Casar-se

Des del punt de vista legal, les bodes són un tràmit; des del punt de vista antropològic, un ritual; i des de qualsevol altre punt de vista, són una merda com una roda de sénia. Les bodes solen vindre durant la primera meitat de la vida d’una persona, entre els vint i els quaranta anys, coincidint amb una època de sever retard mental i molt poques obligacions reals. No em malinterpreteu, durant la segona meitat de la vida (dels 40 als 99 o més) l’estupidesa humana es manté ferma i fins i tot s’incrementa, però les obligacions adquirides i els aixecs propis de l’edat limiten molt les possibilitats de posar-la en pràctica. Afortunadament, la natura ens ha dotat amb el regal de la decadència i, en darrera instància, de la mort.

Poques coses hi ha més apocalíptiques que la visió de quadrilletes de jovençols uniformats de Zara i Mango, fingint que saben fumar i jugant a la prèvia de ser papes i mames. Com quan eren xiquets, però aquesta vegada deixant constància a Instagram amb rètols fluorescents i frases com “All you need is love”, que ja estaven passades de moda als anys setanta. Amb les bodes, l’univers ha aconseguit reunir en un sol espai una densitat mai coneguda d’objectes que fan una vergonya immensa. Amb conceptes com preboda, mood ibicenc, despedida, fanalets voladors, talladors de pernil, foodtruck, photocall 360º, beauty corner o candy bar, es poden omplir de pecats els nou cercles de l’infern.

No soc gaire fan del verset eixe que “qualsevol temps passat fou millor” que va immortalitzar Jorge Manrique, però que, per altra banda, també podria haver dit qualsevol iaio del meu poble fent-se una cassalla a la tasca, sense necessitat de ser Jorge Manrique ni res. No en soc fan, dic, però en aquest cas crec que pot ser encertat: les bodes d’abans sí que molaven. He vist com es casaven a l’època dels meus pares i pense que anar de pana i en bicicleta a una boda consistent en un berenar de xocolata amb ensaïmades s’hauria de tornar a posar de moda. Ma mare té una foto a la boda dels seus millors amics, abillada amb una camisa d’home que li havia costat una pesseta al mercat i uns texans de campana; va parar pel camí i va collir una floreta que es va posar al cap. I au.

I si retrocedim més, les coses es posen cada vegada més absurdes (i, per tant, millors). En el barroc, que era una època de grandíssims frikis, tenim una bona descripció de sarao amb la que podem inspirar-nos per a qualsevol acte, la que fa Juan Arañés, que era mig català mig manyo, en la seua Chacona

Segons aquest home, en la juerga hi havia molta gent fent la mà; gitanos, negres i quaranta prostitutes en migració massiva des de Barcelona, tot mesclat amb personatges històrics o mitològics per a donar-li un poc de qualité. Galè, el pare de la medicina antiga, apareix per allí posat fins a les celles i travestit amb sabates de plataforma de dona i collars de coral. Esculapi el déu romà de la medicina, i “la mare de l’amor” (Venus) van del braç, bàsicament refregant-se, sífilis i gonorrea. Un cec va pegant bastonades mentre persegueix a una dona en bragues. Es munta una baralla tan gran que han de cridar al Cid Campeador, i en lloc de repartir hòsties es posa a perrear.

La moguda va durar “treinta Domingos / con veinte Lunes a cuestas / […] y un asno dando respingos”. Això descriu millor l’ambient de la Ruta del Bakalao que un llenç de Velazquez. Allí ja ningú sap en quin dia viu. És un bucle temporal on el cap de setmana (els 30 diumenges) arrossega les ressaques a coll (els 20 dilluns). I per si el desfase temporal no fora poc, hi ha un burro per aquí pegant bots enmig de la gent.

Però això no pot acabar així. En Sueca, què és una unitat de destí en l’universal ja tenim la nostra pròpia aproximació al que ha de ser un bon desfase de boda amb el Casament de Maria La Chapa, de Vicent Molina i Maset. Allí se’ns ensenya que el catering ha de comptar amb friterades de rates en creïlles i suquet, la decoració ha de respectar l’estètica dels fanalets de pimentons penjats d’una ansa, la música ha de poder espantar una haca a base de xiulits de ferraja, pinyols d’albercoc i flautes de carabassera i el plat fort de la nit ha de ser apagar un ciri en un rot que faça el soroll d’una pistola.

Casar-se no és un acte, sinó un compromís, i els veritables compromisos no són com els dels altres, han de ser únics i irrepetibles. Així que, si t’has casat sense cap ase pegant bots per la pista i ningú ha apagat l’enllumenat a base de rots d’artilleria, sent dir-t’ho: potser tens un paper firmat pel jutjat, però allò no ha sigut una boda de veritat.