Catarsi pirotècnica

El passat octubre donàvem la notícia de l’estrena de tres pel·lícules en valencià. Un fet rellevant, vista la decebedora deriva dels darrers anys pel que fa a les produccions en la llengua pròpia dels valencians. Aprofitàrem l’avinentesa per parlar de la primera a ser estrenada, L’àvia i el foraster. Ara escrivim a propòsit de Valenciana del director Jordi Núñez, la segona a arribar a les pantalles. Valenciana ha tingut una distribució adequada a càrrec de l’empresa valenciana Caràcter Film, molt semblant a L’àvia i el foraster. Ja s’ha projectat en 15 ciutats, entre les quals trobem Barcelona, València, Gandia, Xàtiva, Alzira, Ontinyent, Vilanova i la Geltrú, Castelló, Vila-real, Alcoi, Alacant, Palma, Madrid… Celebrem-ho com cal!

L’atzar, un mecanisme capriciós i incontrolable que arrossega les nostres vides cap a indrets insondables, ha fet coincidir en aquest octubre l’estrena de la pel·lícula Valenciana amb la condemna contra Eduardo Zaplana a 10 anys i mig de presó i devolució de 25 milions d’euros per l’anomenat Cas Erial. Per cert, l’actual president de la Generalitat, Carlos Mazón, era el director general responsable de les ITV quan els germans Cotino van fer efectiu el colp de les ITV acreditat en el Cas Erial. Una superlativa mascletà, d’eixes que vol exportar l’alcaldessa María José Catalá a Madrid, tot demanant perdó per parlar valencià: «És la meua llengua materna. Tinc eixe defecte. Si lo hablo me perdonáis». Tot i que el director valencià Jordi Núñez prefereix parlar de fascinant sincronia: «Començaven a ocórrer coses que estaven relacionades amb la ficció que estàvem contant». Tot plegat, la sentència de l’expresident de la Generalitat Zaplana esdevé un espill en el qual analitzar el film.

Valenciana és el segon llargmetratge de Jordi Núñez després d’El que sabem, estrenada l’any 2022, també ambientada en escenaris d’ací. En el cas de Valenciana, una producció de Pegatum Transmèdia, empresa amb seu a València de la parella de cineastes Maria Santolària i Marco Lledó, ha estat guanyadora del Premi del Públic en la passada edició del Festival Internacional de Cinema Jove. Està basada en l’obra homònima de Jordi Casanovas, estrenada en 2019 al Teatre Principal de València. Tant l’obra teatral com la pel·lícula narren les històries de tres joves periodistes del País Valencià en els anys noranta, a través de tres relats diferents: el crim de les xiquetes d’Alcàsser, l’ascens al poder de l’alcalde de Benidorm i la coneguda com la Ruta del Bakalao. Tres trames fosques que aniran trencant les il·lusions inicials d’aquestes periodistes, que acabaran descobrint la sordidesa que s’amaga darrere de les teranyines del poder, les pràctiques corruptes, l’ambició política i la servitud sèptica dels aparells mediàtics.

Les periodistes són Valèria, Encarna i Ana, acròstic que forma el títol del film: Val-Enc-i-Ana. Ana, interpretada per l’actriu Tània Fortea, ens porta a la detestable manipulació dels mitjans de comunicació en el cas de la tragèdia de les xiquetes d’Alcàsser, on en directe s’explotava el dolor d’unes famílies mitjançant l’obscena morbositat de periodistes per augmentar els índexs d’audiència. També en aquest capítol, Ana arribarà a Canal 9, on coneixerà el preu, en forma d’explotació sexual, que algunes periodistes havien de pagar per pujar d’escalafó, sou o responsabilitat en la cadena televisiva. Per la seua part, Encarna –l’actriu Conxi Espejo– entra a formar part de l’equip de comunicació del nou alcalde de Benidorm, Ricardo Zamora, que afirma que ha entrat en la política per guanyar diners, per fer-se ric a qualsevol preu, fins assolir el càrrec de President de la Generalitat, amb les conseqüències que tots coneixem: la imatge d’un model de país desmesurat, privatitzador i corrupte. Finalment, Valèria, enlluernada per l’emergent Ruta del Bakalao, perd la mesura familiar i humana per acabar en un desbocat consum de drogues. Malgrat aquest descens als inferns, Jordi Núñez  acaba escapolant-les d’aquests escenaris tòxics per recuperar el valor de l’amistat i la humanitat.

La resta de personatges que apareixen en les tres narracions –que en ocasions s’entrecreuen– són arquetípics, de vegades esperpèntics: hi reconeixem Eduardo Zaplana, María Consuelo Reyna, Nieves Herrero, María Abradelo, Fernando García (el pare d’una de les xiquetes d’Alcàsser)… Rodat en quatre setmanes, sobretot a l’Horta Sud i a la vila de Picanya, on podem esbrinar la seua plaça Major, el carrer Torrent, la Llar dels Jubilats, la biblioteca, el cementeri i la casa-magatzem de Cesarina Cubells, una veïna del poble. Un medi, aquest de l’Horta Sud, prou familiar per al director Jordi Núñez, on va assistir a l’Escola Infantil de Pinedo; allà va tindre de mestra la nostra amiga Inma Martín, bona lectora de Saó. En el film podem veure la marjal, la sega i la plantació de l’arròs, o el fum produït per la crema de la palla.

Una de les escenes més reveladores és el fàstic d’Encarna quan descobreix una fallera fent una fel·lació a Ricardo Zamora, ja com a President de la Generalitat, mentre escoltem una sonora mascletà. ¿Podria servir aquesta escena de catarsi pirotècnica, projectant-la a tots els polítics àvids de poder, abusos i riquesa?