Cartes d’Itàlia (III)

• Foto: El Monte Amiata, fita del paisatge de la Toscana, en una pintura de Dario Neri.

Vaig arribar a Siena al final de la meua estada a Itàlia. M’havien parlat tant de la bellesa d’aquella petita ciutat toscana que –ho confesse– em feia por una possible decepció. Quan, entre dues clarors, vaig contemplar la catedral per primera vegada, em vaig adonar que no seria així. L’endemà, un vent gelat va netejar l’atmosfera i ens va regalar tres dies de llum exaltada. Parle en plural perquè a Siena vingueren unes amigues vinculades a la fira del llibre de Bolonya, a qui feia molt de temps que no veia. Al goig del retrobament se sumà l’agradable coneixença del grup que fa possible el Centre d’Estudis Catalans de la Università per Stranieri di Siena, dirigit per Cèlia Nadal. Em vaig sentir molt ben acollit i, a banda de les activitats acadèmiques, vaig tindre l’oportunitat de conéixer a fons la vila.

Per descomptat, em va fascinar la trama urbana, tan ben preservada, i la magnificència intacta dels edificis medievals, vestigi d’una glòria perduda, que es revela en el seu exterior orgullós, però també en les extraordinàries pintures murals de les seues cambres. A l’antic hospital de Santa Maria della Scala, on va morir Italo Calvino, vaig veure una exposició temporal sobre l’escriptor i la seua relació amb l’artista Fausto Melotti. En una altra sala, vaig trobar una mostra sobre el restaurador i escultor Giuseppe Gavazzi, la qual em va emocionar fins a un extrem que encara em sorprén. Les seues obres, que representen persones normals, sobretot criatures, tenen un aire ingenu, entre infantil i romànic, que esdevé estranyament pròxim i commovedor. Feia temps que un artista no em transmetia una sensació tan intensa de vida, de compromís amb la vida, la vida senzilla i pobra, perplexa i alegre, de qualsevol de nosaltres.

Al Palazzo Pubblico hi havia una exposició sobre el poeta Mario Luzi i el pintor Dario Neri, amb el paisatge toscà com a fil conductor. En un dels quadres, Neri havia representat el Monte Amiata, una petita serralada que s’albira des de molts punts de Siena i de la resta de la regió, gràcies a la seua posició, relativament aïllada, entre les valls interiors i les planes que porten fins a la mar Tirrena. M’agrada saber que el cim de l’Amiata fa uns 1.700 metres, si fa no fa com el nostre Penyagolosa, i m’agrada poder dir el seu nom i compartir-lo. Assumir i proclamar el nom de les coses ens protegeix contra la barbàrie, la qual no es basa en la ignorància –com sovint diem per a consolar-nos–, sinó en la negació: en la negació de l’altre, sobretot, en el gest terrible de reduir-lo a l’anonimat, d’esborrar noms, llengües i memòries. Sens dubte, la meua «lectura» de Siena deu molt a l’influx d’Italo Calvino. Per això, com ell va fer en la seua obra, m’agradaria tancar aquest tríptic sobre el meu viatge a Itàlia reivindicant, precisament, el nom de les coses i de les persones que he conegut i retrobat: el seu nom propi, la seua singularitat última, arrel mateixa de la humanitat que compartim.

 Revista número 500. Març 2024.