La revista degana en valencià

Característiques de la poesia d’Antoni Ferrer

11/01/2021

 

La poesia d’Antoni Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1943) se’ns imposa pel seu propi valor. És un dels poetes valencians imprescindibles d’Estellés ençà, si no el que més. Com el de Burjassot, Gimferrer, o uns altres poetes dels 70, tingué un inici en castellà: Fragmentos con figuras para un vaso minoico [FFVM] (1979). Es tracta d’una irrupció tardana, però rellevant (Premi Ausiàs March 1978), a la qual seguiren, en la dècada dels vuitanta, Partitura laberint [PL] (1984), Premi Ausiàs March 1983, i Cançó de bressol per a ajudar a benmorir galàxies [CBABG] (1987), Premi Vila d’Alaquàs 1985. Clou aquest començament Bagatel·les [B] (1990), una col·lecció de poemes datats entre 1980 i 1985. Continuaren dues obres perfectes i alhora ben diferents entre elles: Cant espiritual [CE] (1992) i Pietà [P] (1993), a les quals seguiren tres llibres digníssims: Cant temporal [CT] (2000), La dansa de les hores [DH] (2006) i Variacions Goldberg [VG] (2015), sense oblidar la importància d’altres poemes com la cantata en honor de la Mare de Déu de l’Olivar d’Alaquàs: «Quasi Oliva Speciosa», feliçment recollida amb altres peces disperses a Poesia reunida: 1979-2006, en què es pot llegir el conjunt, llevat dels dos darrers llibres. Cada volum de Ferrer és important.

Sens dubte, un dels trets més remarcables de la poesia d’Antoni Ferrer és la bellesa musical assolida als versos d’un llibre com Cant espiritual, o abans a «Preludi per descalçar una niké» [B], o després a les parts «Omnis caro» i «Nunc dimittis» [CT]. Són el resultat d’una tècnica, però també d’una cultura lírica i musical. Cap poeta valencià havia mostrat tal predilecció per la música com ell.

Quasi tots els títols lʼexpliciten: cançó, bagatel·les, cant, dansa, Variacions Goldberg… Especialment, la clàssica. Des del segon poema: «Como cuando, subiendo / lentamente Beethoven» («Homenaje sólo», FFVM), als tres versos finals del darrer: «Només dins del silenci podràs sentir la música / I en tu ressonarà tot el cant del silenci, / La vida de la vida, la plenitud de l’ària.» («Ària da capo. Ad libitum», VG). I dic finals perquè, com ocorre en totes les variacions (no solament les musicals), les recurrències mai no són iguals: són úniques. Aparentment, cícliques. I aquest poema, que tanca el darrer apartat, el trobàvem idèntic, significativament, com a «Ària» inicial [VG]. Els silencis són eloqüents. Misteri. Ens interroguen. Com la vida i la mort: «T’haurà dit ja la vida. Callarà la vida. / S’haurà fet el silenci, la forma del final i del principi / […] I esdevindràs silenci / […] I et dirà la paraula que et recorda en silenci».

La reflexió metafísica s’insereix en tota la producció lírica d’Antoni Ferrer: la matèria, la substància, la forma («que ja per mort no se’n partrà la forma», Jordi de Sant Jordi). La identitat, l’existència, l’ésser… Variació i permanència. Déu com a fe, esperança, o glòria. Com a sorpresa, interlocució o vida incògnita. Com a sentit. Com a repte d’intel·ligibilitat. Com a desencís. Com a indagació i com a repte acceptat. Aquesta és una altra de les característiques del seu quefer líric: des de l’escissió suïcida de Teseu i el Minotaure al si del laberint («Teseo» FFVM, PL), passant per l’impacte de l’entropia, la dilució, la irreversibilitat i el desordre [CBABG]. Però hi ha la guerra i la guerrilla [FFVM], la resistència i la lluita contra u mateix [PL], contra l’abús i contra la injustícia [CT]. I hi ha la resposta ordenadora de l’harmonia i de la melodia: creadora de la música i de la bellesa [CE]. I hi ha la vida viscuda, l’obra humana, insubstituïble. Oblidable, però, per això mateix, evocable. L’espill dels altres, el fat i el destí compartit: allò que queda [P]. Anònim o no, humil o malvat. Però salvat i salvable en un bateig, per mitjà d’un nom propi que ofén o dignifica, que resisteix o crea [P, CT, «Quasi Oliva Speciosa»]. Ferrer en fa plasmació conceptual al «Quartet de Calcedònia» [CT]: «U i el mateix és el destí de l’home […] U i altrament» («I. Inconfuse»), «Dos i distints, home i Déu […] Dos i unament» («II. Immutabiliter»), en companyia de Llull, March, Eliot, Isaïes i Rilke. Fins a arribar a la densitat reunida i líricament exigent de Variacions Goldberg.

