La revista degana en valencià

Carla González: «La música cohesiona molt el País Valencià i Catalunya»

Carla González Collantes és una xativina que viu a Catalunya. Des de la plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona ens ofereix un repàs al panorama de la música en valencià i com aquesta trenca barreres i ens apropa cada vegada més.

–Xàtiva o Gràcia?

Les dues; per mi són complementàries. Per a mi, Xàtiva és com un refugi i torne un cop al mes. És com calma, seguretat, tornar a casa amb la família. I Gràcia, que ja fa deu anys que hi visc, sʼha convertit també en casa meua. Abans pensava que en tornaria a València o a Xàtiva en qualsevol moment, i ara ja no. Gràcia també és casa meua.

–Què té Xàtiva que té tants artistes per metre quadrat?

Em sembla que Alcoi en té més! [rialles] No sé què té, però per a mi és un lloc molt especial, té aquesta dicotomia entre poble i ciutat. La gent de Xàtiva es creu molt que és una ciutat i, en realitat, és un gran poble, però manté el caràcter històric que ha tingut. A més, hi ha molta confluència amb altres comarques, que la tenen com a referent. Si no hi ha referents no surt res, però com que nʼhi ha surten coses. Feliu Ventura potser no hagués sortit si no hi hagués hagut un Raimon. Passa el mateix amb els pintors, o en qualsevol altra disciplina: si tens alguna cosa en què emmirallar-te, encara que tingues un estil propi i teʼn desmarques, tens un referent.

–Què té Catalunya que atrau els valencians?

Hi ha un element clau que és la llengua. Anar a un altre lloc on no hages de canviar de llengua per continuar mantenint relacions socials, treballant; vivint, al cap i a la fi. Després, tot i que funciona molt malament, hi ha el tren. Més o menys estem ben connectats, tot i que ho podríem estar molt més. No he fet el càlcul, però estic segura que hi ha molts més valencians vivint a Catalunya que no a Madrid, i en canvi el País Valencià i Madrid estan molt millor connectats que no nosaltres. Després també està la cultura comuna, compartida amb músics, escriptors, infermers, professors… A més, Catalunya és un lloc dʼacollida.

–Per què no hi ha tants casos a lʼinrevés?

Potser perquè lʼeconomia catalana és més fructífera que al País Valencià. Els valencians podríem ser un territori molt ric i no ho som també pels càstigs que hem rebut des del govern central. Però, així com a Catalunya els valencians ens sentim ben acollits, al contrari em sembla que no passa tant.

–Ets professora universitària. Quina percepció es té del País Valencià en lʼàmbit acadèmic?

Hi ha molts prejudicis. De fet, molts alumnes em diuen: com és que una valenciana fa classes de català? O després el típic aquell que tots els valencians votem el PP.

–El canvi de govern ha canviat aquests tòpics?

Sí, però sobretot en la gent que sʼinforma més. Per exemple, saben que van tancar una televisió i ara nʼhan oberta una altra, que hi ha grans diferències entre les dues…

–Quina opinió et mereix À Punt?

La seguisc bastant per Internet. És la nit i el dia respecte del que teníem anteriorment. Amb alguns programes hi estic més dʼacord que amb altres. Per a mi, la televisió pública ha de ser de qualitat, i certs formats no els inclouria, però també busca audiència i ha de ser per a tothom. Sʼhan reinventat no sols pel que fa als continguts, sinó també als formats i imatge: és una televisió molt més moderna i actual, connectada amb la realitat dʼun País Valencià modern.

–Parlàvem adés de les relacions entre catalans i valencians. La música ens ha apropat?

Sí, de fet sempre dic que la música és lʼàmbit en què més existeixen els Països Catalans. Hi ha molta més connexió entre els músics, moltes més oportunitats de voltar arreu que no pas a través de la literatura, lʼescultura o altres arts. La música cohesiona molt. Un altre fet molt important és que els qui escolten música en català tenen de referents grups valencians.

–Com sʼexplica aquest èxit?

És un estil el que fa Zoo, Xavi Sarrià, La Gossa Sorda… que agrada als joves. Xavier Aliaga escrivia a El Temps sobre els gustos actuals dels joves, que no escolten rock i els agrada més el reggaetton, trap i altres músiques mestisses. Aquesta música triomfa molt, i hi ha molts més grups que conreen aquests estils al País Valencià que no a Catalunya. També els fa gràcia això de lʼaccent valencià…

–Està fent que es normalitzen les formes valencianes?

En certa mesura sí, però crec que cal molta més relació inversa; és a dir, que els catalans estiguen més acostumats al dialecte valencià. Perquè moltes vegades tinc alumnes que quan els pose un llibre dʼun autor valencià la primera frase de la ressenya que fan és: «està escrit en valencià». Si és una assignatura de llengua catalana, normal que estiga escrit en valencià! Per a mi la gràcia seria que arribara un moment que no els sobtara. També és cert que el fet de tindre professors valencians a les diferents etapes educatives ajuda una mica a normalitzar el dialecte.

–Com es potencien els grups que no tenen un espai en els grans festivals?

Els mitjans de comunicació hi són clau. À Punt està donant moltíssima visibilitat als grups, no només fent programes de música o entrevistes, sinó posant-los com a fil musical. Si la gent coneix aquests grups al final anirà a veureʼls. També calen subvencions públiques per a petits teatres que puguen programar aquestes activitats. Els premis també donen molta visibilitat i ara tenen ressò en els mitjans.

–Són molt diferents les polítiques entre els diferents governs autonòmics?

Amb el Govern del Botànic hi ha molt més suport institucional a la música en valencià, però encara hi ha molta diferència amb el que hi dona Catalunya. A més, ací hi ha molta més indústria.

–Si un grup valencià vol tenir èxit ha de passar per Catalunya?

Crec que no, però si volen fer més concerts sí. Hi ha molts grups que al País Valencià tenen moltíssim dʼèxit, i potser a Catalunya no troben el seu públic.

–Hi ha un esclat de la música en valencià o una consolidació?

Les dues coses alhora. Lʼesclat continua, continuen creixent, però hi ha unes coses que sʼhan consolidat, com alguns festivals i alguns grups. Encara que alguns grups consolidats com Obrint Pas o Aspencat sʼacaben retirant, tot i estar en un moment molt dolç. Han hagut de renunciar a moltes coses per aconseguir lʼèxit que han tingut i mʼimagine que ha de ser molt cansat mantenir aquest ritme.

–Hi ha grups que decideixen fer servir el valencià perquè creuen que tindran més èxit?

Mʼhe fet moltes vegades aquesta pregunta. Vaig fer un estudi per veure quina era la llengua primera dels músics que actualment canten en valencià i molts tenien com a llengua primera el castellà. Hi ha molta gent que sʼhan fet nous valencianoparlants. També hi ha un percentatge que feia cançons en anglés i decideix fer el pas a cantar en valencià i ara la gent els escolta.

–Les dones estan guanyant presència en lʼescena musical?

Sí, però caldria anar a les escoles de música i veure el percentatge dʼhomes i de dones. Hi ha molts grups en què la cantant és una dona, però la resta de membres són homes. Hi ha moltes dones que es dediquen a la música, però és curiós que no facen el pas de pujar a lʼescenari i fer-se visibles. En el moment en què comencen a haver-hi dones tocant la bateria damunt els escenaris, moltes xiquetes diran que volen tocar la bateria.

–Sʼacosten eleccions. Quina seria la promesa electoral ideal?

Assegurar la presència dels músics en À Punt i que es normalitze; subvencions a músics, però també a sales, productors, programadors…

Inscriu-te al nostre butlletí

Top