Carta -breu- a Vicent Andrés Estellés

Soc aquell que sap que no sap. I em coneixes. Era jo -fa anys- qui et vaig deixar ran de la teua tomba un romanç d’aquells que tinc per vici escriure. No em digues que no el vares llegir! Bo, si fora així, no t’ho puc tindre en compte, a tu no.

No era temps de llibres, bé que ho saps; eh, Vicent? Tu vares publicar un amb el nom de LLIBRE DE MERAVELLES. A algunes persones ens vares meravellar.
A recer d’una ciutat aliena, que rebutjava als de fora la vila i amb un pam de nas als aparadors, quedàvem encisats, com uns infants la nit de Reis, i restàvem admirats veient els teus llibres.
Tu tenies quaranta-pocs anys i jo, vint. El teu llibre em treia la son. No entenia res, però les teues paraules eren com les meues, com les de ma mare. Un llibre que parla com jo!
Ho rellegia, buscava diccionaris; no en teníem cap a ma casa. De valencià; què dius?
Després vaig engolir altres propostes: d’ençà d’el País, d’enllà l’Espanya; i vaig obrir més el cercle. A poc a poc anava entenent alguna cosa.
Et seguisc. Tres recitals teus -d’aquells quasi furtius- vaig presenciar. Estaves allà davant de mi; sí, tu, el poeta de Burjassot. Llegires els teus poemes, caram, quin gran poeta! Però que malament recitaves, redeu, Vicent!
Allò teu era escriure, crear propostes, imatges literàries, escarnir certes institucions i persones que consideraves inútils. El sarcasme que fas servir trenca amb les lletanies d’estampes col·loquials i així esdevé viu ara i ací!
La vida del sexe “a mossos i arraps”, tradicions, València i més, molt més. Autoritats, capellans, entitats i institucions eren motiu de la mordacitat literària, i cap d’elles escapava al teu enginy. El pimentó torrat, els canyars, Burjassot, i tot allò que t’envoltava i que ningú gosava avergonyir, era blanc de la teua ploma esmolada i genial.
La vida, la mort, la mar, les malalties i l’amor amb passió i voracitat, sempre penjaven del teu palmito de preferències. Home pensador i lletraferit d’alçada abundaves en poemes de continguts reflexius, transcendents i, això sí, amb aquella ironia marca de la casa. Tot embolcallat amb un posat universal, que t’obriria les portes d’indrets inèdits.
El Mural que bastires, reviscola i concita aplecs per arreu. Adés i ara, fem memòria de la teua obra on sublimaves el que era propi, normal i de la gent corrent, perquè tingueren un lloc als llibres.
Has fet història, poeta. Ara fem festa grossa, Vicent! El nostre País s’emociona amb les teues lectures. La data ho mereix, tu ho vals.
Et diria més, molt més. Vivim temps apressats. No vull treure’t el descans. Pensa que soc un devot de per vida. Viu la pau de la teua seu.
Amb un intent de poema et dic adeu.
Sigues benigne.

Un mantell de murta

cobreix el nostre mapa.

La flaire esdevé perfum,

i omple riu-raus, masos i alqueries.

S’albira un esdeveniment

i hom guaita als carrers

Per places, carrers

viles i ciutats

una nova rosa de paper

de poble en poble va.

Porta un crit ben clar;

Vicent no ha mort!

Infants i grans

gegants i cabuts

van llegint els teus poemes.

Trones, faristols i càtedres

canten a la vida amb

la veu tendra i directa

del fill del forner.

Hem tardat molt, ho sabem,

oblida els núvols i

 escolta la teua veu que

s’escampa per tot, i cala

en els fonaments del País

per rememorar qui eres.

La memòria col·lectiva

busca en el teu bagatge,

 per trobar clams populars.

Sempre entropessem amb

aquell crit que hem fet nostre

i convida a proclamar que:

“No s’és res, si no s’és poble”.