És una obra molt diversa: compacta i compactada. Una poesia que es mou entre el pensament abstracte i l’atenció al detall insignificant, que aconsegueix revelar-nos-el en la seua pregona significació. Res no és superflu. La caracteritza una actitud: una pregona humanitat, pròpia de l’humanisme cristià, que li permet observar i veure més enllà d’ell mateix: que res no li siga alié i que solidàriament es commoga. Ferrer ha sabut donar veu als humils, als anònims, als maltractats, d’ara i de sempre. És la bellesa humana d’una manera de mirar, que li acaba permetent entendre, expressar: ser. Fer-se amb la dignitat d’un Nom. Del nom que dignifica. Ho trobem a Pietà i a Cant temporal («Decet hymnus»), però hi és pertot. Digueu-li pietat, compassió, solidaritat, empatia. O millor: humanitat. Una humanitat comparable a la que trobem en Walt Whitman o Vicent Andrés Estellés. Però també sui generis, tant si és cosmogònica [CBABG, CE] com si és precisa, propera i immediata [P, CT, «Quasi Oliva Speciosa», DH].

La base cultural humanista i cristiana d’Antoni Ferrer fa que sovintege el llatí pertot arreu, fins al punt d’erigir-se en un tret distintiu: modern. I això, més enllà dels referents mitològics omnipresents als volums primers [FFVM, PL, B] i enllà de la cultura grecollatina de la qual ens recorda que som continuïtat [P]. El classicisme d’Antoni Ferrer, pel fet de ser-ho, esdevé un tret d’una gran modernitat. També Espriu s’esforçà per salvar-nos els mots.

Al costat d’una pulcritud pseudonoucentista de gust grecoromà d’obra ordenada, de bell antuvi conviu la inclinació envers un barroquisme conceptista i culterà, vallfogonesc a voltes, que en els resultats més feliços manifesten la intensitat conceptual d’Ausiàs March i la repercussió de Roís de Corella. Gosaria dir que el conjunt de la producció poètica d’Antoni Ferrer constitueix per se un cant espiritual peculiar, digne de ser llegit i rellegit, malgrat la dificultat sense concessions dels seus versos, capaços d’acréixer la humanitat dels lectors. Parteix dels déus i del paganisme tant com de premisses veterotestamentàries. Però l’impacte humà li arriba de la magnitud de l’evangeli i de la teologia de l’alliberament.

Abunden en l’obra de Ferrer els cientifismes [CBABG], els cultismes i els noms abstractes. Però també els topònims, els antropònims i els noms propis de tota mena. La realitat pot i ha de ser designada, però també pensada: compresa, en la seua doble forma (o única forma doble). Ferrer no desatén: no vol desatendre res. Ni desatendre’s en la pròpia complexitat mortal i eterna. Cerca la llei de vida. I una font per a l’esperança.

Per això, es serveix també de la pregària, de la litúrgia: del salm [CE]. I la tasca de sacerdot orfebre [CE] donarà peu a la restauració arqueològica dels humils, dels fragments, de l’arena: dels que ens han precedit [P, DH]. És la mirada que reconeix la irreversibilitat (però també la irrevocabilitat) del que fou. I que és capaç de restaurar-ho perquè ens és anunci i promesa. No tot serà garantidament feliç. Sí, humà, potser, si ho ets: diví i gloriós. Esperança o promesa. Fe. Nom. Silenci entre músiques. O música entre silencis. Queda el que hem fet. El que uns altres han fet. La forma. L’heretat. La descendència. El propi nom de cada cosa.

