La revista degana en valencià

Carles Salvador: la poesia de salvar l’idioma

Obra poètica completa de Carles Salvador, a cura de Lluís Meseguer

Vaig llegir Carles Salvador tard, molt més tard que Vicent Andrés Estellés, clar, però també més tard que poetes castellonencs com Bernat Artola i Miquel Peris. Com molts joves de la meua generació, és pel geni de Burjassot que vaig endinsar-me en la poesia, al batxillerat. Aleshores, de Salvador –que no s’estudiava a l’institut!–, només en coneixia el nom, i tot gràcies al meu avi, gran lector, que me n’havia parlat alguna vegada quan esmentava l’oblidat escriptor castellonenc Enric Forcada Traver. Vaig descobrir el poeta de Benassal pel meu compte, en la universitat, quan estudiava periodisme, però no gràcies al periodisme, sinó a les meues llargues passejades per les llibreries de València durant la dècada dels noranta, que em van conduir a l’edició solvent de Ricard Blasco publicada l’any 1981 per la Biblioteca d’Autors Valencians, a cura d’Eduard Verger, i que recorde haver adquirit a la llibreria París-València una vesprada que anava a visitar el poeta Marc Granell a sa casa, al costat del mercat de Colon.

Com a jove aprenent de poesia, aleshores amb alguns prejudicis, i no pocs, la meua impressió sobre Salvador en aquell moment –fa ja més de vint anys!– va ser la d’una poesia de fòssils ressonàncies, per dir-ho així. La percebia anquilosada, emmidonada, immoderadament preciosista… M’interessava poc. Clar, en aquell moment, jo m’abeurava de Whitman, de Gelman, de Pavese, d’Eliot, de Gimferrer, de Granell…, i fugia d’estètiques que m’ensumava superades o, segons el meu sumari veredicte d’aleshores, limitades per motlles expressius més tradicionals i amanerats. Clar que la limitació, en realitat, era en bona part meua: al prejudici d’agafar el tot per la part s’ha d’afegir que em mancava una visió de conjunt i era incapaç de situar-me en l’època i les circumstàncies socials i idiomàtiques que a Carles Salvador li va tocar viure. Recorde haver parlat sobre això amb un Marc Granell de 40 anys –i amb més visió panoràmica–, qui, amb aquella bonica indulgència que el caracteritza, ja em va augurar que probablement superaria les meues presumpcions líriques post-adolescents i modularia aquesta opinió per valorar amb més justesa l’obra salvadoriana.

I així és. Quan vaig tornar a publicar poesia, fa més o menys una dècada, vaig rellegir l’edició de Blasco, i de nou fa poc, a la vista del seu aniversari. I per fi, molt recentment, he tingut el plaer d’accedir a l’obra completa de Carles Salvador en la magnífica edició del professor Lluís Meseguer, servida per Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Durant aquestes darreres lectures de maduresa –i més encara després de gaudir amb l’estudi introductori de Meseguer–, el que sovint m’he preguntat és: com s’ho feia Carles Salvador? És a dir, com en aquella època va poder nàixer un poeta tan sòlid. Avui tenim més biblioteques, més mitjans, universitats, Internet, però cal pensar que parlem d’un poeta vivint a Benassal dels anys trenta, amb mitjans de comunicació i de transport molt precaris, per no dir inexistents, i fent servir literàriament una llengua sotmesa a un procés d’extermini. Com s’ho feia Carles Salvador? Com i de quines fonts es nodria literàriament? Si atenem als seus primers llibres publicats en la dècada dels anys vint, podríem gairebé concloure –erròniament, per descomptat– que Carles Salvador ja va nàixer poeta, perquè, més enllà dels rastres llorentins o noucentistes, el creador no s’exposa amb provatures, sinó poemes ja consistents i ben travats.

Per bé que Meseguer ja ens avisa que estudiar aquesta qüestió és una assignatura pendent, és molt d’agrair que la seua investigació ens acoste una primera resposta a la qüestió de com era l’accés a la cultura per a un escriptor de l’època i de quines fonts Salvador probablement es va nodrir. Meseguer remarca el paper de la premsa com a mecanisme de recepció de les influències d’autors estrangers, així com les traduccions d’agència d’El Sol o La Veu de Catalunya, entre d’altres, i també algunes revistes barcelonines: «Com, sinó per referències indirectes, un escriptor valencià podia teoritzar sobre la independència d’Irlanda, o la Revolució Russa, abans dels llibres d’Aragon o Gide (¡si els van llegir mai, llevat d’escadusseres traduccions breus!), i aplicar-ne les conseqüències a la situació valenciana?».

