí), ho diu millor que jo: quan fem muixerangues no estem mirant cap amunt; estem mirant-nos els uns als altres. Amb les revistes passa el mateix. Cada una és una pinya de gent, i només s’alça si hi ha qui aguanta la base: qui l’escriu, qui l’imprimeix, qui la compra, qui la llig.
