La revista degana en valencià

L’Estiu Indi

La boira (…) que caracteritza l’estiu indi (…) s’ha espesseït (…) fins al punt que (…) he hagut d’avançar a les palpentes.

Un conte de les muntanyes escabroses. Edgar Allan Poe

Els que han estat víctimes de la història tenen força probabilitats de tornar-ho a ser.

Sàpiens. Yuval Noah Harari

La societat castellana ha viatjat jerarquies històriques imaginades de les quals no s’ha pogut sostreure a causa dels interessos generacionals dels grups instal·lats en el poder secularment.

Castella és la portadora de la sang incorrupta, són els aris de la Península. Ho són des de les croades contra els musulmans. Ho són des de la invasió i liquidació d’Amèrica. Ho són en l’aplicació de la Inquisició. Ho són en la neteja de jueus i moros. Ho són en la cancel·lació de les normes d’altres pobles per la força de les armes. Ho són en la persecució dels dissidents, per raó de religió, de classe, d’ideologia. Han estat els Otomans de Roma, els Jacobins de París i són, encara, la Gihad de la puresa de la Lengua. No poden concebre que en puguen haver d’altres del mateix rang, Llengua, que ocupe l’espai, el mateix, que consideren privatiu, i que els la corrompa. Estem davant d’un cas únic de mitologia activa al bell mig d’Europa al segle XXI.

La boira que els assetja l’esperit és una religió. Viuen un perpetu Estiu Indi on els blaus del cel de les mars els són desconeguts. Experimenten una ficció immutable,  i no pas un procés històric real, on els focus del perill segueixen sent externs, capficats en la seua puresa originària. Als altres, per religió, per llengua, els considera nascuts i determinats per a ésser sotmesos. Són, els castellans esdevinguts España, la muralla que impedirà que el món Occidental s’ensorre. I ho viuen com a real. Les castes dirigents de Castella, de l’Espanya apropiada, es comporten igual ara que al segle XV. Un cas, insistim, de pràctica religiosa ininterrompuda desconeguda a la resta del vell continent, més pròxim als usos i costums de les fronteres externes de les quals, se suposa, ens volen defensar. Son els intocables lluitant per evitar el contagi llur. Inconcebible.

Una manifestant d’aquests dies a Barcelona (21 d’octubre) es preguntava si és que per als Espanyols ells eren deixalla. L’odi que s’ha estès per tot l’espai mediàtic espanyol envers els catalans que han decidit fer el seu camí, un cop foren expulsats del tractat de 1978 per la via dels fets consumats, sentència de 2010, és també inconcebible. La temperància que ha caracteritzat tot el procés, fins ara pacífic i cívic, es torna gest exempt de compassió en la mirada de les forces policials i en les manifestacions dels polítics del PP, de Ciudadanos, del PSOE, del Rei i l’extrema dreta de l’Estat. De cop i volta la pretensió de ser subjecte polític per part del poble català s’ha transformat en la més aberrant de les marques candidates a ser liquidades. El poble català s’ha situat, després d’un llarg camí, en la posició d’haver-se guanyat el dret a ser escoltat. I ho sol·licita, finalment, apel·lant al diàleg, seguint també indicacions d’Europa. I l’única cosa que aconsegueix de la marca castellana propietària dels drets privatius sobre la unitat territorial és una bona clatellada, la mateixa argumentació-fal·làcia que per la força de les armes l’any 1714 es va adduir per cancel·lar els drets i les lleis dels Països Catalans.

Va ser molt alliçonador veure com s’aplaudia el discurs al Teatre Campoamor de Gijón (20 d’octubre) del senyor Tajani, president del Parlament Europeu, en l’entrega del premis Princesa d’Astúries, els reis dempeus també, i com no s’aplaudia igual el del senyor Tusk, president del Consell Europeu. La diferència dels discursos raïa senzillament en que el primer sustentava la raó en el dret i el segon en el diàleg. Al primer l’ús de la violència per mantenir l’estatus no li semblava gens preocupant. Al segon li feia feredat només pensar-ho. Si una societat ha arribat al convenciment absolut que el marc no la sustenta –eixe dret-, no és lícit provar de pactar-ne un altre –de dret-? Sembla que en l’imaginari castellà la unitat d’Espanya no és un afer de l’àmbit del dret sinó de la religió. No és un assumpte que es puga dialogar i tractar discursivament, sinó que forma part de les creences, dels tabús més insondables.

Així les coses, Europa intervindrà. Ho farà forçada per l’abast de la tragèdia. Sánchez, Rajoy, Rivera, el Rei i l’extrema dreta d’aquesta Espanya que tant s’estimen, veuran com Catalunya se’n surt, nafrada, però viva, i que tots els càlculs electorals que es varen imaginar en atemptar contra el poble català eren això, imatges d’un temps que ja havia passat. El poble constituït en República té la paraula.

Els mitjans de comunicació internacionals ja parlen obertament de la necessitat d’abdicació del Rei per poder salvaguardar la Constitució i de colp d’Estat de Rajoy a la democràcia que aquella avalava. El retorn a la dictadura i a la presència ostensiva d’una extrema dreta que mai s’ha acabat de controlar comença a preocupar moltíssim a una Europa econòmicament convençuda que qualsevol aldarull seriós l’acabaria perjudicant greument. Puigdemont anirà al Senat perquè el món veja que no és cap delinqüent i fer visible, en canvi, que la Fiscalia d’Espanya el pretén condemnar per rebel·lió, penat amb trenta anys de presó. La força de les armes que en el segle XVIII fou suficient per liquidar els Països Catalans ara no els servirà. Les mentides repetides als mitjans de comunicació de masses espanyols ara no traspassen les fronteres convertides en veritats, ben al contrari les fan més mentideres en tenir corresponsals que en són testimonis.

Tinc la sensació que aquesta Espanya privativament castellana és a les fosques i al marge dels avanços que s’han produït al nostre entorn immediat contemporani. Encara instal·lada a l’imperi dels segles d’Or, entre vapors, pretén continuar somicant. No són conscients que l’Estiu Indi es transita sense prendre mal si ets un bon observador dels canvis al món real, no si t’encaparres a romandre en la idea de l’immobilisme. Aquestes actituds són impròpies dels Sàpiens. Com els somriures de satisfacció de dirigents del PP cada cop que anuncien els efectes concrets de l’aplicació del 155 (la vicepresidenta a Onda Cero, 23 d’octubre). En fer-ho, li diuen al poble de Catalunya que mai han estat considerats altra cosa que vassalls, deixalla, que deia la manifestant de més amunt. Amb aquestes perspectives, francament em demane si alguna vegada han tingut en consideració allò català com digne de ser considerat ciutadania. I, mes important, se senten ciutadans en verificar que l’única cosa que els mou és la humiliació de l’adversari polític, violentar-lo en la seva dignitat, com fa el feixisme inlassablement?

Els rèdits polítics que alguns han imaginat en pretendre la rendició de Catalunya mitjançant l’aplicació de la Constitució a la carta potser no hagen sorprés al partidari de la porra i el flagell però sí que ho han fet i molt als funcionaris Europeus, polítics o no, que no esperaven que el conflicte anara tan lluny. Europa ha d’intervenir abans que l’abast de la tragèdia ens instal·le a tots en un Estiu Indi de conseqüències imprevisibles i ens faça a tots una mica menys sàpiens.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top