Carrer Túria, 49-51

25/08/2021

Peu de foto: Negocis i famílies amenaçades per l’especulació urbanística al carrer del Túria de València

Mentre es mantenien els tancaments perimetrals de caràcter autonòmic, ressonaven les primeres maletes dels turistes que arribaven a València a gaudir de la primavera. A mesura que les restriccions s’han alçat a escala espanyola i europea, la represa del turisme s’ha fet evident. L’italià, el neerlandés, el francés i l’anglés tornen a sentir-se a les terrasses del Carme, als pisos turístics de Russafa o al tramvia que duu a la mar. A poc a poc, es recupera un batec perdut i, amb ell, una activitat social que en certa mesura enyoràvem, però que al mateix temps temíem.

La crisi de la covid no ha remogut les consciències com alguns esperàvem. Per descomptat, s’han publicat papers sobre les arrels socials de l’epidèmia, sobre la seua relació amb el canvi climàtic, la desigualtat global i el capitalisme neoliberal, però tot això és anecdòtic per al conjunt de la població. La pandèmia no ha suposat un trasbals moral ni ètic. La major part de la gent s’ha estimat més mirar cap avant, amb el desig de reprendre la vida normal tan prompte com fora possible, fins i tot si això implica sacrificar unes quantes desenes de persones cada dia. Mentre siguen els altres, tot va bé.

Enviscats en un futur que s’ajornava, no hem aprofitat les pauses imposades per a reflexionar sobre el nostre model de vida. Tampoc hi ha hagut un moviment social que canalitzara les possibilitats transformades, ni cap lideratge potent (fora d’excepcions com el Papa Francesc, Joe Biden o, a la seua manera, Angela Merkel) que ens convidara a mirar als ulls de la malaltia. A Espanya, els resultats electorals a Madrid fan pensar que la carta liberal podria guanyar la partida.

Abandonades al dogma de la lliure circulació del capital i de les persones, les ciutats tornarem a patir la cara més fosca del turisme i de l’especulació immobiliària, que devora lentament la nostra vida en comú. A València, els números 49 i 51 del carrer Túria poden convertir-se en un emblema tràgic d’aquesta deriva. Exemple de vida de barri, amb un restaurant, una escoleta i 16 famílies, aquests dos edificis es podrien convertir en un fred artefacte d’apartaments turístics. La mobilització dels col·lectius veïnals, cada vegada més visibles, i el suport de les administracions, aparentment preocupades, podrien evitar l’enèsima desfeta, però no ho tindran fàcil. «Compren i venen. Jo no em pertanyo», va escriure Joan Fuster en un aforisme memorable, ara fa més de seixanta anys. El mateix Joan Fuster que va traduir La pesta, d’Albert Camus, un dels llibres que millor il·lumina el temps que estem vivint. Mentrestant, i contra el desànim, farem pinya, perquè «Túria es queda».