Cartes d’Itàlia (II)

Escala d’entrada a l’exposició sobre Italo Calvino a l’Scuderia del Quirinale, a Roma

El Palau del Quirinale s’alça, orgullós, sobre un dels nombrosos tossals que configuren el paisatge de Roma. Vist des de fora, no és una construcció exuberant, però es beneficia d’una posició privilegiada i d’unes dimensions més que considerables. Concebut com a residència papal, va esdevindre palau reial en 1870 i, a partir de 1946, es convertí en la seu de la presidència de la República, aquella canongia laica que, gràcies a la inestabilitat política, dona tants maldecaps a les persones que l’ostenten.

Davant del palau hi ha l’Scuderia, és a dir, l’edifici on s’aparcaven les carrosses i, més tard, els cotxes. Ara com ara, però, s’utilitza com a centre cultural: l’amplitud dels espais, bells i funcionals alhora, dona molt de joc per a les exposicions que alberga, com ara la mostra sobre Italo Calvino, a propòsit del seu centenari, titulada «Favoloso Calvino», que he tingut la sort de visitar durant el meu viatge per Itàlia. L’obra i la trajectòria d’aquest autor representen un dels fils conductors de la meua estada acadèmica, però l’interés que em provoca es remunta a vint-i-cinc anys arrere, quan vaig llegir per primera volta El baró rampant, animat per un company d’institut que m’insistia, amb encert, perquè llegira aquella novel·la. Al cap de poc va arribar a les meues mans Palomar, un llibre singular, que em va produir una fascinació inesborrable. En aquesta obra –de la qual potser ja he parlat en saó–, se’ns presenten les reflexions del senyor Palomar, un home contemplatiu que observa i pensa el món amb una actitud entre perplexa i afectuosa, tan distant com solidària. En un moment determinat, es pregunta què hi ha enllà de la finestra per on mira. La resposta, d’una claredat imponent, és que hi ha el món. Sempre hi ha el món, enllà de la finestra: el món que habitem i que ens habita, amb la multiplicitat d’éssers i d’històries que li donen forma i, d’alguna manera, sentit.

Palomar fou un dels darrers llibres d’Italo Calvino, però la seua escriptura es remunta a la dècada dels setanta, quan publicava al Corriere della Sera una secció titulada «L’osservatorio del signor Palomar», continuada més tard a La Reppublica. Potser és un defecte professional, però m’atrau d’allò més el procés de destil·lació i de reescriptura que condueix des dels articles fins al llibre, el qual va ser plantejat de manera unitària i no com a mer recull de peces periodístiques. Traduït de seguida al català i al castellà, diria que és un dels títols més influents de l’autor de Sanremo, fins al punt que ha suscitat una mena de continuació per part de Tina Vallès amb El senyor Palomar a Barcelona.

Per descomptat, l’obra de Calvino, tan rica i generosa com la seua activitat editorial i cívica, té moltes altres fites, que es poden resseguir en l’exposició del Quirinale, plantejada amb tanta intel·ligència com elegància. Fins i tot l’escala que dona accés a la mostra té un aire calvinià, com si fora una mena de construcció improbable i autoreferencial. Però enmig de les seues pàgines, sempre retorne a la mirada del senyor Palomar, potser perquè aquestes postals tenen un deute amb ell. M’agradaria contemplar el món de la mateixa manera, amb una curiositat il·limitada, amb una passió continguda, amb un afecte sincer davant de totes les criatures, grans i petites, que el poblen i ens acompanyen.

Revista número 499. Febrer 2024.