Cartes d’Itàlia (I)

Rètol comercial en piemontés al barri de San Salvario.

L’any 1955, en l’editorial Selecta, Josep Pla publicà l’assaig Cartes d’Itàlia, una sèrie d’evocacions de ciutats italianes, precedides d’una reflexió sobre el caràcter i la història d’aquest país. Amb la seua mirada lúcida –i, vista des de l’actualitat, políticament incorrecta–, l’autor empordanés evocava els seus viatges i estades, els quals, en total, representen més de quatre anys. Quatre anys en un altre país –ni que siga de manera interrompuda– és un número gens menyspreable. I, tanmateix, Pla afirmava que no havia arribat a conéixer de veres Itàlia.

En el meu cas, fins ara hi dec haver passat cosa de tres mesos, mai més de dotze dies seguits. Fins enguany: una estada acadèmica a Torí, des d’on escric aquestes línies, em permetrà fer dos viatges relativament llargs (un de tres setmanes i l’altre de vora un mes). Amb això, sumaré uns cinc mesos a Itàlia, molt lluny d’aquella quantitat que Pla estimava insuficient. Tenia raó: costa molt conéixer un país, no tan sols perquè es tarda molt a abastar-lo geogràficament, sinó perquè no és gens fàcil aprofundir en la vida que hi batega, més enllà dels contactes epidèrmics dels turistes o de les incursions professionals, sempre apressades i concretes. En el fons, això també passa amb les persones i amb la pròpia terra, si ho pensem bé, encara que, sovint, les raons no tinguen l’imperatiu material del temps i dels diners. Supose que en l’obra de Josep Pla, tan rica en matisos, aquesta no deu ser una idea secundària.

Durant els meus primers dies a la capital del Piemont, em va fer la sensació que passava de puntetes per la ciutat. Les dues primeres jornades el cel estava tapat, amb estones de pluja i aiguaneu, a més d’una pertinaç sensació de fred, quasi oblidada a València. Els locals em van dir que no n’hi havia per tant: fa vint o trenta anys, gran part de l’hivern era així, amb nevades intenses a la ciutat. Quan, al cap d’un parell de dies, va eixir el sol, ni tan sols els Alps estaven nevats del tot: només els cims més alts que es divisen des dels carrers es mantenen blancs dia rere dia.

En aquest ambient he deambulat hores i hores, he visitat uns pocs monuments i, com era la meua obligació, he fet molta vida universitària. Res, en definitiva, que em done el to real de Torí, per molt que haja comprat als mercats i als forns i que, fins i tot, haja estat convidat a casa d’una professora, on, en companyia de la seua filla i del seu home, em van convidar a berenar amb una hospitalitat que no oblidaré mai.

Encara són moltes les coses de la ciutat que ignore: quasi totes. Entre altres, m’encurioseix la presència del piemontés, perceptible en uns pocs cartells comercials i en algunes expressions i cantarelles que –diria– ja he aprés a identificar. Després de Nadal tornaré a Torí unes setmanes. En el millor dels casos, tan sols hauré aprés a acariciar-li la pell.