Castelló, la modernitat possible

04/01/2021

Peu de foto: Un dels característics carrers del centre de Castelló

En el número anterior de saó parlàvem de Benassal. Ara que l’epidèmia ha interromput en bona mesura els viatges i els actes públics, em pregunte quan tornaré al Maestrat… i a tants altres llocs. Com ara Castelló, una ciutat que últimament només havia visitat per raons professionals, a pesar d’haver sigut un dels seus veïns fa un bon grapat d’anys. En concret, vaig viure al carrer dels Cavallers, davant de la cèlebre Casa Matutano, on es van signar les Normes del 32.

Aquell temps em va descobrir una població d’allò més dinàmica, amb un teixit cultural sòlid i una societat civil activa. Castelló té una vocació de modernitat constant, encara que sovint li l’hagen negada, des de fora i des de dins. Hi pesen reticències i estereotips propis d’un país poc estructurat i sempre perplex; al seu torn, la capital de la Plana mira de reüll cap a les poblacions veïnes i, sobretot, cap a l’immens interior rural que s’estén a l’ombra de Penyagolosa. Aquestes desconfiances desdenyoses s’accentuen quan s’hi suma l’ingredient provincià que va dominar la política de l’Ajuntament (i de la Diputació) durant tants anys. Un provincialisme devastador que alimenta l’animadversió envers el Cap i Casal i estimula la ignorància –en el pitjor sentit de l’expressió– que tenen les diferents ciutats i comarques valencianes entre elles. En la seua llarga verticalitat, el País Valencià cada vegada sembla més desconegut per a les persones que l’habiten d’una punta a l’altra. Per això, conéixer-lo fins a l’últim detall, reescriure el seu mural, és una de les meues grans obsessions, que sens dubte motiven i alimenten aquestes #postals.

I per això, podem afirmar sense embuts que, qui coneix Castelló, l’estima. A pesar dels desgavells arquitectònics, és una ciutat plena d’edificis d’una gran bellesa, amb places i carrers d’allò més agradables. L’herència agrària i marítima, que s’hauria de mantindre amb el cap ben alt, conviu amb una tradició industrial de gran importància en tota la comarca. Des d’un punt de vista cultural, la ciutat destaca per la seua pròpia mitologia, construïda en bona part gràcies a la tasca de personalitats com Josep Pasqual Tirado, Matilde Salvador, Bernat Artola o Miquel Peris i Segarra. En aquest sentit, de les ciutats valencianes, potser és una de les que ha aconseguit articular un discurs més coherent sobre ella mateixa. Un discurs, a més a més, que no renuncia a projectar-se cap a un territori de gran abast –de Penyagolosa a les Columbretes–, amb ambició de país i sense les restriccions de «la província» a què em referia adés. No és casualitat, doncs, que Castelló visquera un dels moments més interessants de la història cultural valenciana durant les primeres dècades del segle xx. Llàstima que no s’haja divulgat més la contribució dels artistes que acabe d’esmentar, com també d’escriptors i pedagogs com Enric Soler i Godes (o el mateix Carles Salvador), d’escultors com Joan Adsuara o d’arquitectes com els Ros de Ursinos o Francesc Maristany.

Sovint contra pronòstic, i per a la nostra fortuna col·lectiva, les llavors d’aquell impuls s’han mantingut fins als nostres dies. La modernitat possible de Castelló serà la nostra. La seua sort, també.