Carrer Major de Castalla

Els problemes. En el món de la cultura, encara que s’actue amb diligència, «els problemes» són sempre «problemes relatius»: no hi sol morir ningú perquè no l’operen a temps, no hi ha dones violentades, no sol haver-hi xiquets que es queden sense escolaritzar i per tant condemnats a la indigència intel·lectual, no hi ha persones amb risc d’exclusió social que es congelen en hivern per no poder pagar la calefacció o la llum, ni sol haver-hi persones aturades de llarga durada amb càrregues familiars o iaios octogenaris que són desnonats perquè no poden pagar el lloguer d’un habitatge que és la seua llar. Aquests són problemes «de veres», contrarietats fatídiques que afecten la qualitat de vida de les persones, condicionen la supervivència de les famílies i esmicolen la dignitat dels perjudicats. Aquests són assumptes que han de resoldre les conselleries, les regidories i els ministeris d’Educació,  Igualtat i Convivència, Sanitat, Habitatge i Economia.

Potser és per això que els «problemes» vinculats a la cultura sovint no deixen de ser «dificultats passatgeres», «eventualitats», «adversitats», «incomoditats» més aïna innòcues que les administracions públiques —perquè entenem que són els gestors naturals i preeminents de la cultura— solen tractar amb condescendència i en un segon terme. Un altre tema és que hi haja una política cultural centrada en els interessos del nostre país: no hi entrarem ara.

Museus, espais culturals i escriptors. Els museus arqueològics, els espais d’art contemporani, les cases museu i la resta d’indrets similars són llocs que serveixen per a exposar objectes esguitats d’història, llibres, records, estris amerats de sentiments i on van les persones que donen sentit a tot açò. Les persones són els fils que teixeixen la xarxa imprescindible entre allò que va ser i allò que volem que continue sent vigent. La casa museu d’un escriptor pot ser un bagul dels records ple de teranyines, però ben gestionada esdevé la memòria viva de les aspiracions de tot un poble, de la cultura que ha fet possible l’existència d’aquest escriptor, qui alhora ha fet possible l’existència d’aquesta cultura, com una circulació sanguínia que s’alimenta recíprocament.

Tenim un problema. No tenim una Casa Museu Enric Valor, ni a Castalla ni enlloc. La casa del Carrer Major de Castalla on va nàixer Enric Valor i Vives és actualment propietat de la Generalitat Valenciana. Sembla que no hi ha manera, no hi ha voluntat de-qui-hauria-de-tenir-ne o no és una prioritat que aquesta casa siga la Casa Museu Enric Valor reclamada per preservar i divulgar la vida i l’obra de l’insigne escriptor que ens deixà un llegat literari considerat un dels millors exemples de patrimoni cultural universal amb accent valencià.

Ben probablement el problema no és solament que la casa on va nàixer el xiquet Enric Valor no pot ser ara mateix la Casa Museu Enric Valor. L’amic Víctor Fajardo —castellut implicat en la vida cultural del poble i còmplice de batalles incruentes lliurades pel bé de la cosa pública— m’apuntava fa poc una solució, potser ingènua, per com és d’elemental, però altament efectiva. Si el problema és la casa pairal —un habitatge estret i abandonat sobre el qual cal fer una intervenció arquitectònica important, carregada d’entrebancs legals per la cessió— seria més fàcil i més adient habilitar-ne una altra del mateix Carrer Major, una casa senyorial propietat de l’ajuntament —i per tant propietat del poble— més gran, més ben conservada i amb prou espais per a allotjar personatges de rondalla i habitants distingits de Cassana. Comprove, en escriptura gairebé sincrònica, que l’amic Vicent Vidal també aporta la mateixa idea: «Una casa museu d’un escriptor, o d’una escriptora, no cal que siga el lloc on va viure, sinó el lloc on en viu ara la memòria físicament». La solució és tan simple que em fa pensar que aquest no és el problema real. No obstant això, fem-ne un pensament.

Imaginació. En qualsevol cas, posem-hi solució. En un territori que s’ha erigit «capital de la fantasia» —el món de Valor— hi ha d’haver necessàriament solucions imaginatives, si més no, propostes d’acord ben fonamentades. Qualsevol pacte és el resultat d’una cessió de pretensions per part dels qui intervenen en el tracte. Arribar a un acord a partir de postures molt distants —en aquest cas els extrems són tan allunyats com el «sí» i el «no»— implica necessàriament una rebaixa en el llindar d’exigències de tots els contendents. Això, ho saben molt bé els qui aspiraven a un diàleg —inexistent o com a mínim invisible— entre el Govern de Catalunya i el Govern de l’estat respecte  al procés sobiranista català. També ho sabia mon oncle Blai, «l’home bo» que dirimia desavinences pels recs, per les fites dels bancals o per les dèries imaginatives —i segurament ben legítimes— del veïnat del rodal.

Fet i fet. Primera. Al carrer Major de Castalla tenim la casa pairal d’Enric Valor, una casa de tres plantes, amb espais per fer-hi habitacions temàtiques i un jardí de les Rondalles. Tancada amb pany i forrellat, inaccessible. I si hi mantenim a la façana la placa que acredita el naixement de l’escriptor il·lustre i traslladem Dimonis fumadors, Comencildes, Tombatossals, Queixalets o Aleixos ambiciosos tres cases més cap a la dreta… o cap a l’esquerra?

Fet i fet. Segona. Generalitat Valenciana, Ajuntament de Castalla, Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, entitats que treballen pel bon llegat de l’obra valoriana: voleu, volem, una Casa Museu Enric Valor a Castalla? Volem un espai museístic a Castalla que faça una simbiosi entre el realisme màgic mediterrani i la fantasia creada a l’empara d’un marc cognitiu valencià? Entre el «sí» i el «no» absoluts hi ha cabuda per a tres o quatre matisos que comencen per «sí», amb accent afirmatiu.

Fet i fet. Penúltima. Sovint diem que els temps de les polítiques —el tempus de la política— són diferents dels temps de la vida real, del pa de cada dia, de les alegries i dels maldecaps que ens empenyen a sobreviure a la quotidianitat. De vegades les propostes d’acord més senzilles són les que no es veuen, malgrat ser evidents, amb permís de les urgències i de les prioritats. Cal saber mirar en la direcció més ben assenyalada. Algú necessita una brúixola? Toqueu a la porta d’Enric Valor. Carrer Major de Castalla, número per determinar.