Castelló: de comunista a independentista

Foto del llibre ‘Gonçal Castelló, 1912-2003’, d’Àngel Velasco. Fundació Josep Irla. Col·lecció: Biblioteca de l’Esquerra Nacional.

Gonçal Castelló (Gandia 1912, Barcelona 2003) és un rellevant personatge valencià, que cal recordar per moltes raons. Segurament el fet d’haver residit gran part de la seua vida a Madrid i Barcelona, explica que ha quedat una mica en l’oblit. El cas és que casualment he topat a casa el llibre de Gonçal “Memòries d’un Gandia, amics coneguts i saludats”, editat fa anys, aleshores, he pensat per què no recordar-lo i reivindicar el seu pas per la nostra història? Doncs, m’he posat a la feina com podeu comprovar.

Ángel Velasco, en la introducció al llibre esmentat apuntava: Castelló és una d’aquestes persones que cal reivindicar perquè, a més, va viure tot un segle, presentant una profunda trajectòria vital, intel·lectual, i professional, contada per ell mateix, de vegades amb mirada molt crítica. Velasco, situava els vessants a considerar d’eixa trajectòria en quatre: la d’escriptor i memorialista en llengua catalana, la de col·laborador amb revistes i premsa, com jurista i advocat compromés políticament i, finalment, com activista cultural i polític.

Com que el tipus de paper que estic fent no dona per a molt, en fixaré en els dos darrers aspectes, puix la meua relació amb ell fou en aquests vessants. Fill d’una família benestant estudia a Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de València, on participà en les lluites estudiantils contra la monarquia, membre de la Federació Universitària Escolar (FUE), i també del Patit Comunista, que aleshores un partit petit, fins al punt que com contà, no tenien prou gent per a portar totes les pancartes al primer de maig. En 1936 se’n va anar al front de Terol, passant a Bejís, en tant que oficial d’estat major, en la Brigada 54, més tard, participaria en la defensa de la ciutat de València. En aquesta ciutat, fou testimoni actiu d’un dels fets més lamentables de la guerra civil, d’això en dona fe a les memòries, es tracta d’un enfrontament armat entre milícies comunistes i membres de la Columna de Ferro de la CNT-FAI, per tant, també republicans, l’incident acabà amb morts i ferits, majorment del bàndol anarquista, Gonçal feu autocrítica: “després em sentia trist i decebut…” “És veritat que aquells bojos disparaven també contra nosaltres… Malgrat tot, eren homes antifeixistes i valents, equivocats, això sí…, però companys nostres, i jo havia participat en la seua mort”.

Gonçal en eixir de la presó el 1944, se n’anà a Madrid, allí encetaria una nova vida com a advocat i procurador dels tribunals, en eixa fase vaig establir relació amb ell. Davant del Tribunal d’Ordre Públic, representà a un nombre important de lluitadors antifranquistes, entre ells jo mateix. A cavall entre València i Madrid sempre, on formava part de la colla “Tirant lo Blanc”, defensaria la cultura, la llengua, i els valors democràtics.

Amic de Fuster i Ventura, entre altres, assumí les propostes fusterianes, distanciant-se del PCE, al que acabaria abandonant, recalant al PSAN i al final d’ERC. En divorciar-se de l’actriu Lola Gaos, es traslladà a Barcelona amb la seua tercera parella Elisabet Orri, dic tercera puix la primera fou la dirigent comunista Pilar Soler, filla no oficial del periodista Azzati. Gonçal a Catalunya formà part de l’Assemblea de Catalunya, no faltava mai als premis Octubre.

Com podeu veure una rica vida social i militant, i unes memòries força d’interés.