Carles Fenollosa i Narcís

17/09/2019

Carles Fenollosa va obtenir el Premi Lletraferit de Novel·la 2018 amb la seua primera incursió al món de la narrativa creativa. Això vol dir, en part, que segurament desenvoluparà, a la llarga, una bona trajectòria de novel·lista amb encerts majors i menors –com ens passa a tots. I, el que és més meritori, en un país que llegeix poquíssim en la seua llengua, malgrat la gran oferta de títols que les editorials d’arreu del domini lingüístic s’esforcen a fer arribar als aparadors de les cada vegada més escasses i desertes llibreries. Narcís o l’onanisme (València, Drassana, 2019) és la història d’un jove periodista de València que, amb el desfici de reunir la millor col·lecció de textos literaris en valencià, es troba amb la realitat d’una cultura local que sembla més aviat mediocre i ancorada en un altre moment històric que ja ha passat –el fusterianisme en què viuen alguns i que no està malament com a rerefons ideològic– i que ells –l’autor i el protagonista– no són capaços d’entendre ni els atrau ja: com fa tot bon fill, l’obsessió és matar el pare…

Però a banda d’això, Fenollosa –que ha estat alumne meu, a qui conec des de ben jove i que tot just ara es troba a punt de llegir la tesi doctoral, que tinc el gust de dirigir-li– es mostra irònic i divertit de tant en tant, fent burla de vegades dels esdeveniments locals culturals que en el món literari valencià ens acompanyen cada any, tot i que, si he de ser sincer, per la publicitat feta al llibre m’esperava una visió més sagnant –que no li hauria estat difícil, si s’hi hagués atrevit. Per una altra banda –i com ja li vaig dir personalment–, si la novel·la té alguna cosa que la fa singular, és la seua manifesta estima per la ciutat de València –poques vegades mostrada des d’aquesta òptica per una narrativa contemporània que sovint es fa des de les comarques del país.

Comptat i debatut, Fenollosa ha estat arriscat –fins a un cert punt–, ha aconseguit un guardó amb una novel·la que podríem qualificar d’adolescent en trànsit a la maduresa i, per al meu gust, li sobra una mica l’experimentació –comprensible en un jove– de la puntuació marejadora –per denominar-la d’alguna manera– i que estic segur que, si algun dia reedita el llibre, l’eliminarà, com seria d’esperar en un bon amant dels clàssics i que mostra una gran sensibilitat per la llengua.

Un llibre, per tant, absolutament recomanable, que fa de bon llegir i que, si he destacat algun però, ha estat per la insistència del seu autor, en dir-m’ho reiteradament, i amb qui m’uneix una bona amistat. Ací, a Saó, on els dos col·laborem, crec que puc dir-li-ho, mentre espere veure’l ben aviat doctor i felicitar-lo, també: no és un camí dolent, el de combinar erudició i creació, sinó ben encertat, des del meu punt de vista.

Article publicat a la revista de juliol 450