Tens 0 productes a la teua cistella
A Pere-Enric Barreda, in memoriam
La definició de Carles Salvador com a polític de l’idioma no podria ser més adequada al propòsit d’aquest article. Des de ben jove, la promoció de la llengua i la cultura dels valencians, en qualsevol àmbit possible, fou l’eix de tota la seua tasca intel·lectual i cívica. Per dir-ho d’una manera senzilla, el seu activisme va estar sempre per damunt de la seua innegable vocació literària i docent.
Potser per això, per no deixar cap buit, el nostre escriptor, autèntic grafòman, va conrear tots els gèneres literaris sense excepció. En els anys d’entreguerres, va excel·lir en el camp de la poesia, on va mostrar-se especialment desimbolt, alhora que va oferir algunes espurnes de genialitat en la narrativa o, més ben dit, en una narrativa experimental d’arrel avantguardista, amb elements de prosa poètica, que va assolir el seu màxim exponent amb L’auca de les oques. Després de la Guerra Civil va continuar donant mostres d’una gran capacitat poètica i, en menor mesura, narrativa, alhora que va persistir en l’escriptura teatral i, també, en la pràctica de la literatura d’idees, allò que, amb una certa generositat, podem anomenar assaig.
Convé aturar-se un moment per definir breument aquest gènere, de perfil menys clar que la poesia, la narrativa o el teatre. Ho farem des del convenciment que l’assaig mereix ser considerat com la quarta gran categoria literària, al costat de les que acabem d’esmentar, i que té tres característiques definitòries: 1) s’escriu en prosa, amb una voluntat de manipulació literària del llenguatge; 2) es basa en un pacte autobiogràfic pel qual l’autor enuncia el text en primera persona, sense filtres de ficció (cosa que no invalida determinades estratègies transgressores), i 3) té l’argumentació com a tipologia textual bàsica i estructuradora, lligada a la seua funció última, que és el debat intel·lectual. La segona característica justifica que, sovint, l’assaig siga qualificat com a literatura del jo; en canvi, la tercera explica que ens hi referim com a literatura d’idees. Sense entrar en la idoneïtat d’aquestes etiquetes, és innegable que Carles Salvador, de manera coherent amb la seua filosofia, va practicar l’assaig precisament per la possibilitat que li oferia de treballar amb les idees –les seues idees– com a matèria primera. De treballar-hi i de comunicar-les.
Una anàlisi detallada de l’obra en prosa de Salvador ens permetria explorar les fronteres entre l’assaig literari, la divulgació, l’agitació i el periodisme d’opinió, a més de la narrativa, com tot seguit veurem. Tanmateix, no entrarem a fons en aquestes disquisicions i ens limitarem a oferir algunes pinzellades d’aquella part de la producció salvadoriana que pot considerar-se en l’òrbita de l’assaig. Per això, deixarem de banda la seua considerable aportació lexicogràfica i antropològica, ben analitzada i difosa per estudiosos com ara Àngela Buj o el malaguanyat Pere-Enric Barreda, sobretot pel que fa a aquella centrada en Benassal.
La premsa i les conferències van ser les dues plataformes principals per mitjà de les quals l’autor difongué la seua literatura d’idees. Convé recordar, en aquest sentit, que, segons diu Vicent Simbor en la introducció a Papers de premsa (una antologia dels seus articles), va publicar més de 600 col·laboracions periodístiques (entre les quals també hi ha poemes i narracions, per descomptat). Ho va fer durant tota la seua vida intel·lectual (és a dir, des del començament dels anys vint fins a mitjan dècada dels cinquanta) i en capçaleres valencianes, catalanes i mallorquines de totes les tendències polítiques; heus ací, una vegada més, una prova de l’activisme de Carles Salvador –«l’empresa patriòtica», com en diu el professor Simbor–, que el va dur a publicar allà on fóra possible per a difondre el seu missatge.