Des del punt de vista formal, Ferrer ha treballat amb fragments de fang però ha esculpit en marbre. És difícil per a un poeta trobar singularitats, si no ignora la tradició. I si les troba, que aquestes tinguen rellevància, més enllà del caprici sobtós. O eficàcia lírica. Tot poeta és caracteritzable, té un estil que ens el fa reconéixer. Però això diu poc del seu valor literari: cultural. Extrem.

Al darrer quart del segle XX, la predilecció antiga per la mètrica i l’estrofa, de Ferrer, contrastava amb l’ús predominant del vers lliure i la prosa poètica. Hi havia supervivències renovellades en l’obra de Foix i de Brossa i dissimulacions formals magistrals en l’obra d’Estellés. Riba formava part del passat. Hi imperava Gimferrer.

Ferrer ha experimentat amb metres menors, amb rimes consonants, amb estrofes diverses i amb el vers lliure. Particulars són els versicles conceptuals d’aspecte whitmanià del «Quartet de Calcedònia» [CT], que creen un estil ferrerià per se, integrat més moderadament a Variacions Goldberg. I meravellosament whitmanians excel·leixen, a la farga de Ferrer, els característics versos del seu mall en «Quasi Oliva Speciosa».

Sota la rigidesa mètrica i estròfica, ací i allà, el seu vers madura i es fa dúctil a colps de martinet [FFVM, PL, CBABG, B]. El vers va coneixent-se millor a ell mateix. I va definint allò que vol, i que no vol. I així va apamant, del sonet, els catorze versos que tant li ajustaran per al Cant espiritual, ja sense necessitats estròfiques, com un bloc granític o distribuïts amb llibertat. El poeta reïx a sotmetre la forma. No a la inversa: la fa anar més enllà. Conéixer-se. I així, tindrà com a ferro predilecte el decasíl·lab no cesurat, blanc i femení. És a dir, dins la recurrència de formes fixes que caracteritza la poesia d’Antoni Ferrer, destaca l’abundància, però també l’excel·lència, d’aquesta adaptació no cesurada de l’estramp (que ja per mort no se’n partrà la forma) en forma sonetista evident [CBABG] o no evident [CE]. L’extensió predominant de catorze versos en Cant espiritual es redueix a cobla única en Pietà, amb efectivitat sintètica genial. Ací i allà, trobem també poemes en alexandrins [DH], hexasíl·labs i tetrasíl·labs i provatures de combinació. Però ja hem destacat el guantellet més brillant de la seua cal·ligrafia: l’ús sistemàtic dins una composició de decasíl·labs femenins blancs no cesurats o quasiestramps (passeu-me el mot).

De la retòrica de Ferrer, sobta la preeminència de les figures sobre els trops. Fins a caracteritzar-la. Més enllà de la deliciosa ironia ocasional, i de l’esponerosa riquesa lèxica i cultural que mostra la seua obra; més enllà del compromís cívic, i de la bellesa humana i espiritual que subjau i integra als seus poemes, sovint importants; més enllà de l’ambició conceptual i filosòfica, destaca l’eufonia grandiosa de Cant espiritual. Entre els recursos predilectes d’Antoni Ferrer, trobem, de bell antuvi, totes les figures de repetició, variatio inclosa: l’anàfora, el paral·lelisme sintàctic, l’enumeració, la correlació, l’asíndeton i la polisíndeton convivint en plenitud, la juxtaposició exagerada de desideratives, preguntes retòriques, i condicionals. De premisses i de conclusions. La reiteració intensiva de sintagmes nominals, adjectivals, adverbials i preposicionals. D’infinits objectes directes. De circumstancials de lloc. I de temps. Arrelats a l’univers. De manera.

Destaquem-ne també el ritme. Per exemple, el ternari: «Despoblats, diluïts cansaments de neon i magenta / […] / Car el temps, per igual, dona vida al desig i el devora.» («Cronos», CE). I les estructures creades com a tret distintiu inigualable: «Com una antífona major, com una / […] / funda […] cardinal i funda / […] del deler, la llei de l’ésser: / que […] pietat haja de […]». Insistències lluminoses que en forma de sonets i amb reeixida rima consonant retrobem a «Omnis caro» i « Nunc dimittis»: «Si em dic Antoni, si Ferrer […] Empar […] Andreu» [CT], que superen qualsevol explicació. La glòria de la bellesa humana.

Ens veiem al cel o al bar, quan passarà la pandèmia. Queda dit.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top