La revista degana en valencià

Carod Rovira: «Espanya, democràcia i respecte a la diversitat són incompatibles»

En algunes ocasions, entrevistar una persona et permet esprémer la història més recent, aquella que encara no està escrita; de vegades, ni a les xarxes socials. Havíem quedat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, al carrer de Sant Ferran de València. Vam pujar al terrat a fer les fotografies que acompanyen aquestes pàgines amb el campanar de la Seu com a observador de la ciutat. Josep Lluís Carod Rovira, en la distància curta, resulta encantador, una qualitat que tenen les persones que diuen el que pensen i fan també el que diuen. Podràs estar-hi o no d’acord, compartir o no les seus idees, però encisa escoltar aquest personatge històric de la història recent, present i futura de Catalunya.

Vosté va estudiar el batxillerat en un seminari. Això el va marcar?

Aquella experiència va ser molt positiva. Va ser la primera vegada que accedia a una gran biblioteca amb milers de llibres, i en ple franquisme vaig veure molts llibres en català i vaig descobrir els grans poetes en llengua catalana.

El seu pare de Saragossa i la mare de Cambrils…

El meu pare havia estat xofer adjunt del Negrín i de la Pasionaria. Ell era carrabiner durant la guerra, i després, quan els carrabiners es van fusionar amb la Guàrdia Civil, hi va estar una temporada però se’n va sortir. Ma mare era de Cambrils, d’una família de pescadors de tota la vida.

Diuen que va arribar tard a matricular-se de periodisme. Hauria sigut un bon periodista?

Sempre he tingut una gran passió per escriure i per explicar les coses que veig…

El que està clar és que mai ha passat desapercebut…

La veritat és que no. Supose que en temps d’uniformitat, mantindre una opinió pròpia i diferent sempre et fa ser distint dels altres. Potser això explique per què sempre he tingut una certa fascinació per la dissidència, per l’heterodòxia… Aquelles persones que han estat capaces de mantenir les seues conviccions en un context desfavorable sempre m’han generat simpatia.

Vosté hauria triomfat en la diplomàcia vaticana?

La diplomàcia vaticana té moltes maneres d’expressar-se, i evidentment hi he pogut fer coses que han pogut cridar molt l’atenció, però he fet altres coses diplomàtiques que m’emportaré a la tomba. En aquesta vida, quan un està convençut d’una causa, l’ha de defensar i ha d’utilitzar tots els mitjans pacífics per a dur-la a terme. Clar, una cosa és ser pacífic i altra ser imbècil.

 

Quina és la cosa de la qual més se’n penedeix d’haver fet?

El meu principal error en política va ser pensar que tothom que feia política ho feia per ideals, per convicció. Et trobes que a tots els partits hi ha gent que no fa política per ideals, sinó per interessos personals.

I de quina per no haver-la feta?

En el temps que vaig estar en llocs de responsabilitat política vaig fer el màxim que vaig poder fer. Quan era vicepresident vam estar a punt d’obrir una delegació de la Generalitat a les Balears i una de les Balears a Catalunya, però això només tenia sentit si féiem el mateix amb el País Valencià, i aquí no era possible. Aleshores, vaig decidir que era millor no fer-ho, que no pas fer-ho només a les Balears.

El 28 d’octubre del 73 el van empresonar per formar part de l’Assemblea de Catalunya. Com ho va viure?

Els torrons me’ls vaig menjar a casa. Van ser dos mesos. Molta gent recorda aquell dia perquè un tal Johan Cruyff va jugar per primera vegada en el Barça. Recorde que estant al calabós se’ns va acostar un policia i ens va dir: «Tranquilos, yo soy de los vuestros», i un va dir: «Hòstia, un policia demòcrata!», i ell va dir: «¡Qué coño! ¡Soy del Barça!». Recorde que vam començar a menjar l’agenda per evitar que es feren amb els telèfons i les adreces. Va ser la primera i única vegada que he menjat paper!

–Llevat de ser president de la Generalitat, ho ha fet tot…

Mai no em va passar pel cap que em dedicaria a la política i que arribaria a ser vicepresident de la Generalitat o president d’un partit. Ho feia per convicció. L’única cosa que no he volgut ser és diputat a Madrid. Quan vaig sortir escollit en 2004, vaig cedir el meu lloc a Agustí Cerdà. Jo el que volia demostrar és que el poble català avalava la meua gestió, i va quedar clar amb 8 diputats, 4 senadors i 650.000 vots, el màxim de vots que s’ha tret mai fins ara.

Li agrada el poder?

No, m’agrada la política. El poder pot interessar en el moment en què permet modificar les coses, però el poder pel poder no m’agrada.

Com va ser el pacte amb el PSC?

