Tens 0 productes a la teua cistella
Carles Salvador, defensor de la prosa
Els lectors segurament tindran ben arrelada la idea d’un Carles Salvador gramàtic i poeta i, sens dubte, les aportacions en ambdós àmbits van ser d’importància cabdal. No seré jo qui ho discutirà. Però sí que m’agradaria destacar l’aportació salvadoriana en el camp de la narrativa, potser massa relegada a un obscur segon pla, al caire de l’oblit. I no és just, perquè la vàlua intrínseca d’algunes de les aportacions salvadorianes reclama la nostra atenció.[1]
L’autoconfessat «polític de l’idioma» no podia defugir un buit anòmal i perillós en la nostra recuperació literària de la Renaixença ençà: l’alarmant absència de prosistes. No vull negar, doncs, la militància patriòtica, però tampoc no vull oblidar l’elecció creativa d’un gènere pel qual Carles Salvador sentia vertadera vocació i no sols deure militant.
L’any 1928 aprofitava les planes de la revista Taula de Lletres Valencianes (número 14, novembre) per llançar una proclama de títol ben diàfan: «Elogi de la prosa». Fou un lúcid al·legat, una vertadera crida desesperada. Al capdavall, sabia que els novel·listes resultaven imprescindibles per a conquerir el gran públic. I a la raó sociològica afegia la raó lingüística. Hi defensava una gradació en la dificultat que del llibre de poemes, sobretot si es tracta de poesia ordinària, va al llibre literari de proses, passa per la novel·la i desemboca en l’assaig. Com que no hi havia novel·listes ni assagistes, la conclusió proclama és nítida: «Cal fer prosa, perfecta prosa. Amb ella obtindrem el degut cultiu de la llengua, l’interés del poble i el bressol dels poetes genials que són –sense paradoxa– el major i millor elogi que de la prosa pot fer-se».
I, és clar, si demana, o gairebé exigeix, que els poetes giren els ulls envers la prosa narrativa ell no podia quedar-se’n al marge. I no ho va fer. Carles Salvador predicava amb l’exemple. La producció de narrativa salvadoriana és conformada per un nombre respectable de contes i novel·les curtes, en bona part inèdits. Ací no puc detenir-me a comentar-la tota, per dificultats d’espai, però en les obres citades en la nota 1 el lector pot trobar-ne la relació completa. Hi ha des del seguiment del mestratge orsià fins als contes infantils. Ara, ací, crec molt més interessant detenir-me a destacar aquelles obres més dignes de ser recuperades.
La joia avantguardista
L’epígraf d’aquest punt ha sigut escollit amb tota la intenció. Així, l’ambivalència de joia no és una casualitat, és ben buscada: vull referir-me a la joia com a alegria i també com a joiell o peça preciosa. Carles Salvador travessà per un període d’explosió vital (la joia de viure) durant els anys vint i trenta, coincident amb la incursió avantguardista (o filoavantaguardista, si voleu), període en què va escriure la poesia, narrativa i teatre més brillants amb diferència. I és per açò, per la gran qualitat d’aquesta producció, que també he proposat qualificar-la de joia. En concret m’estic referint, pel que respecta a la narrativa, a les novel·les curtes titulades El maniquí d’argila (Nostra Novel·la, València, 60, 1931), L’auca de les oques (Clarisme, Barcelona, 31, 32 i 33, 1934) i els set microcontes titulats «Era un enginyer» (Taula de Lletres 3, 1927), «L’humorista» (Taula de Lletres 3, 1927), «Un pare i un fill» (Taula de Lletres 3, 1927), «Aquell poeta líric» (Taula de Lletres 9, 1928), «Aquell jove de la finestreta» (Taula de Lletres 19, 1929), «La dona més vella del món» (Taula de Lletres 19, 1929) i «El mestre» (inèdit i publicat pòstumament al llibre Narrativa, citat en la nota 1.
Els set contes qualificats de microcontes o microrelats, entenent el microrelat en una accepció àmplia pel que fa a l’extensió, qüestió molt espinosa en què ara no puc detenir-me, no mantenen una adscripció tan compacta a l’Avantguardisme com les dues novel·les curtes. Però, a més de participar de l’extrema brevetat i del desenllaç sorprenent propis del microrelat, hi trobem una atmosfera humorística a «Era un enginyer», «L’humorista», «Un pare i un fill» i «La dona més vella del món»; o satírica a «El mestre»; o paradoxal a «Aquell jove de la finestreta»; o de recreació d’un petit univers diegètic irreal de possible parentiu surrealista a «Aquell poeta líric». És cert que aquestes atmosferes són habituals dels microcontes o microrelats, però també les podem relacionar amb l’humorisme reivindicat pel Cubisme, a més d’un factible influx del Surrealisme, més patent a l’últim microconte. Són un conjunt de petits i deliciosos relats, vertaderes joies en el món literari valencià de l’època.