Si Joan Salvat-Papasseit fou la seua gran influència poètica abans de la guerra (Ausiàs March i Teodor Llorente ho serien després), Eugeni d’Ors va significar, durant tota la seua trajectòria, un referent per a l’escriptura en prosa (tret de l’expansió avantguardista representada per El maniquí d’argila i L’auca de les oques, adés esmentada). Entre 1921 i 1929, va emular el Glosari orsià en la secció homònima que publicà en diferents diaris de la premsa castellonenca. El fet de publicar en periòdics clarament regionals, sumat a les circumstàncies socials i polítiques del País Valencià de l’època, justifica que el seu glossari tinguera un ressò més prompte escàs. Per descomptat, Salvador no va tindre la precisió intel·lectual ni literària d’Eugeni d’Ors, ni la seua capacitat d’influència, però això no vol dir que aquesta part de la seua producció siga menor: al contrari, moltes glosses constitueixen una de les millors mostres de la pràctica assagística del mestre de Benassal.
També amb un marcat caràcter literari i sota la influència de Xènius, cal destacar tres nouvelles en la línia de la «novel·la ideològica» –en paraules del professor Simbor– que Eugeni d’Ors havia consagrat amb La Ben Plantada, influència reconeguda pel mateix Salvador. Més que les accions dels personatges, importen els seus discursos, les idees que s’hi vehiculen, d’ací que, tot i que no puguen ser considerades obres assagístiques, tenen molts elements que les emparenten amb aquest gènere.
Encara que no tenen, ni de ben tros, la mateixa ambició literària, mereixen una certa atenció les conferències. En primer lloc, té una gran importància simbòlica la que va pronunciar –i quasi segur redactar–, en representació de la delegació valenciana al Segon Congrés d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura celebrat a València l’estiu de 1937, en què podem llegir: «No és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És necessari també moure’s. Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeixement de les nostres personalitats, fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, nacionalistes internacionals, de nostres interessos generals, perquè defensant la cultura particular, peculiar de cada poble –i encara més, de les petites nacionalitats oprimides–, és com es pot arribar a defensar la cultura general, universal».
També foren importants i influents les conferències llegides durant la postguerra a l’ombra de Lo Rat Penat, institució des de la qual posà en marxa els decisius cursos de llengua, una de les poques possibilitats mínimament estructurades d’estudiar valencià durant el franquisme. Fou en una d’aquelles xarrades, titulada «Llorente i els infants», en què postulà el conegut «retorn a Llorente», una clara proposta de reorientació de la poesia valenciana cap a formes més conservadores i tanmateix més acceptables per la societat de l’època (en oposició al tímid avantguardisme que ell mateix havia practicat i defensat públicament durant els anys vint i trenta). Una altra mostra del seu activisme generós és una de les darreres conferències que pronuncià, «A l’ombra del Penyagolosa», una evocació matisadament literària d’aquella muntanya que domina el paisatge de l’Alt Maestrat i l’Alcalatén, que ell tan bé coneixia, i que va llegir al Centre de Cultura Valenciana en un acte organitzat pel Centre Excursionista de València.
Per sort, bona part dels textos referits es troben fàcilment accessibles per al lector. Quantitativament, destaca el Repositori de la Universitat Jaume I (http://repositori.uji.es), que disposa d’un fons extraordinari de documents del mestre de Benassal. Des d’una perspectiva més acadèmica, tant en volums monogràfics com en altres de caràcter miscel·lani, han aparegut edicions molt ben contextualitzades d’articles i conferències, a cura de Barreda i Simbor, com ja hem dit, però també de Vicent Pitarch i jo mateix, entre altres. La tria de Carles Salvador com a Escriptor de l’Any per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de contribuir d’una manera definitiva al coneixement i la difusió de tota la seua obra, incloent-hi aquells textos que hem qualificat ací com a assagístics.
Gonçal López-Pampló. Director literari del Grup Bromera i Professor de Filologia Catalana a la UV
Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015