Tot i aquestes fonts de coneixement, quan Carles Salvador començà a publicar poesia, no existia una poètica reconeixible, cap cànon consolidat –ni tan sols en vies de consolidació!–, producte d’un seguit de generacions poètiques, tal com després sí que n’hem estat hereus els poetes de la meua generació, que ja comptàvem amb una poètica catalana de referència i també amb una valenciana de posguerra en Estellés i en posteriors generacions dels Setanta i dels Vuitanta. Vull dir amb això que, quan Salvador comença, quasi tot estava per fer. I cal insistir que, tot i així, en els primers llibres publicats per Salvador, és sorprenent com ja ens enlluernen imatges que no són les de cap aprenent. En Plàstic (1923), el seu primer llibre publicat, topem amb petites joies com aquestes: «Si sobtadament desperto / sé que em guarda un paradís / car mon somni és mel d’abella / i el meu viure cel tranquil». O en el segon, Vermell en to major (1929): «Bé sabran dir les gavines / quines dents té ara la mar / que semblen veles llatines». O també: «Rossinyols des de l’arbreda / fan refils tan sorprenents / que les notes són esferes / de cristall i son d’argent» .O aquest altre més efectista: «Onomatopeiques tic-tac, tic-tac, / queixalades del temps / quan mastega». Per tant, a efectes pràctics, no és de cap manera sobrer insistir avui dia en la necessitat de llegir Carles Salvador sense cap mena de prejudici, un poeta que de bon començament presenta ja una alta consistència, un gran ofici i una capacitat per crear imatges poètiques potents, independentment, o precisament, per les primeres influències llorentines, i després les avantguardistes i postsimbolistes.

Per un altre costat, s’ha dit a vegades exageradament –per bé que ell mateix així ho va reconéixer–, que Salvador escrivia poesia solament per amor i servei a l’idioma, per damunt de qualsevol altra motivació, és a dir, que donava preferència a la qüestió lingüística i formal, per sobre de les emocions i motivacions humanes. Però això és destriable? Alerta, doncs, amb la relliscada: acceptar aquesta tesi significaria ignorar que les motivacions lingüístiques no són emocionals o emotives. És a dir, fóra relegar-les. El mateix Salvador, segurament per això, ho reconeix sense cap complex i ho deixa per escrit: «Utilitzo la poesia per l’íntim goig d’escriure la meua llengua». Tot i això, caldria una breu disquisició. Llegint el seu Rosella, del poemari Rosa dels vents, vaig recordar-me de la rosella del Paul Celan. La subordinació dels aspectes psicològics del poema a la seua predilecció per l’afaiçonament de l’idioma no invalida, ni de bon tros, el seu quefer líric, per bé que –no ens enganyem tampoc!– indubtablement el determina. I el cas és que, pocs anys després, a Sttutgart, Paul Celan ja estava preparant el seu poemari Rosella i memòria (Deutsche Verlags-Anstalt, 1952) amb ferramentes del surrealisme i de expressionisme.Vull dir amb això, que, mentre Carles Salvador, al País Valencià, havia de cosir i sargir perquè l’idioma es moria, el celebrat Paul Celan, a Alemanya, en canvi, es dedicava sense complexos a forçar fins a l’extrem –i sense conseqüències lingüístiques!–, les costures de la llengua alemanya. La diferència és substancial, per no dir immensa, entre un poeta que escrivia sense drets lingüístics i que havia de construir, cosir, polir, alçar l’idioma, i un altre que, al centre d’Europa, exercia plenament aquests drets –sense ni tan sols saber que els tenia– i que es permetia el bell luxe de tibar formalment el llenguatge fins a l’esquerda. I cal insistir en això cada vegada que algú puga caure en el prejudici de dictaminar que la poesia valenciana de l’època anava “endarrerida”, o resultava “anquilosada”, en relació a la resta Europa o al castellà.

Per acabar, destacar només dues coses de l’estudi de Meseguer que als poetes d’avui ens poden fer sentir molt més propers a la seua poètica. Per un costat, una definició que Carles Salvador dóna sobre la poesia i que enllaça amb allò dels prejudicis lírics. Recorde que Granell deia i sol dir encara: «La poesia és música feta paraula». Sorprenentment, em trobe Salvador fent la següent definició de poesia en l’antologia «Els dotze valencians»: «Inspiració feta paraula viva, ço és, feta ritme que raja de dins a fora». Per un altre costat, és també revelador un passatge de la conferència inèdita que Carles Salvador va pronunciar a Lo Rat Penat l’any 1935, titulada El meu concepte de poesia, i que té grans afinitats amb el meu concepte d’imatge poètica quan experimente amb la videopoesia: «La poesia és pastada amb imatges i tot poeta farà bé en no involucrar imatges i anècdota quan no hi ha anècdota productora d’emoció. / Una cosa és fer poesia una altra és escriure-la. Tots, qui més qui menys, fem poesia […]. Fer poesia és concentrar-se i gaudir de les cogitacions emocionals […] és un gaudi espiritual […]. La cosa alada ha d’ésser materialitzada; la cosa impalpable ha d’esdevenir plàstica».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top