La revista degana en valencià

Carmelina al Carme

10/11/2020

Prou dels ciutadans que han visitat el Carmen al cap i casal aquests dies, s’han assabentat que va existir una poetessa de nom Carmelina Sánchez Cutillas, aleshores he vist com alguna gent experimenta certa perplexitat: una dona escriptora i en valencià. Doncs, oportuna i encertada exposició al “Centre Cultural El Carme”, puix ens ha acostat a l’obra literària i l’entorn d’aquesta dona que formà part d’una generació, la de la postguerra, que en va sobreviure a la penúria material i la indigència cultural imposada per la victòria franquista.

En aquella foscor calia fer allò que en un poema de la nostra escriptora que ho resumia així: “Per tot açò és un intent de rebel·lió / massa lleu, un intent només/que viu el que la flama d’una foscor/i es fon després de cremar-nos els dits./ I pense que les meues idees/-i la carn també-/em cruixen d’indecència i de pecat/. Escriure, i fer-ho en valencià en aquells anys cinquanta, era una mena de rebel·lió sense cap dubte, en tant que vindre de dones com Carmelina Sánchez, Beatriu Civera, Maria Ibars, Maria Beneyto, o com en altre camp feu, el de la música i l’art, Matilde Salvador.

Imagine, doncs, com seria la situació d’eixe exili interior cultural valencià, com deia Carmelina “Formen una minoria/orgullosa, autosuficient,/aliena a la societat/incomprensible d’on hem/eixit, apartant-nos de totes/les seus forces immutables” Certament deguem molt a tot eixe conjunt de dones i homes que van saber resistir i mantenir una cultura pròpia. Eixa gent, a més a més de les dones esmentades, té noms: Vicent Andrés Estelles, els mestres Palau i Asensio, Soler i Godes, Carles Salvador, Miquel Duràn, Xavier Casp, Manuel Sanchis Guarner, Fuster…, per citar alguns noms.

Reivindiquem i recordem. De segur que d’haver optat majoritàriament pel castellà, i els valor imperants, en comptes de fer-ho per una llengua parlada però, marginada de la vida pública i intel·lectual, com és era nostra, les persones d’eixa  minoria serien més conegudes i reconegudes.

Ah, he esmentat a Xavier Casp, juntament amb els altres noms, fins i tot amb el de Joan Fuster, ho faig sabent que alguna gent que em coneix es sorprendrà, aleshores he de dir que parle del Casp aquell poeta que acudia als Jocs Florals de la Llengua Catalana i fou guardonat, i, que tanmateix, impulsà l’Editorial Torre en la seua primera època.

Aquestes coses són el signe que quelcom va canviant, malgrat que encara amb bastant dificultats, com hem pogut veure amb el cas d’un ajuntament, el qual va esborrar el nom del nostre més gran escriptor i pensador contemporani del llistat dels carrers. Acabe reiterant: una mostra, la del Carme, que es clausurà el diumenge passat, encertada i més que oportuna.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top