El maniquí d’argila presenta el tema de la lluita entre els dos components del gènere humà: la carn i l’esperit. La carn o argila poderosa que dificulta l’enlairament espiritual i converteix les persones en maniquins sotmesos. És una temàtica molt sovintejada, gairebé obsessiva, però resolta literàriament de maneres molt diferents segons l’obra: des de l’enfocament melodramàtic i fulletonesc fins a la gosadia innovadora, tant en l’àmbit de la història com en el del relat, d’aquesta mateixa o de L’auca de les oques. L’estructura, repetida en totes dues obres, consisteix en el joc de dos nivells narratius: un relat primer o diegètic que emmarca el relat segon o metadiegètic en forma de somni, que és al capdavall el més important. El narrador primer, Don Carles (mestre del mateix nom que l’autor) esdevé també el narrador segon gràcies al recurs al somni durant la migdiada, quan deixa escapar els fantasmes sexuals del subconscient. És un cas no gaire freqüent de doble narrador (identitat de narrador extradiegètic i intradiegètic). Tot el somni, com deia, no és més que l’eixida a la superfície del món reclòs al subconscient, a les profunditats del jo, un món soterrani, oníric, dominat pel sexe –ja ho deia Freud– o per l’argila en la denominació més poètica de l’autor. O, com afirma Don Carles en despertar-se del somni per concloure el relat: «Ah, carnassa, carnassa, que te manifestes en somnis evadint-te a la realitat del subconscient». Cal assenyalar les referències al Surrealisme amb la reivindicació del món del subconscient i la fluència de les imatges en llibertat. Igual que el joc amb els signes matemàtics que recorren el relat, possible influència dels postulats futuristes, des dels subtítols («Polinomi», «Binomi», «Ell x Ella = infant», «El + perseguit pel –», etc.) a qualsevol indret del text («π r2», «π =3’1416», «f(x,y,z) = 0», «(a,b,c) cor =…»).
L’auca de les oques aprofundeix la gosadia avantguardista ja anunciada a El maniquí d’argila. Amb la mateixa estructura, el joc del relat primer, ara assumit per un narrador extern o heterodiegètic, i un relat segon, igualment assumit per un narrador extern: el somni del Mestre d’Escola, en què ell no intervé com a actor, Salvador obri de bat a bat les portes del subconscient deixant eixir tota mena de tabús tancats fins aleshores en la penombra del món interior, i no sols sexuals, sinó també socials i polítics. A més, la prosa és bastida damunt una descàrrega contínua d’imatges en llibertat, que podem relacionar amb el Surrealisme. El llenguatge poètic que revestia El maniquí d’argila és ara molt més accentuat, farcit d’una imatgeria lliure, onírica, potent, capaç d’ajudar decisivament a la construcció d’aquest món estrany, el propi del somni. Una vegada més, el Mestre d’Escola permet ser entès com la contrafigura de l’autor mateix i el «hall d’un xalet en un balneari de muntanya» tampoc no sembla gaire arriscat localitzar-lo a la Font d’En Segures de Benassal. El relat segon o metadiegètic (el somni) ocupa la quasi totalitat de l’obra amb quatre episodis, aglutinats pel gitano que condueix les tres oques i recorre el nivell primer o diegètic i el segon del somni, el pastoret i la molinereta i el Professor Barbaflorida. Fins i tot inclou un cal·ligrama, de filiació cubista, l’únic que va publicar l’autor. Al capdavall, una obra tan atrevida per al món literari valencià que va decidir publicar-la a Barcelona.
[1] El lector interessat pot consultar el meu llibre Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, Diputació Provincial de València, València, 1983, pàg. 216-241; el meu «Estudi preliminar» a Carles Salvador: Narrativa, Denes, Paiporta, 2008, pàg. 7-57, i l’article de Vicent Alonso «La narrativa de C. Salvador (a propòsit del recull La carn també somnia)», Caplletra 16 (primavera 1994, a cura de M. Pérez Saldanya i V. Simbor), pàg. 183-198.
Vicent Simbor Roig. Universitat de València
Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
