La revista degana en valencià

Carta oberta al Sr. Lim

07/07/2020

Estimat Sr. Lim, encara que sé que no entén cap dels idiomes que parlem els valencians, li escric esta carta en valencià, eixa llengua que usem quotidianament més d’un terç dels valencians i que vora tres quartes parts dels valencians entén. Eixa llengua que sonava exclusivament com a signe d’identitat del nostre club -dic nostre perquè encara que vosté és propietari del 82% de la societat, vosté i jo i vora 45.000 persones més compartim la propietat- fins que des de la direcció es decidí que no fora aixina. Suponc que algun dels seus treballadors li la podrà traduir a l’anglés.

Li escric com a aficionat i també com a net, fill i pare d’aficionats del nostre club. El Valéncia CF (VCF), entitat més que centenària, la qual per a posar-lo en context, es fundà quan el seu país era una colònia més de l’Imperi Britànic i quan encara no havia sigut envaïda pels japonesos durant la II Guerra Mundial. Faltarien encara 44 anys per a que el seu país, Singapur, es convertira en un estat sobirà.

El VCF, és el 4t equip en la classificació històrica de la Lliga, durant uns anys ha arribat a estar 3r. És el 4t equip de la Lliga amb més títols internacionals i el 5t que més títols té dels que disputen la Lliga. Segons una enquesta del CIS que es feu en 2014, el VCF és el club amb la 4a afició més gran de l’estat i té eixa mateixa posició en número de simpatitzants, segons la mateixa enquesta; declarant-se el 3.5% dels aficionats al futbol en Espanya, aficionat del VCF. La xifra d’abonats està pròxima als 40.000 segons les últimes dades facilitades pel nostre club.

Possiblement estarà preguntant-se perquè li estic explicant totes estes dades, moltes de les quals, vosté molt probablement ja ha llegit en algun dossier o informe. Li ho explique per a que vosté siga conscient que és l’accioniste majoritari d’una empresa molt especial. Una empresa que no fabrica cap producte tangible ni oferix cap servici concret. Esta empresa és una empresa que es dedica a entregar valor, i no un valor qualsevol, un valor molt especial: il·lusió.

Hui en dia, poques són les empreses que poden entregar un valor intangible tan exquisit, desitjat i demandat com una societat anònima deportiva com és el VCF. De fet, en l’actualitat les empreses es transformen per a aconseguir, justetament això. Starbucks no vol vendre’ns un café, vol vendre’ns una experiència. Apple no ens ven un mòbil o un portàtil, ens ven un estil de vida, una manera d’entendre el món. El futbol, per als aficionats, no és anar a vore un partit al camp, és ser part “d’una cosa” més gran que t’unix als teus sers estimats i també a gent desconeguda per un sentiment que et fa sentir-te el més afortunat o el més desgraciat, però que vols que et faça sentir.

I en el món de les empreses que oferixen servicis d’entreteniment, la il·lusió és un gran negoci. Moltes de les grans empreses de servicis són (o volen ser) empreses d’entreteniment massives. En l’entreteniment hi ha negoci, molt de negoci. Walt Disney Company, és un gran exemple. Disney no fa pel·lícules, no fa parcs temàtics, no fa hotels, no fa condominis… Disney ven il·lusió. I qualsevol cosa que genere il·lusió monetitzable, Disney la compra.

En el seu cas, els valencians li vàrem vendre (alguns enganyats, altres resignats) una de les joies de la corona que més il·lusió generen dins de la valencianitat -eixe maremàgnum tan difícil d’entendre per a u que no siga valencià, però que existix i si es fixa, la pot arribar a albirar-. Siga intel·ligent, aprofite eixe valor que té per a entregar, eixe producte intangible que ha comprat i guanye diners, clar que sí, guanye diners, però guanye’ls com les empreses de l’entreteniment fan, venent il·lusió. Té la majoria accionarial de l’entitat senyera dels valencians per massa social. La major empresa d’entreteniment de la ciutat de Valéncia. Quede’s un mes sancer ací en Valéncia en època de bons partits i veja com una ciutat sancera -la tercera capital de l’estat- es mobilitza un dissabte o un diumenge les hores prèvies i durant el partit del nostre club. Veja com esta entitat desborda els límits de la ciutat per a fer vindre a gent que viu a més de 100 km per a vore el nostre club. Els seus clients som els aficionats, i la bona notícia és que en té molts, no caiga en l’error del neofutbol que només pensa en les xifres dels drets televisius i les compres i vendes de jugadors. Per sort, com li he dit, és l’accioniste majoritari d’un club històric, un dels grans d’Espanya i d’Europa, eixe valor afegit o està o no està, i en el nostre cas, el tenim.

Pense detingudament en l’alternativa. Com es depreciaria la seua inversió en la societat si Mestalla passara a jugar els partits buit, sense afició? Quants jugadors voldrien vindre a jugar en un “equip de disseny” dels que existixen ara, a on no hi ha afició històrica? Cuide al seu client, cuide’ns. Sense els seus 40.000 abonats, el VCF no deixa de ser un altre club més dels molts que hi han ara en el món, a on una forta inversió econòmica pot portar a alguns fitxatges, però els dos sabem que eixes inversions són molt més perilloses i poden acabar pitjor que el fet d’haver invertit en un equip com el VCF. I cuide també a l’aficionat, perquè de la mateixa manera que hui té il·lusió, si la deixa de tindre, recuperar-la pot acabar sent impossible.

Finalment, en Mestalla cantem una cançó que per la lletra l’hauria de portar a la reflexió. Passa el temps, passa la gent, jugadors i presidents; i al remat qui queda som nosaltres. L’afició. No sé si haurà pensat molt al respecte, però encara que siga una persona amb gran patrimoni, vosté un dia deixarà d’existir, com tots. I lo únic que quedarà serà el llegat. Quin vol que siga el seu llegat? Com vol ser recordat?

Possiblement crega que estic equivocat, possiblement ho estic. Però si jo fora vosté, vendria la seua participació. Ara que encara pot.

Ben cordialment,

Inscriu-te al nostre butlletí

Top