Carrers amables?

A voltes les rutines del dia a dia no ens fan conscients d’una varietat de freqüents situacions molt incòmodes, malgrat que davant els nostres nassos hi ha moltes evidències. És el cas que en els carrers de les ciutats i pobles del País Valencià molt sovint moure’s a peu no és agradable – trobem obstacles, brutedat humana i animal, patinadors incívics…-, ni resulta segur, ni facilita socialitzar, ni tampoc anar en bicicleta… Afegim que en parcs, bulevards, places… els arbres, quan n’hi ha, són plantats de forma que deixen innecessàriament espais assolellats entre ells, així quan fem trajectes no estem protegits de la intensa calor. En el disseny urbà hi ha un excés de formigó que augmenta la preexistent ’illa de calor urbana. Aquestes vivències contínues acaben convertint-se en una naturalitat assumida com a inevitable. Tot açò té molt a veure en com les autoritats públiques planifiquen, en la manera d’assignar els usos del sòl entre voreres, calçades, interseccions, espais verds, aparcaments…. La inseguretat derivada d’una planificació urbana que prioritza el cotxe no es materialitza en una sinistralitat més alta, perquè ací -com en altres circumstàncies- les persones adaptem el comportament a fi de reduir riscos que poden ser greus. Açò tapa, i no poc, la miopia o negligència d’autoritats i tècnics (?).

La nostra xarxa urbana és el resultat d’una mentalitat rígida, de curt termini, aliena a innovacions exitoses… És clar que s’estableixen límits de velocitat (al mateix temps que hi ha tolerància a les transgressions), i altres mesures de seguretat en àrees claus com ara escoles, centre històric, punts identificats com a perillosos… No obstant, les ciutats són una dispersió de carrers, els quals un al costat de l’altre sumen longituds insospitadament extenses en relació al tamany de les poblacions; encara que hi haja una determinació en vigilància, les sancions no poden arribar a totes bandes i a totes hores. Per això, un canvi en el disseny urbà des de la perspectiva del vianant seria necessari i un actiu factor de seguretat per ell mateix.

Un gir favorable al ciutadà és realitzable, com el que va començar l’anterior govern municipal de Ribó a València; existeixen molts mèrits com ara l’extensió de la xarxa ciclista, l’ampliació d’àrees per a vianants i lleure, les illes urbanes, accions per a calmar el trànsit…

Però el que trobem en els pobles i ciutats valencianes són moltes errades, actuacions anacròniques, dèficits, disfuncionalitat… Heus ací una breu mostra. Comence destacant els vials d’ample excessiu per a la classe de vehicles que hi circulen: un perill per a transeünts i per a la circulació rodada. S’han fet diverses medicions que demostren que els conductors tendeixen a augmentar la velocitat en aquestes vies. Aquest espai és necessari per a eixamplar voreres, arbres, carrils bici… En els centres històrics i/o consolidats persisteixen voreres molt estretes que posen en perill els vianants obligant-los a baixar a la calçada; quan hi ha hagut millores no són sistemàtiques com caldria. El disseny d’algunes interseccions són una invitació a girar sense reduir la velocitat, hi ha també interseccions en les quals s’aparca a escassa distància d’aquests punts, cosa que obstaculitza el camp de visió de vianants i també de conductors. Tal com s’ha fet en moltes ciutats les voreres més amples en aquestes zones calmen la velocitat i milloren la visibilitat.

Acabe dient que l’errònia planificació urbanística comporta elevats costos de benestar social a curt i llarg termini en termes de seguretat i mediambientals, i un enorme malbaratament de recursos econòmics.