La revista degana en valencià

Carles Chiner: «La música em remou les emocions i em reconfigura el cos»

Carles Chiner porta anys en la música, però no va ser fins a l’aparició d’ “El temps del llop” quan es va fer un gran lloc en l’escena musical valenciana. Gener ha irromput amb força. La veu de Carles i la intensitat i emocions que transmet la seua música no només l’han fet mereixedor del Premi Ovidi al millor disc de pop, sinó que s’ha guanyat al públic. Aquest dissabte, 18 de maig, Gener posa fi a la gira d’ “El temps del llop” amb un concert al Palau de la Música, tancant una etapa per començar una altra. I la música és el fil conductor.

-Has explicat que la música ha estat per a tu des dels catorze anys un exercici de teràpia i ara decideixes que siga la teua professió. Per què? Què et dóna la música?

No sabria dir. I crec que no voldria saber dir. Lá música és fonamentalment misteri. És l’art menys apegat a la realitat material,  o a la part menys material de la realitat. Siga com siga, a mi cantar em resulta curatiu. Em remou les emocions i em reconfigura el cos.

-D’Homefòssil a Feria de Monstruos passes a Gener. Com ha estat aquesta evolució?

-Homefòssil i Feria de Monstruos van ser projectes d’adolescència que em van fer relacionar-me amb gent meravellosa i trobar els millor amics que mai tindré. Després d’aquells projectes d’alguna manera vaig renunciar a la música. No a la música; a fer alguna cosa professional amb la música. Perquè tocar, composar  i produir són coses que vaig seguir fent al meu aire. Gener va nàixer com una esmena conscient a aquella decisió i una manera de llevar-me frustracions soltant llast a través de les cançons.

-En aquesta evolució penjaves les teues cançons a Youtube, que va ser on Mésdemil et va descobrir…

-Realment vaig ser jo qui els va contactar. La meua primera idea, abans de formar-se la banda, era fer un projecte completament solitari, potser amb músics mercenaris, i i autoeditar-lo. Així vaig arribar a Mésdemil i vaig trobar unes persones fantàstiques que han acabat formant part del meu cercle d’amistats.

-Tu ho has fet pràcticament tot, des de la composició fins a tocar guitarres, teclats i baix. Per què?

-Va ser una qüestió de pura necessitat. No tenia banda, aleshores. I no em veia amb les forces de formar-ne una per a la gravació i assajar les cançons que ja havia tocat mil vegades i ja havia produït al meu cap. Crec que va ser la millor decisió possible tot tenint en compte les circumstàncies. Fou, de fet, la decisió que finalment em portà a aconseguir la millor banda possible.

-I arriba un moment en què has de cercar gent per als directes. Com va ser el procés?

-No massa complicat. Vaig parlar amb unes poques persones i prompte va aparéixer la gent idònia. Amb Pasqu ja compartia una amistat de tota la vida i els projectes anteriors. En el cas d’Enric, havia tocat un parell de vegades amb ell i havia sorgit la màgia, eixa connexió que no sempre ocorre entre músics. I a Sangui i César tan sols els coneixia a través de terceres persones, però sabia de les seues qualitats com a músics.

-Esperaves l’èxit que ha tingut “El temps del llop”?

-Quan el que ú sap i acostuma a fer bé és d’una preciosa inutilitat, ú sempre espera que el seu treball tinga la millor de les acollides possibles i sempre tem que acabe passant absolutament desapercebut. Tracte de no projectar massa en aquest sentit. El que cal és fer i fer i fer. En una d’aquelles coles un gol.

-Què va suposar el Premi Ovidi al millor disc de pop?

-Va suposar un bufit d’energia renovada. I d’alguna manera va tornar a posar el disc, que ja tenia gairebé un any de recorregut, en l’agenda dels mitjans. Mai havíem rebut cap premi per fer música, així que pots imaginar la nostra satisfacció. Ma mare em deia “I per això quant et donaran?” I jo: “No, mare, no, que és només una palmada a l’esquena”. “Ah”, deia ella, una mica despagada. Mireu si ens conformem amb poc els músics al País Valencià.

-La gira d’ “El temps del llop” termina aquest dissabte a un concert al Palau de la Música. Per què? És tanca un cicle per començar un altre?

Doncs dissabte fem l’últim concert de la gira i diumenge fugim de València per anar a gravar a Cadis, a l’estudi del productor Paco Loco. Les cançons ja estan compostes i assajades i només resta gravar-les. El disc eixirà el proper octubre i serà un homenatge a les dones de la història i de la nostra vida.

-Com definiries l’experiència d’aquesta gira?

-De vegades esgotadora, d’altres vibrant. Un dia et trobes amb la màgia i l’altre amb el desencís. No canvie cap d’aquestes experiències. I m’he guanyat quatre companys vitals, amants intel·lectuals, amics i músics de primera.

-Al teu parer, què ha aportat aquest disc a l’escena musical valenciana?

-No som nosaltres qui hem de dir aquestes coses, dona! Conta-m’ho tu, va.

-En un futur, amb quins grups t’agradaria compartir escenari?

-Sincerament, no sóc massa melòman. No tinc gran predilecció pels mites, llevat d’un parell de manies personals. Als músics que més m’agraden, aquells que em foraden el cor,  m’estime més no conéixer-los. No siga que m’acaben decebent com a persones.

-I musicalment, què t’agradaria fer?

Fem el que ens agrada. Ja. Ara. L’única preocupació que tenim és que cada disc no tinga massa a vore amb l’anterior.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top