Sense allò no tindríem açò. Sense allà no seríem ací. Després de 23 anys de govern de CiU vam pensar que era fonamental la cohesió social i nacional per portar endavant un projecte de país. Si els Estats Units podien tenir un president negre, Catalunya podia tenir un president nascut a Andalusia. Per això ens vam abocar directament a fer l’Estatut. Sense l’Estatut ara no seríem ací. Calia que el primer partit de l’oposició fóra un partit catalanista (CiU), i convenia tenir el PSC neutralitzat dintre del govern. Si la cosa sortia bé i s’aprovava l’Estatut, érem cada vegada més a prop de l’objectiu. Si no sortia bé i te’l retallaven, la reacció seria l’actual.

Com és Montilla?

És molt més divertit que no pas alguns del seu govern. Ell va ser dels primers que va sentir el tema de la desafecció que molts catalans tenien cap a Espanya.

I Pasqual Maragall?

Tinc un record positiu d’ell. Procure no parlar massa d’ell perquè ara no està en condicions de rebatre les afirmacions. Un dia em va dir: «Tenies raó: amb Espanya no hi ha res a fer». I li vaig dir: «Per què no ho dius?», i ell va dir-me: «Perquè m’he passat tota la vida dient una altra cosa». Li vaig explicar que, per això mateix, el que ell diguera tindria més valor.

Tornaria a reunir-se amb membres d’ETA?

Tornaria a reunir-me si gràcies a la meva conversa aconseguís salvar alguna vida. Recorde que la primera persona que em va donar les gràcies per aquesta reunió va ser un guàrdia civil a Mallorca, i em va dir: «Gràcies a vosté alguns estem més tranquils. Sé que mai ningú li ho agrairà en públic». I la segona persona era diputat del PP al Parlament català. El que passava és que els qui parlaven amb ETA representaven estats, i jo no, i això era intolerable!

En un moment determinat vosté s’atura i deixa el camí lliure a Joan Puigcercós. Per què?

Hi ha una campanya de moobing contra mi per ocupar el meu lloc. Un partit són tres coses: algú que faci un discurs i el renovi, algú que sigui cartell electoral, i algú que tingui el poder de l’aparell orgànic. Jo m’ocupava de les dues primeres, i va haver-hi un moment en què Puigcercós va tenir tot el poder de l’aparell orgànic, se’m va fer insuportable i me’n vaig anar a casa.

Tants anys al govern i no vau descobrir els negocis dels Pujol?

No, perquè les irregularitats no consten en els pressupostos!

Les traïcions de les persones que coincideixen en la ideologia són les que més mal fan?

Sí, perquè ho posen tot en qüestió, perquè no te les esperes.

Artur Mas és un gran polític?

Les circumstàncies de la història l’han situat en un moment excepcional i que en aquests moments veu molt clares dues coses: que ell com a persona davant de la història no pot fer marxa enrere, i que ell amb el partit que ha heretat no pot fer marxa endavant, perquè és el símbol d’un passat que cal superar.

La situació catalana actual és mèrit de Rajoy?

D’entrada, sempre ha existit una tendència independentista catalana. Si a això sumes el fanàtic tancament mental dels polítics espanyols, tens la situació actual. Si l’Estatut el deixen viure, de cap manera seríem avui en el punt on som. Quan el Tribunal Constitucional el tomba, hi ha molta gent que aquell dia es fa independentista, i pensa que amb Espanya no hi ha res a fer. Espanya, democràcia i respecte a la diversitat són incompatibles. Espanya és al·lèrgica a la diversitat. L’única via possible és la democràcia, i la democràcia és un referèndum.

I si en el referèndum ix el NO amb una xicoteta majoria?

Si portem 300 anys esperant i som capaços d’haver arribat fins al 48 %, esperem dos, quatre o els anys que calgui, però mai renunciarem a la nostra llibertat com a poble. El problema no és que els del 48 % tinguem paciència, sinó què faran els demòcrates espanyols quan guanyem, si acceptaran el resultat de les urnes.

I la independència de Catalunya beneficiarà el País Valencià?

I tant! És evident perquè, d’entrada, la societat catalana haurà demostrat que, quan un poble vol una cosa, és capaç d’aconseguir-la. Haurà demostrat que un pot viure millor sense renunciar, maltractar i marginar la llengua, la cultura i la identitat pròpia. Veureu que és possible ser valencià i viure dignament, que és possible administrar els vostres recursos per fer que de Vinaròs a Oriola siga una terra amb qualitat de vida material, cultural i democràtica. I, a més, veureu que la vostra llengua serà una llengua d’estat, que la parlareu a la Unió Europea, als mitjans de comunicació i a tot arreu.

Ja per finalitzar, Josep Lluís tornarà a ser candidat?

No crec que torni a ser militant d’un partit polític. Si en el futur puc arribar a tenir un compromís polític més concret, no m’ho he plantejat i ningú m’ho ha proposat. De moment influeixo en la política a través de presència en els mitjans.

 

Entrevista publicada al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top